Ciutats globals
Suplements04/04/2022

Dakar, la ciutat que es volia escapar d’ella mateixa

La concentració de l’activitat econòmica a la capital del Senegal ha portat un gran augment de la contaminació, que s’ha convertit en un dels principals problemes de salut per als seus habitants

JAUME PORTELL
i JAUME PORTELL

Dakar és una ciutat plena de contrastos. Els comerços amb preus europeus, plens de clients adinerats, conviuen amb carrers on els nens, descalços, demanen almoina i les dones passen el dia assegudes venent fruita. Per diferents motius, tots volen que algú els vegi. La capital del Senegal concentra el 70% dels vehicles d’un país de 16 milions d’habitants. Més enllà, els cotxes són una excepció. Quan es recorren les carreteres del país hi ha via lliure: en alguns indrets les motos i els cotxes deixen pas als burros i els animals de càrrega. Són pobles on l’economia esta lligada a l’agricultura de subsistència o al sector primari i on hi ha poques oportunitats laborals per als joves. A l’horitzó, la capital es veu com una esperança: el lloc on passen les coses. Per això 4 milions de persones viuen entre Dakar i la seva àrea metropolitana. Molts hi van sense que ningú els ho hagi demanat. El seu contacte sempre acostuma a ser el mateix: un cosí, un tiet, un germà o un amic del poble que ja hi és. Tots esperen que la capital els canviï la vida. Mentre no ho aconsegueixen, viuen esperant-ho amuntegats als seus barris perifèrics.

És un lloc on tot està en moviment, tot està a mig construir. Una vegada el president entre el 1981 i el 2000, Abdou Diouf, va dir que Dakar l’any 2000 seria com París. Avui el vincle més clar de Dakar amb París són els milers de senegalesos que envien diners als seus familiars des de la capital de França. El president actual, Macky Sall, parla d’un Senegal emergent que, gràcies a les grans infraestructures i la inversió estrangera, farà el salt econòmic que el convertirà en una economia de renda mitjana. L’any 2020, en plena pandèmia, 20.000 senegalesos van marxar en pastera cap a les illes Canàries, i l’expressió “Senegal emergent” s’ha convertit en una broma recurrent entre els joves per burlar-se dels problemes que es troben en el seu dia a dia.

Dakar té platges i illes dignes d’una postal, però anar-hi permet veure els detalls menys idíl·lics. Colors, vida i ritme amb un teló de fons format per la pols, la contaminació i un aire cada cop més irrespirable. L’esport com a forma de vida enmig de l’auge de les malalties respiratòries. Les tres persones que en parlen amb l’ARA simbolitzen aquesta acumulació de factors. El doctor Djibril Ndaw, immune al pas del temps, als seus 72 anys n’aparenta 50 i atén amb simpatia els seus pacients en una clínica a la zona alta de la ciutat. Amb un somriure afable, posa sobre la taula una realitat preocupant: “Si la contaminació continua així, en 10 anys els càncers de pulmó es dispararan”. El jove Pape Thiaw, de 33 anys, encara somia ser jugador de futbol, es passa el dia fent esport i intenta esquivar la contaminació fent els exercicis a la platja. El verí ve dels tubs d’escapament dels cotxes antics que circulen per la ciutat. La feina d’aquest jove? Comprar i vendre aquests cotxes: “Un cotxe més nou val dos milions i mig de francs (uns 3.800 euros), i fer-lo passar per la duana és caríssim! No tenim més remei que aconseguir els més barats, que només costen un milió (uns 1.500 euros)”.

Cargando
No hay anuncios

Un taxista, l’Abdoulaye Ndiaye, ve des de la banlieue (barri perifèric) cada dia i circula per tota la ciutat. El seu cotxe contribueix a les emissions de partícules contaminants, que, a Dakar, multipliquen per cinc els nivells permesos. Té més de 60 anys i 2 fills estudiant a la universitat. El seu somni és que acabin els estudis i tinguin una vida millor que la seva. La seva filla estudia, precisament, medicina. Si Dakar segueix com fins ara, algun dia podrà obrir la seva pròpia consulta. No li faltarà feina.

Un terç de la població, amb malalties pulmonars

Quan el Senegal va independitzar-se de França, l’any 1960, l’esperança de vida era de 38 anys. Ara, segons les estadístiques del Banc Mundial, frega els 70 anys. Són dades que requereixen matisos: l’accés a la salut és desigual i presenta les mateixes particularitats que l’economia. Tot és a Dakar. A les zones rurals, els centres de salut dels pobles no solen anar més enllà del personal d’infermeria, que es limita a subministrar medicaments bàsics. Sovint estan finançats per la diàspora del poble que viu a Europa o els Estats Units. Als hospitals regionals els metges han d’exercir la seva feina amb pocs recursos. Tot allò que requereixi visitar especialistes o una cirurgia implica un viatge en autobús a Dakar, on l’hospital de Fann és una referència a nivell regional.

