Els cursets de feminisme no reeducaran assetjadors ni violadors

Arran de l’escàndol del cas Errejón, Sumar ha intentat sortir del pas anunciant, entre altres propòsits, que faran un curs obligatori de feminisme per a tots els càrrecs del partit. Ja s’entén que, amb l’aigua al coll i la credibilitat en entredit, qualsevol mesura que puguin anunciar per sortir del pas els sembla bona. Per descomptat, un curs de feminisme no fa mal a ningú i si serveix per evitar una sola víctima, ja haurà valgut la pena. Ara bé, si el curset s’interpreta com una solució de garantia per reeducar assetjadors, violadors, sociòpates i qualsevol variant de maltractador, aquesta mesura és una operació de maquillatge inútil. Perquè el problema d’aquests personatges no és de manca d’informació. La prova és el mateix Errejón, que la teòrica demostrava tenir-la ben apresa. Semblava l’home més instruït en feminisme de tot l’hemicicle. Una altra cosa era la pràctica, perquè, pobret, la vida neoliberal el confonia. Els abusadors acostumen a ser personatges perfectament camuflats que de cara a la galeria demostren tenir la lliçó ben apresa. Tan ben apresa que fins i tot saben amb quines dones mantenir la compostura i amb quines altres, actuar amb impunitat. Saben triar els moments i els llocs, saben aplicar la retòrica de la coerció i també han desenvolupat un discurs per adaptar-se al medi i no semblar qui realment són. I això evidencia un elevat coneixement de què està bé i què està malament. Una altra cosa és que, quan saben que és el moment adequat, se sentin amb el poder per fer el que els surt de la bragueta.

Només cal llegir la carta d’Errejón per comprovar la quantitat de literatura pseudointel·lectual que són capaços d’afegir al seu comportament per justificar-lo. Des del vocabulari més carrincló al victimisme més patètic. Atribueixen els seus mals a l’immens esforç que han dedicat al bé dels altres i són capaços de desdoblar-se en diferents “jo” i fer referència a la seva indignitat com si parlessin d’algú altre. Parlen de cures, de salut mental i d’empatia. I de la seva merda en diuen “subjectivitat tòxica”, com si fos un problema de percepció dels altres. Matrícula d’honor.

Els cursets de feminisme no reeducaran cap d’aquests imbècils. Són com els infractors reincidents amb els cursos per recuperar els punts del carnet de conduir. Hi envien a la mare, després d’haver-li atribuït les denúncies de trànsit. Perquè més enllà de prendre apunts com un perfecte aliat, o esbufegar d’avorriment com un mascle primari, no són allà per explorar la dimensió de la seva conducta: “Senyoreta, de tant en tant m’agrada fotocopiar-me la titola i posar les còpies al calaix de les meves companyes d’oficina. ¿Això no compta com assetjament, oi?”, “Senyoreta, quin és el límit de whatsapps que puc enviar per pressionar una dona perquè sopi amb mi? Cinquanta són massa?”, “Senyoreta, un amic em diu que el sopar de Nadal de l’empresa no serveix de treva per fotre mà a les col·legues, és veritat?”.

És molt positiu que tothom adquireixi coneixements sobre feminisme. Però no podem caure tampoc en convertir el respecte i els valors més elementals en una mena d’exercici de gran dificultat que requereix un curs de formació especial. O que per relacionar-se saludablement amb les dones cal supervisió acadèmica. No podem reduir els assetjadors a homes poc il·lustrats, perquè la majoria se la saben molt llarga. Ja els aniria bé, això. Uns tindran l’excusa de no haver tingut accés al curs, i els altres encara tindran la barra d’ensenyar el diploma, com a garantia de la seva integritat.