El primer Daurella que va triomfar amb la Coca-Cola

Qui més qui menys ha sentit algun cop la frase “triomfar més que la Coca-Cola”. A banda del seu significat explícit -tenir èxit en alguna activitat-, té una lectura implícita que ens recorda que aquesta beguda marronosa i amb gas forma part de ple dret de la cultura popular. La van inventar els nord-americans a finals del segle XIX, però la seva presència és del tot universal i arreu del planeta els consumidors la senten seva. A Catalunya ja es podia comprar Coca-Cola als anys vint, però després de la Guerra Civil la distribució va quedar estroncada i no va ser fins a l’atorgament d’una nova concessió a un emprenedor català, durant la dècada dels cinquanta, que no se’n va normalitzar la venda. En aquella primera etapa d’abans de la guerra, l’home clau va ser Francesc Duffo Foix, que distribuïa la beguda a través de la firma Espumosos El Rayo, al carrer Balmes de Barcelona.

Però la veritable consolidació de la Coca-Cola com a refresc de masses al país va arribar de la mà de la família Daurella, que va aconseguir la llicència de la multinacional per envasar i distribuir la beguda el 1951. Qui va moure fils per aconseguir el contracte va ser Santiago Daurella Rull, fill d’un empresari bacallaner amb bons contactes al règim. La popularització de la Coca-Cola creixia en paral·lel a l’americanització dels espanyols fruit dels acords bilaterals de Franco amb la superpotència.

Però qui va fer créixer la marca va ser la generació següent, formada pels germans Francisco i José Daurella Franco. Aquest darrer, el gran, va heretar un imperi que havia començat amb la producció de begudes gasoses autòctones, sobretot el mític Sandaru elaborat al carrer Nàpols de Barcelona. L’empresari va consolidar i expandir la llicència d’explotació de Coca-Cola, ja sota el nom de Cobega (Compañía de Bebidas Gaseosas). El sud de França i el continent africà van ser els primers passos d’una expansió que la seva filla, Sol Daurella, ha reforçat amb la creació dels conglomerats de concessionàries embotelladores de la Península (Iberian Partners) i del continent europeu (European Partners).

Sempre de bracet amb el seu germà Francisco, primer com a administradors conjunts i després com a president (José) i vicepresident (Francisco), va liderar la companyia durant dècades, però sense deixar mai de banda altres negocis. La societat Copesco & Sefrisa era l’empresa familiar dedicada al bacallà i el salmó -precisament aquest 2021 l’han traspassat a un grup basc-, una activitat a la qual sumava la presidència de la firma d’inversions BGN Arnús Garí. José Daurella també formava part del consell d’administració de la cervesera El Águila (la més consumida a l’Estat en una altra època i de la qual tenia un paquet d’accions important), era el president de l’empresa cimentera La Auxiliar de la Construcción (avui en mans del gegant mexicà Cemex), tenia cadira al consell de Banesto i va ocupar la plaça de cònsol honorari d’Islàndia a Barcelona. Precisament, al capdavant del consell de BGN Arnús Garí va coincidir amb altres personatges destacats de l’empresa i les finances del país com Javier de la Rosa, Eusebio Díaz-Morera i Jorge Gallardo.

L’any 2000 els Daurella també van ser al darrere d’un projecte radiofònic molt ambiciós anomenat Ona Catalana, una cadena d’emissores que pretenia competir amb Catalunya Ràdio i l’acabada de néixer RAC1. Però les expectatives d’audiència no es van complir i la cadena va acabar en mans de la SER.

Després de la seva mort, el 2014, i amb les regnes de Cobega sota control de Sol Daurella, la companyia no ha fet sinó créixer. A banda de les fusions esmentades anteriorment -que han propiciat la creació d’una concessionària transeuropea-, els interessos de la família Daurella s’han estès més enllà. El grup també ha arribat a sectors com el cafè en càpsules (són distribuïdors de la prestigiosa marca suïssa Nespresso), els batuts de cacau (el 2012 van rescatar conjuntament amb Damm la marca Cacacolat) i les pizzes (exploten la cadena Domino’s Pizza).