Qui cuida de les mares?

MadridEl primer que vaig fer quan vaig arribar a casa després del part de la meva primera filla va ser seure al llit amb ella als braços i plorar. Em recordo pensant que seria incapaç de cuidar d'un nadó, que no aconseguiria que aquell ésser diminut i vulnerable sobrevisqués. Van passar setmanes fins que aquella idea es va anar fent borrosa i va desaparèixer, però llavors es va manifestar una sensació de soledat com mai havia sentit. Sense poder demanar una excedència, el meu company va tornar a treballar llavors al cap de dues setmanes i allà ens vam quedar el meu nadó i jo completament soles. Vivíem en un barri trist d'urbanitzacions infinites i parcs buits enganxat a un polígon industrial. Sortia a passejar al matí amb la nena a la motxilla, comprava alguna cosa al supermercat si feia falta i, si tenia sort, m'enganxava a alguna conversa al forn o amb alguna mare o àvia perdudes. Sentia una necessitat urgent de parlar del que estava vivint, de compartir amb iguals el que sentia. La resta del temps el passàvem a casa entre canvis de bolquer, teta i el mateix pensament rumiant a sobre: no vull tornar, però no m'ho puc permetre.

Per més que ho volia no trobava com poder sostenir una excedència no remunerada, ni de molt una reducció de jornada, amb la seva respectiva reducció de sou. Com pagar el lloguer, el menjar, la llum, l'aigua, el gas, amb un sol sou mileurista? Allò em generava ansietat, estrès i molt de malestar. Com fer-li trampes al sistema? Uns dies abans d'incorporar-me a la feina vaig tenir la sort de poder-me incloure en un ERO i signar en conciliació el meu acomiadament. Me n'anava amb l'atur i arrencava una etapa de pensar què faria per poder sobreviure sense haver d'externalitzar la cura de la meva filla, però al mateix temps deixar d'estar absolutament sola. Poquíssimes dones que desitgen estar més i millor s'ho poden permetre. Moltes acaben empobrint-se. D'altres arrosseguen problemes de salut mental i física i els amaguen sota les mantes i les catifes perquè ja sabem que la roda no pot deixar de girar.

Som les equilibristes d'una vida fictícia

El 7 de maig passat des de l'associació PETRA Maternidades Feministas es va aprofitar la celebració del Dia de la Mare per llançar una pregunta: "I a les mares, qui ens cuida?" Es pretenia visibilitzar el valor de les maternitats i exigir una criança digna en un moment en què les mares seguim cuidant gratis, empobrint-nos i emmalaltint. Què ocorre quan vols ser tu qui cuida? Què ocorre quan les 16 setmanes no arriben a tot? Qui cuida de tu perquè puguis cuidar i cuidar-te? A ningú sembla importar-li la falta de drets i recursos amb què ens trobem les dones abans i després de ser mares.

Nosaltres travessem un embaràs, un part, un postpart, una exterogestació i una lactància, però no hi ha polítiques que protegeixin els nostres processos ni la salut de les nostres criatures en un moment tan vulnerable. Les 16 setmanes de permís de maternitat no són suficients ni els permisos parentals poden ser l'únic recurs. Mares soles, mares migrants, mares amb feines precàries, mares sense contracte, mares autònomes, conformen el mapa de la diversitat maternal. Si voleu ajudar les mares, doneu-los recursos, impulseu la corresponsabilitat social i possibiliteu que es teixeixin xarxes que sostinguin i que no ens deixin caure. Perquè ser mares avui ens converteix en les equilibristes d'una vida fictícia en la qual res ha d'haver canviat quan en realitat tot ha saltat pels aires. La roda, la roda, la roda.