Cargando
No hay anuncios

La concentració de l’activitat econòmica a la capital s’ha traduït en un augment de la població i del consum d’energia. Les mancances del transport públic s’han resolt amb una flota de 25.000 taxis: els seus conductors cerquen clients a bord dels Renault, Peugeot o Hyundai que ja fa anys que tenen prohibit circular al món ric. Els cotxes que són massa contaminants a Europa tenen una segona vida a l’Àfrica, en un mercat que va a l’alça: segons un informe, el 70% dels cotxes de segona mà que entren al continent venen de la Unió Europea. En total, la UE va vendre 7,5 milions de cotxes en aquestes condicions entre el 2015 i el 2018. Al Senegal està prohibida la importació dels que tenen més de 8 anys d’antiguitat, però a Gàmbia, el país inserit al seu territori, no hi ha cap mena de restricció. “És senzill fer entrar un cotxe aquí. L’únic que has d’aconseguir és un permís temporal de 15 dies, com quan vens a fer turisme. Un cop dins ja vas fins a Dakar i allà aconsegueixes la carte grise, explica en Pape, un enamorat dels cotxes que es dedica al transport i la venda de vehicles. La carte grise és el passaport que certifica que tot està en ordre, i la compravenda d’aquest document ha donat lloc a un mercat propi: “Un cop la tens, el teu cotxe ja és legal i ningú mirarà res més sempre que no surtis de Dakar”. Aquesta situació incentiva que els cotxes més vells i contaminants quedin tancats a la capital senegalesa, amb els efectes que això comporta per a la salut pública.

L’any 2019 un article del New York Times ja va destacar la creixent contaminació a Dakar. En aquest article, la cap de pneumologia de l’hospital de Fann, Nafissatou Oumar Touré Badiane, parlava d’un problema que ja era estructural: un terç de la població tenia algun tipus de malaltia pulmonar, i posava un èmfasi especial en els casos d’asma infantil, que s’havien disparat. Malgrat la construcció de noves infraestructures, l’excés de cotxes segueix sent un gran problema, i els embussos són una escena habitual. El pas dels anys farà que tot plegat vagi més enllà de les malalties respiratòries cròniques, segons l’oncòleg Djibril Ndaw. Des de la seva clínica a Almadies, el barri on viuen les classes dirigents i els expatriats, Ndaw comenta que el govern no ha pres les decisions adequades a l’hora de combatre aquest problema de primer ordre. Si bé encara no ha trobat casos entre els seus pacients, Ndaw alerta que si la situació continua així hi haurà un augment considerable dels càncers de pulmó en una dècada: “El govern ha de treballar per resoldre aquesta situació”, diu. Els seus comentaris van en línia amb els de l’OMS, que vincula la contaminació amb els càncers de pulmó i les morts prematures, que en un 91% dels casos passen als països pobres. L’any 2016 la contaminació a les ciutats i les zones rurals va contribuir a la mort de 4,2 milions de persones.

Cargando
No hay anuncios

Futbol i propaganda: industrialització ‘made in Senegal’

Quan Sadio Mané va marcar el penal decisiu que donava la Copa d’Àfrica de futbol masculí al Senegal, el president del país va ser un dels que ho van celebrar més efusivament. La televisió nacional tenia un dispositiu especial seguint les seves reaccions durant la final contra Egipte, i els missatges mediàtics dels dies següents van destacar el rol del govern de Macky Sall a l’hora d’aconseguir aquest èxit. Més tard Sall, acompanyat del president de la FIFA, Gianni Infantino, i altres mandataris -Recep Tayyip Erdogan, entre ells- va inaugurar l’estadi nacional de Diamniadio, una ciutat a uns 30 km de Dakar. Construït per la mateixa empresa turca que ha fet l’aeroport, el palau de congressos i l’estadi olímpic, el camp que acollirà els partits dels Lleons de la Teranga -apel·latiu de l’equip de futbol senegalès- ha costat 238 milions d’euros i tindrà una capacitat de 50.000 espectadors. Gràcies al futbol, Diamniadio s’associa a l’èxit d’un Senegal que es projecta com a potència regional.

