Es podrà tornar a la vida els mamuts o els dodos? Una empresa ho intenta

D’aquí uns mesos, quan el fred comenci a afluixar, les illes de Nova Sibèria, un dels territoris deshabitats més septentrionals de Rússia, s’ompliran de persones armades amb una mena d’arpons (mànec de fusta de mig metre i vara de ferro d’un metre acabada en punxa). Només tenen tres mesos per treballar. La resta de l’any el terreny està cobert de neu. No són pescadors ni caçadors, però any rere any escombren la tundra amb insistència. Mentre deambulen sobre el gran pantà en què es converteix la regió quan es fon la neu, van clavant els arpons a terra. Si topen amb alguna cosa dura, s’aturen i furguen en el fang. Busquen mamuts congelats fa milers d’anys.

La venta dels ullals pot mantenir una família siberiana tot l’any. A la Xina, on acaben el 90% d'aquestes troballes, s’utilitzaran per fer escultures decoratives que multiplicaran les desenes o centenars d’euros que els buscadors n’han obtingut per cada quilo. Amb una combinació molt hàbil de poesia i exotisme, el documental Genesis 2.0, dirigit per Maxim Arbugaev i Christian Frei, dibuixa amb detall la vida dels buscadors de mamuts i hi afegeix una dimensió d’especulació científica: si troben un mamut en bon estat el poden vendre a científics xinesos perquè n’extreguin mostres, en seqüenciïn l’ADN i estudiïn la possibilitat de clonar-lo i dur a terme un procés que es coneix com a desextinció, és a dir, crear de nou un mamut.

Desextingir mamuts, marsupials i dodos

Després de visionar aquest documental i escoltar els científics xinesos que hi participen, és fàcil caure en la temptació d’imaginar un futur proper en què els mamuts tornin a pasturar per l’Àrtic. Quan es dona un cop d’ull als comunicats i al web espectacularment dissenyat de la companyia Colossal Biosciences, liderada pel genetista de la Universitat de Harvard George Church i l’emprenedor Ben Lamm, la imaginació encara vola més lluny: no només es plantegen desextingir el mamut, desaparegut fa 3.700 anys, sinó també el tigre de Tasmània o llop marsupial, un carnívor extingit el 1936, i, tal com han anunciat recentment, el dodo, l’ocell endèmic de l’illa Maurici que va desaparèixer a finals del segle XVII.

La imaginació, però, també es pot mantenir a ratlla. "Tot això es troba en un estat molt embrionari, de ciència bàsica més que no pas aplicada; les dificultats en tots els exemplars proposats són enormes", explica Carles Lalueza-Fox, investigador expert en ADN antic, director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i autor del llibre Des-extinciones, una inmersión rápida (Tibidabo Edicions, 2017).

El dodo s’ha posat sempre com a exemple d’extinció per causes humanes. Incapaç de volar i amb una presència imponent –podia fer fins a un metre d’altura i pesar 23 quilos–, es va extingir com a conseqüència de l’acció dels colons holandesos, que es van trobar amb aquella mena de pollastre gegant que no tenia por dels humans ni corria gaire de pressa. L’evolució en una illa deshabitada l’havia convertit no només en una presa fàcil per als mariners, sinó en un regal del cel en forma d’una gran quantitat de proteïna de fàcil accés. Ara bé, malgrat els anuncis entusiastes de la companyia nord-americana, desextingir el dodo podria ser encara més difícil que recuperar un mamut. Segons Lalueza-Fox, el problema és que "mai s’ha pogut clonar un ocell, ja no un d’extingit, sinó cap de viu".

Les dificultats de clonar un ocell

Per entendre per què és tan difícil clonar un ocell, s’ha de tenir en compte com funciona la clonació. El procediment més habitual consisteix a agafar un òvul, extreure’n el nucli i substituir-lo per un de nou amb l’ADN de l’individu que es vol clonar, extret prèviament d’una cèl·lula d’aquest individu. A continuació, mitjançant una sèrie d’estímuls elèctrics, s’aconsegueix que l’òvul comenci a actuar com si s’hagués fecundat i es comenci a dividir per formar un grumoll de cèl·lules.

En una primera etapa, aquest grup de cèl·lules es cultiva al laboratori i, en el cas dels mamífers, quan arriba el moment s’implanta a l’úter d’una femella de la mateixa espècie. Si tot va bé, passat el temps de gestació corresponent, naixerà un individu genèticament idèntic –un clon– al donant d’ADN. Amb aquesta tècnica, avui dia s’han aconseguit clonar fures, rates, dromedaris, gats, vaques, gossos, coiots, cérvols, cabres, cavalls, micos, porcs, ovelles, conills, llops, búfals i altres mamífers. Però encara no s’ha clonat cap ocell.

Tal com ha explicat en diversos articles divulgatius l’expert en reproducció assistida de la San Diego Zoo Wildlife Alliance Thomas Jensen, el problema principal "és això que heu menjat per esmorzar". Es refereix, efectivament, als ous. Els òvuls dels mamífers mesuren petites fraccions de mil·límetre, amb la qual cosa es poden manipular a la llum d’un microscopi i substituir-ne el nucli per un altre amb pipetes micromecanitzades. Però, en el cas dels ocells, es pot considerar que l’òvul és el rovell de l’ou, d’una mida molt més gran que els òvuls de mamífer. El nucli que conté l’ADN és un punt blanc minúscul situat en algun punt de l’interior del rovell, i això fa gairebé impossible que es pugui manipular al microscopi de la mateixa manera que els òvuls de mamífer.

