D’herbes i de flors i fulles

Lluïsa Julià, que ja havia enllestit diversos estudis previs sobre la producció de Maria Antònia Salvà, té cura ara d’aquesta antologia escassa, que ens deixa regust de voler llegir-ne més. Per no posar-hi un títol genèric, en manlleva un de més bell d’una composició de l’interior del llibre, Entre floricultores, i nosaltres repetim aquí la mateixa jugada amb el primer vers d’Herbari; ambdós representatius del tema del conjunt, semblantment rastrejables en els títols dels quatre aplecs que forneixen el material d’aquest (a saber: Espigues en flor, El retorn, Cel d’horabaixa i Lluneta del pagès), són la naturalesa i el paisatge eixut i misantròpicament despoblats que tostemps la circumden, els arbres fruiters, la costa a tocar, les estacions de l’any que roden...

Com explica al pròleg, "per a les generacions actuals, amb Salvà comença l’expressió de l’experiència en femení", de manera que ni ella ni Julià ni els illencs podem queixar-nos gaire del tracte dispensat en aquesta lírica ciutadana, que trenà tota la seva vida amb la possessió de l’Allapassa, a la Marina de Llucmajor. Potser ara el pròxim pas consistiria a recuperar-ne el vessant assagístic: principalment, les memòries d’Entre el record i l’enyorança, però també traduccions com la d’Els promesos de Manzoni (com va fer la mateixa Julià amb la traducció original de Mireia de Mistral) sense les deturpacions —algunes gratuïtes, diuen— a què el sotmeté Vallverdú —o 'Barballur', com el rebategen Benet i Formosa en un epistolari recent— per seriar-lo dins la MOLU.

El seu nom, sempre indissolublement lligat amb l’Escola Mallorquina, acompanya el de la promoció de Llorenç Riber i Miquel Ferrà, tot i que plana un cert consens a valorar la seva com la més exquisida de totes tres. Una lírica desenfadada i indolentment 'col·legial' que, no obstant això, en el cas d’ella no evita ni l’aspresa del cactus ni la ferocitat del card. I hi traspua una delicadesa femenina i un tímid sentiment maternal (per exemple, en aquesta atracció que sent cap als animals menuts) que va sadollar en bona mesura a través de les seves composicions "aconhortant així mes soledats". Amb el pas del temps, s’introduirà un tema nou, el de la vellesa, cada vegada més freqüentment, com si totes les altres ocupacions l’haguessin distreta i enredada d’aquesta que ara realment la sorprèn i la corprèn.