Roc i Leo Gramona: “Des que ha mort el pare, he entès el tresor que he tingut mentre treballava amb ell"

El Leo i el Roc Gramona no són germans, malgrat que n’hi ha molts que els ho pregunten i s’ho pensen. Són cosins segons, perquè els seus pares, el Xavier, traspassat a l'agost, i el Jaume són els cosins germans. Tampoc no van créixer gaire junts, sinó amb la distància i la proximitat que dona trobar-se per a les ocasions familiars. Tots dos, amb l'equip del celler, al qual anomenen família, estan al capdavant del celler Gramona. Tenen nous projectes, que ja han començat a impulsar, i també un respecte absolut per la marca, que somien que duri sis generacions més. 

Els entrevistem el dissabte 9 de setembre, l’endemà d’un divendres que ha estat molt especial. Al matí, a la vinya La Plana, la primera que va ser propietat de la família Batlle, unida al celler, per on s’ajunten els dos rius del Penedès, l’Anoia i el Bitlles, hi han repartit les cendres de Xavier Gramona i de Bartomeu Gramona, el pare d'en Xavier.

Com us van plantejar els pares si volíeu estar al capdavant del celler?

— Roc: El primer que va tenir aquesta inquietud va ser el Jaume. Devia ser cap al 2015 o el 2016, i ens van dir que tenien 50 anys, i que ells dos pensaven en el relleu, en qui voldria posar-se al capdavant de celler. Jo, per la meva formació com a enginyer agrònom i en enologia, havia tingut clar des de petit que voldia treballar al celler. Als 14 anys ja era al laboratori, anava a les veremes, i m’agradava. A la Universitat d’Enologia, a la Rovira i Virgili, vaig tenir de professor també el meu pare. Era un món que m’agradava.

— Leo: El meu cas és diferent. Jo havia vist Gramona a través dels ulls del meu pare, i percebia que ell era el marxant, i el Jaume, l’artista. Els veia a tots dos com a persones complicades, que havien tingut vides difícils, que havien hagut de treballar molt per aconseguir el que havien aconseguir. Així que el meu pare no volia imposar-me que treballés a casa per l’exigència que suposava. Aleshores vaig estudiar enginyeria, i em vaig posar a treballar en una consultoria corporativa. I així estàvem fins que el Jaume ens ho va plantejar primer, i després hi va intervenir un amic de la família, molt bon amic, que ens va portar al desert de Marràqueix, a tots dos.

Què va passar a les dunes de Marràqueix?

— Leo: Ens vam conèixer tots dos millor. Vam poder agafar-ne la distància per pensar, per estar junts, i vam decidir incorporar-nos-hi. Ens vam adonar que els pares havien aixecat una Gramona que abans era d’una altra manera, que l’empresa havia crescut moltíssim, que tots dos tenien molta personalitat, i que s’havien dividit les àrees amb encàrrecs de feina diferents. Nosaltres decidim fer-ho tot junts. El nostre repte és que no hem d’anar separats, que totes les àrees de l’empresa les hem de fer junts.

— Roc: Quan decidim incorporar-nos-hi, primer vam fer un procés de transició, lent, que va anar molt bé perquè així vam poder fer-nos nostre el projecte. També comencem a impulsar projectes nostres, separats de Gramona, amb varietats locals, amb les quals busquem l’expressivitat del terrer, i és així com iniciem el projecte com l’Enclòs de Peralba, vins sense denominació d’origen, amb les varietats malvasia de Sitges, xarel·lo vermell, garnatxa negra, sumoll. I ens hi posem tots dos en aquest projecte, sense que hi hagi separació de càrrecs, perquè l’estructura depèn de tots dos. Així és com ens comencem a guanyar el respecte dels pares, també de l’empresa. També ens va anar bé per afinar la sintonia entre els dos. Això no vol dir que no discrepem, que també ho fem, però és un u per cent de discrepància, perquè en la resta coincidim.

