David Balaguer: "Sento que em podrien colar un mal vi fàcilment"

Quina relació tens amb el vi?

— Nul·la. Soc una persona que té una certa intolerància a les begudes alcohòliques. Si ara em prenc una cervesa, només amb un gotet ja tinc una nebulosa mental. De tant en tant m'agrada que hi hagi aquesta boirina, però no se m'ha posat mai bé l'alcohol, i tot i que m'agrada el gust que té el vi i que m'agradava prendre'n quan em trobava amb els amics, l'he acabat apartant del meu dia a dia.

Tampoc amb el cava o el vermut?

— El vermut m'agrada molt! M'agrada el gust que té i penso que té una molt bona pujada i una molt bona baixada. A més, crec que és molt bon company d'una tapeta i el vinculo a moments que estic tranquil i que no tinc aquesta obsessió de preocupació per a l'endemà que sempre em persegueix. Fer un vermut amb algú que em fa riure és de les coses que més content em fan. Però fora d'això soc molt mal bevedor, perquè n'he esquivat el costum.

El fet de beure el mínim possible és una decisió presa a consciència?

— Sí, soc una persona amb una clara tendència addictiva, molt obsessiva. A mi m'ha anat bé que no se'm posi bé l'alcohol, perquè això ha impedit que hi accedís. La meva relació amb el vi s'ha estroncat, tot i que m'agrada. Jo soc una persona que pensa molt en l'endemà –"Vigila això, perquè demà a les 8 del matí t'has de trobar bé"–, i en realitat crec que la vida consisteix en no pensar tant en l'endemà i disfrutar del moment. Això sé que impedeix que faci determinades coses.

Has sentit mai pressió per haver de beure vi en trobades socials?

— Sí, però crec que és una cosa que ha anat minvant amb el temps. Penso que aquesta incomprensió és una cosa més antiga, de 5 o 10 anys enrere. Però sí que és veritat que quan he tingut una cita amb una persona que no conec sorprèn que no demani una copa de vi si l'altre en demana. Però a mi em sobta, perquè no demanaràs una cosa que no et ve de gust. De fet, des que visc sol mai he tingut una ampolla de vi a casa i ni tan sols tinc un obridor. Obrir una ampolla de vi és molt difícil, acabes tenint la sensació que ets un sapastre, i més després de veure la rapidesa amb què ho fan els cambrers dels restaurants.

Quin seria l'element d'una ampolla de vi que et podria arribar a convèncer per acabar-la comprant?

— L'etiqueta segur que no. Em fixaria en el color. El vi blanc el tinc descartadíssim per una experiència que vaig viure en el passat. Fora. Tampoc els lambruscos i similars. Ha de ser vi negre. Una ampolla de vi negre encara em pot temptar a fer-ne una copa. Sobretot si s'acompanya d'una tapa, com un assortit de formatges o embotits, llavors sí que hi veig el sentit, a prendre una copa. Tampoc sé distingir si un vi és excel·lent o és dolent. Sento que em podrien colar un mal vi fàcilment.

Quina experiència desagradable vas tenir amb el vi blanc?

— És una història en què veig que tinc un trauma. Va ser una època de la meva vida, quan tenia 35 anys, que per un disgust sentimental vaig haver de tornar a viure a casa dels meus pares. A aquella edat! Vaig estar-hi vuit mesos. Evidentment, no estàs bé quan hi has de tornar, i a sobre per aquest motiu. L'anècdota va venir el dia que vaig anar a un sopar on vaig agafar una bufa important de vi blanc. Ja tornant cap a casa vaig estar pensant sobre el panorama: no tornava a casa meva, sinó a casa dels meus pares. Però a més, en el moment d'obrir la porta vaig veure una panerola, una cosa que no puc suportar. Hi tinc fòbia. L'escena de veure'm tornant a casa dels meus pares borratxo i trobar-me una cosa a què tinc pànic va ser patètica. Això sense comptar com em trobava pel vi l'endemà. Per a mi va ser un catalitzador, perquè arran d'això vaig marxar de casa dels meus pares.