El debat mallorquí durant la dècada prodigiosa

Escrit en un llenguatge desimbolt, combatiu, esmolat i irònic, a Fuster i els mallorquins de Gabriel Ensenyat ves a saber si hi deu haver influït l’estil del mateix Fuster. S’enceta arran de la recepció illenca de Nosaltres els valencians (1962) d’aquest darrer. Aquell any a Mallorca també es fundà l’Obra Cultural Balear. S’inicià així una dècada prodigiosa amb l’arribada massiva del turisme, cosa que obligà a contractar mà d’obra barata del sud espanyol. Aquest fet (que diluirà el conflicte amb els xuetes) desdibuixarà la personalitat illenca per sempre més.

Tot això s’anirà desgranant en un llibre en el qual no falten tampoc ni flashforwards de l’actualitat ni un darrer capítol, després del de l’esclat de la polèmica gonella el 1972, que ens acompanyarà de la mort de Franco ençà. Explica que els deu capítols es podrien llegir solts com a articles independents si bé tots dos a cappella us desaconsellam fer-ho així.

El coneixement pregon d’aquest catedràtic de literatura medieval doctorat en història bufa a favor seu quant a rigor i coneixement del tema. Es podria pensar que tots aquests punts són de sobra coneguts i que l’escriptor s’hauria limitat a recopilar el que altri ha deixat escrit, però s’aporten dades noves fruit de converses orals indestriables del cos del text i, quan no és així, té la franquesa de reconèixer-ho sense embuts. Ensenyat no té pèls a la llengua per denunciar injustícies o fer valer els seus pensaments i penjaments en un gènere que es pot subjectivar moltíssim. Pren partit nítid contra el nacionalisme banal ranci i espanyolista. I s’acarnissa de valent contra gonelles com J. Zaforteza, A. Alemany o Piña Homs com si presidís el tribunal d’una tesi doctoral absurda d’aquests. L’únic que em fa dubtar és si no els dona massa pàbul. Un llibre publicat a València amb l’aval d’un guardó important com l’Octubre d’Assaig es divulgarà força i potser induirà a pensar fora que el secessionisme té a l’Arxipèlag més ales del vol gallinaci que realment crec que és capaç d’emprendre.

O constata l’error d’Els mallorquins (1967) de Josep Melià de confiar excessivament en una burgesia illenca contra la qual llança un anatema ben merescut. No n’oculta l’esgrogueïment obvi de les planes, però li preocupa més que al cap de mig segle ningú hagi estat capaç de remasteritzar-lo a partir d’unes dades que llavors no teníem i ara sí que posseïm.