A més, un cop l’òvul d’un ocell ha sortit de l’ovari, es mou contínuament a través d’un conducte que actua com una mena de cadena de muntatge i que l’equipa amb tot el que necessitarà per incubar un nou individu: primer, la clara, una capa protectora que aporta un extra de nutrients, i després, la closca, una segona protecció prou consistent perquè no s’esclafi durant la incubació i, al mateix temps, prou fràgil perquè el pollet la pugui trencar de dins quan hagi madurat. En el cas dels ocells, per tant, no hi ha cap úter on es pugui implantar l’embrió, cosa que encara complica més el procés.

Més difícil encara: clonar un animal extingit

A tot això s’han d’afegir les limitacions de treballar amb una espècie extingida, de la qual no es disposa d’individus per a l’obtenció d’ADN. Com a molt, es poden agafar mostres de restes òssies –en el cas del dodo–, d’exemplars congelats de manera natural –en el cas del mamut– o d’individus dissecats o fetus conservats en formol –en el cas del tigre de Tasmània–. A partir de moltes mostres, es pot conèixer l’estructura de l’ADN de l’espècie, però l’ADN recuperat no té prou qualitat per inserir-lo directament en un òvul.

El que plantegen els científics per obtenir un ADN funcional és, en primer lloc, buscar l’espècie viva que més s’assembli a l’animal que es vol clonar i comparar-ne l'ADN amb el de l'espècie extingida. Un cop identificades les diferències, es poden sintetitzar al laboratori els fragments característics de l’espècie extingida i, mitjançant la tecnologia d’edició genètica CRISPR, substituir a l’ADN de l’espècie actual els fragments característics d’una espècie pels de l’altra.

Aquest procés, però, també està plagat de dificultats. En el cas del mamut, per exemple, el parent viu més proper és l’elefant asiàtic. El seu genoma és diferent en uns 1.600 trams, però les eines CRISPR només permeten fer desenes de canvis a l’hora. A més, no tenen una precisió absoluta, sinó que sovint introdueixen errors. A la vista de totes aquestes complicacions, els científics ja ni tan sols es plantegen arribar a reproduir exactament el mamut, sinó que l’individu resultant del procés seria un híbrid que tindria les característiques més representatives de l’espècie extingida.

El sentit de la desextinció

Per més atractiu que pugui semblar veure mamuts pasturant per Sibèria, llops marsupials caçant en els boscos d’eucaliptus tasmanians o dodos trescant per les selves de l’illa Maurici, la pregunta de si té sentit desextingir espècies és pertinent. Segons Lalueza-Fox, "s’ha d’estudiar cada cas, perquè habitualment la desextinció es proposa en el sentit de restauració ecològica".

Pel que fa als mamuts, els que en defensen la desextinció, com el genetista George Church, sostenen que la presència d’aquests paquiderms mantindria a ratlla la proliferació de molses i arbustos i afavoriria la recuperació de la immensa praderia que fa milers d’anys s’estenia des d’Europa fins a Àsia. I això convertiria aquest territori en un magatzem descomunal de carboni atmosfèric en forma d’herba. També estabilitzaria el sòl de l’Àrtic, en el qual es calcula que hi ha 1,4 bilions de tones de carboni en forma de metà, que, amb la fusió del terra provocada per l’escalfament global, corren el risc d’acabar a l’atmosfera i contribuir a escalfar encara més el planeta.

Malgrat aquests arguments, també té sentit preguntar-se si realment calen mamuts per recuperar les antigues praderies àrtiques. A parer de Lalueza-Fox, "la restauració d’aquest ecosistema la podrien fer bisons, cavalls i altres herbívors". De fet, el projecte Pleistocene Park, creat pel geofísic i ecòleg rus Serguei Zimov el 1996, ha mostrat que, efectivament, hi ha altres animals que poden protagonitzar aquesta recuperació. A les 2.000 hectàrees que ocupa el parc a la República de Sakha, al nord-est de Sibèria, la introducció de bous mesquers, rens, bisons, cavalls, iacs i altres espècies d’herbívors ha transformat l’aridesa de la regió en un paisatge que en molts punts ja està dominat per l’herba alta.

Més enllà de la necessitat de desextingir espècies com el mamut o el dodo, totes aquestes iniciatives plantegen encara una altra pregunta: ¿una empresa finançada per capital privat com Colossal Biosciences és qui ha de decidir si es desextingeixen animals i quins? Segons escrivia en un article a Nature la paleontòloga del Museu d’Historia Natural de Londres Victoria Herridge, que va declinar formar part del consell assessor de la companyia, aquesta decisió l’hauria de prendre la societat en el seu conjunt.

El fet que la desextinció es trobi encara en l’estadi de ciència bàsica proporciona un marge de temps raonable per encarar aquest debat. Ara bé, la injecció colossal de diners que està aconseguint l’empresa liderada per Church i Lamm podria accelerar la recerca i aconseguir resultats més aviat del que es pronostica. Encara no sabem si tornarem a veure mamuts pasturant a les planures siberianes o dodos corrent pels boscos tropicals, però tot indica que, com a mínim, hi hem de pensar i tenir, com a societat, un debat al més ampli possible.