Aquesta setmana el Senegal s’ha classificat per al Mundial de futbol masculí, que aquest any es disputarà a Qatar. De nou, el rival era Egipte -malgrat que el president Sall va felicitar els jugadors per la seva doble victòria “contra Algèria”-. Més enllà de l’error, l’equip de futbol contribueix a destacar el projecte presidencial a Diamniadio: edificar una ciutat que sigui una capital econòmica que atregui una bona part de la població del país i descongestioni Dakar. Els èxits del Senegal guanyador són la millor publicitat d’una zona industrial connectada a Dakar a través d’una via de tren -inaugurada de poc- que facilitarà els viatges entre les dues ciutats. El bitllet senzill Dakar-Diamniadio costa 1.500 francs (2,30 euros), i un abonament de viatges il·limitats per un mes, 45.000 francs (uns 70 euros). És difícil concebre quin ús en faran els senegalesos que guanyen salaris d’entre 80.000 (122 euros) i 100.000 francs (152 euros) al sector privat formal. A la zona industrial s’hi processen cacauets, mangos i altres béns de consum com les pastilles potenciadores del sabor que circulen per tota l’Àfrica occidental. Agilitzant les comunicacions entre Dakar, Diamniadio i el nou aeroport, el govern de Sall espera que més inversors estrangers s’estableixin al Senegal. De moment, un dels efectes més notables d’aquesta política és l’augment de preus de les promocions d’habitatges a Diamniadio: “Seria fantàstic anar allà, però no crec que arribi a reunir mai els 40 milions de francs (60.000 euros) per comprar-m’hi alguna cosa!”, riu en Pape Thiaw, el venedor de cotxes. I afegeix, criticant el preu dels bitllets: “Fins i tot si cobres 300.000 francs mensuals (460 euros), els viatges d’anada i tornada se’t menjaran part del sou!”.

Cargando
No hay anuncios

Els viatges diaris formen part de la vida de l’Abdoulaye Ndiaye. Auest veterà taxista té 60 anys i l’aspecte cansat: li falten dents i es dedica completament a treballar. 7 dies la setmana sense grans descansos més enllà del divendres -el dia sagrat dels musulmans-. Viu a Guediawaye, a la perifèria de Dakar, on les carreteres ben asfaltades comencen a desaparèixer, la sorra s’imposa i els edificis creixen de forma desordenada: molts queden a mig fer quan els senegalesos de la diàspora que financen la construcció es queden sense diners. “Abans de la pandèmia, omplir el dipòsit em costava uns 45 euros, però l’augment del preu de la benzina ha disparat el cost a 61 euros, als quals he de sumar els 15 que he de pagar al propietari del taxi cada dia”, explica Ndiaye. El propietari s’ocupa de l’assegurança i dels tràmits i reparacions del vehicle, però els conductors com l’Abdoulaye hi posen la resta. Amb el balanç en negatiu, comença a rodar per la ciutat. La majoria d’aquests cotxes són de marca francesa, una de les moltes herències colonials que es poden observar en l’economia local. “Condueixo des del matí fins a les 5 de la matinada i aleshores torno a Guediawaye”. En un dia molt bo, després de tots els costos, pot guanyar 15 euros.

“No vull anar a Europa en pastera. Valoro massa la meva vida”, explica en Pape, que algun dia voldria comprar i vendre cotxes nous i distribuir-los pel Senegal: “Però no tinc els diners per fer-ho”, lamenta. A diferència de molts dels joves que viuen aquí, en Pape és de Dakar, ha nascut i crescut a la capital del país amb la qual tothom somia arreu del Senegal. Després de viure-hi tota la vida, ell ja no la veu de la mateixa manera: “Vull construir una casa a prop d’un bosc i no estar més a Dakar”, diu. La capital del Senegal és el millor resum dels èxits i els malsons d’un país convençut d’una sola idea: per triomfar de debò, la millor opció sempre és marxar a un altre lloc.

Cargando
No hay anuncios
Els nostres municipis davant dels reptes globals

Ciutats Globals és una iniciativa del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, impulsada amb el suport de la Diputació de Barcelona, que amb una sèrie de podcasts vol mostrar, a través d’un grapat d’històries, el protagonisme dels nostres municipis en molts reptes globals. La salut pública comença als municipis, i els governs locals hi tenen un paper clau per controlar els determinants socials que afecten la nostra qualitat de vida. Al cinquè podcast us parlem de la història d’una òptica solidària al Senegal, que gràcies al suport de Viladecans i altres ajuntaments i ONGs catalans està permetent que la salut visual esdevingui un dret per a tothom, també a les zones més empobrides, i empodera econòmicament les dones que se’n fan càrrec.