Dani García: “Som un país en què quan tens èxit el que no ha fet res en la vida et crucifica”

BarcelonaArribem al Leña l’endemà que s'hi fes la gran festa d’inauguració. Unes hores abans, aquest restaurant de disseny estava ple de cuiners, famosos i influencers. Eren més de 500 persones que no es volien perdre “l’obertura de l’any a Barcelona”, deien. El restaurant es troba als baixos de l’Hotel Grand Hyatt, abans Princesa Sofia. El Leña ha obert oficialment el dilluns 2, però ja té una pila de reserves per a les primeres setmanes. Tanta expectació contrasta amb el coneixement que té el públic català d’aquest restaurant (que ja existeix a Madrid, Marbella i Dubai i que també aterrarà a Miami) i del seu propietari: el cuiner Dani García (Marbella, 1976), el senyor que va retornar tres estrelles Michelin just després de rebre-les, que defensa el McDonald’s, que té un grup amb un fons d’inversió darrere i que amb el restaurant de Madrid Smoke Room va aconseguir dues estrelles de cop, en només sis mesos i anys després de deixar plantada la guia.

Dani García rep l’ARA de manera afable i puntual i respon tal com raja. Ens explica que li agrada tant Barcelona que hi té casa. La seva connexió és postolímpica. El seu pare i el seu tiet treballaven per a una empresa catalana i li portaven equipacions del Barça. “La de Meyba”, puntualitza. Des de llavors és culer. Així que reconeix que li fa il·lusió que el restaurant estigui a prop del Camp Nou.

Com que és un habitual a Barcelona, li demanem pels restaurants on va, i ens diu Alkostat, Pur, Petit Comitè, Gresca... “A Barcelona hi ha milers de restaurants on menjar bé. Com la Venta. O si vols més nivell, el Disfrutar o l'Enigma”. Han sigut justos amb Enigma?, li preguntem. “Per a mi és un tres estrelles de manual. Tinc debilitat per l’Albert Adrià. És un dels tios amb més talent del món sencer. Al seu restaurant hi trobes coses que no has vist en la vida. Absolutes meravelles. És injust, evidentment, però en el fons és indiferent. Ell seguirà sent qui és per a la indústria i per a qui hi entén de veritat”.

Cuina catalana i hamburgueses

A aquest Leña, García hi ha volgut posar molta cuina catalana. Mar i muntanyes, lletons amb vi ranci, croquetes de botifarra de perol o canelons de pollastre rostit. Tot i que aquests també són als altres Leña. Diu que els va aprendre de Ramon Freixa quan van coincidir en un programa de televisió. Això sí, el seu plat estrella continuaran sent les hamburgueses, que segons ell “no són d’enlloc, són del món”, i el secret de les quals diu que sempre estarà en la salsa.

Però si parlem d’hamburgueses, cal fer parada en la seva col·laboració amb McDonald's. “Vaig fer feliç molta gent. Veníem 50.000 hamburgueses al dia. M’obsessionava ser capaç de fer la millor hamburguesa per 8 o 9 euros. Era el que em motivava i m’eren igual les crítiques. Hi ha cuiners que han fet hamburgueses de menys qualitat i han estat menys criticats que jo”. Es queixa que s’han perdut els grisos i que "ara tot és o blanc o negre”.

De diners també va la cosa. ¿Et guanyes millor la vida fent menjar popular que a l’alta gastronomia?, li preguntem, i la resposta en aquest cas no té cap gris. “Guanyo moltíssim més diners. No és comparable”. García ara té més de 20 restaurants i més de 1.200 treballadors. Reconeix que no para per casa. Només hi ha pogut ser a l’estiu i espera amb candeletes que arribi Nadal.

Empresari i cuiner

En el binomi cuiner-empresari, reconeix que va néixer cuiner i morirà cuiner, però que ara, de manera “circumstancial i passatgera”, fa d’empresari. “Abans la gent obria un restaurant i no sabia quant costava el plat ni a quant el venia. Ens hem de professionalitzar, tenim una responsabilitat amb la gent i amb els proveïdors. M’obsessiona que tot tingui ordre i evidentment que sigui tan rendible com sigui possible”.

Si ara tornés a començar no es refiaria de molta gent que s’ha trobat pel camí “que només volen xuclar-te el talent per al seu bé i mai per al teu”. Diu que el dia més feliç va ser quan li van donar les tres estrelles. “Hi ha gent que es creu que odio Michelin”, però assegura que no és així. Senzillament, era el pas que el portava "cap a la llibertat”.

Els seus restaurants són molt efectistes, i li pregunto si no hi ha massa espectacle. “T’has de preguntar què vol la gent. La gent vol ser feliç i divertir-se. Vol fer fotos. Tu no has de cuinar per a tu si vols tenir un negoci rendible, sinó per a un determinat públic que vindrà a gastar-se els seus diners, que és un gest generós”. Al Leña calcula que el tiquet mitjà serà d'entre 50 i 80 euros.

Li agradaria tenir un restaurant a Tòquio per tenir una excusa per anar al Japó. Ara ja té restaurants en sis països. Però el cuiner no nega que Barcelona li fa un cert respecte perquè “no hi ha tantes marques ni cuiners de fora”. En la pugna gastronòmica entre Barcelona i Madrid el cuiner recorda que “tot és cíclic” i que Barcelona va patir més que Madrid amb la covid. “Com Marbella, que també va patir amb Julián Muñoz i Gil, són etapes”, diu. Segons ell, la capital d’Espanya ara viu un moment dolç, però recorda que cada ciutat és diferent i té la seva idiosincràsia.

I acabem parlant d'èxit. “Som un país en què quan tens èxit el que no ha fet res en la vida et crucifica. Si guanyes diners també fot, si perds també ets tema de xafarderia. Hi ha gent que està esperant sempre que passi alguna cosa negativa". En aquest sentit, el seu referent és Michael Jordan, que ens explica que quan li preguntaven per l’èxit deia amb perspectiva que havia jugat molts campionats i al final no n’havia guanyat tants. I ho acaba així: "I la vida es compon d’això: hi ha moltes tonalitats, molts colors, i no només blanc i negre. Jo intento fer costat a tothom que es tira a la piscina. No suporto el que no lluita, no fa res, però té la capacitat de fer un tuit”.