Amb els pares heu discrepat?

— Leo: Sí, i molt. Hi ha una discussió mítica que vam mantenir ell i jo, en què el pare s’aixeca i llança l’iPad. Se’n va anar de la reunió molt enfadat, després va tornar i ens vam abraçar.

Els vostres pares també mantenien entre ells dos postures diferents en aspectes del celler. Recordo una vegada que els vaig preguntar pel paper de cel·lofana de l’escumós Imperial, i la resposta es va allargar gairebé mitja hora, perquè cadascun van manifestar opinions diferents sobre mantenir-lo o no mantenir-lo. El Jaume va dir que el Xavier no seria percebut com un elaborador ecològic ni biodinàmic fins que acceptés de treure’l. El Xavier va sostenir que aquell paper, 100% biodegradable i d'origen vegetal, donava sous a persones contractades al celler, que l’hi posaven a mà.

— Leo: [Riu] Doncs et diria que hem heretat les posicions. [Riu de nou]. No, no. Jo penso que hem de treure el paper de cel·lofana, perquè encara que sigui de material biodegradable, el luxe del futur, el luxe al qual aspirem, és el de la simplicitat. Per exemple, el luxe és una ampolla amb una etiqueta que digui la paraula Gramona, i que la puguem beure descalços en una platja. Antigament, el luxe era molt rococó, i els anys en què es va introduir la cel·lofana a casa era així. Va ser un bon distintiu, però ara els temps han canviat. Així que la discussió actual s’entreté entre el ritme i l’estratègia de treure’l.

Quins altres canvis teniu pensats o esteu estudiant?

— Roc: Apostar per les varietats locals, que són les que aguantaran més la climatologia actual. La pinot noir ha demostrat que amb les altes temperatures pateix, no suporta la calor i, per tant, la producció se’n ressent. Als pares els ho hem explicat en diferents ocasions, i ells ho veien com un canvi radical, perquè és clar que provenen d’un temps en què les varietats com la chardonnay o la pinot noir eren tendència, i van marcar una manera d’entendre els vins, però ara tot ha canviat. I el canvi més important l’ha marcat la climatologia. A còpia d’anar-los-ho explicant, ells comencen a entendre-ho i deixen de veure-ho com a radical. Nosaltres busquem l’expressivitat del terrer, i l’aconseguirem amb altres varietats, les locals. Per això comencem a arrencar la pinot noir. 

— Leo: Ara bé, i dit el que ha explicat el Roc, des que ha mort el pare, he entès el tresor que he tingut mentre treballava amb ell, i el Jaume el veig com l'amarratge en temps de tempesta, que ens recorda on tenim el port. En canvi, fins abans de la mort del pare el veia només com la figura paternal que imposa. En canvi, ara el sento com un refugi, que el tenim allà, i quina sort tenir-lo. Per continuar amb la vinya, amb les temperatures que hem tingut aquest estiu, hem entès tots que ens hem d’encaminar ràpidament al que sosteníem el Roc i jo. La producció ha estat petita perquè els ceps han donat menys raïm. Així que ara mateix la discussió que mantenim és el ritme que hem de tenir per aplicar-ho.

Només n’arrancareu les anomenades varietats foranes?

— Roc: A mesura que sigui la millor opció per adaptar-nos al canvi climàtic, sí. I vull dir que ens ha costat molt entendre que les hem d’arrencar, aquestes varietats, perquè hi ha molt sentiment posat en cada una, perquè han donat lloc a uns vins històrics de la casa. Ara bé, tenim l’evidència clara que, amb la climatologia actual, aquestes varietats patiran molt al Penedès i no tornaran a donar els fruits d’abans. El futur a mitjà termini és portar-les a zones més altes, on s’adapten perfectament i així poder seguir elaborant vins amb pinot noir i chardonnay.

— Així que el pensament radical que teníem ara ja el compartim tots a còpia de parlar-hi i de comprovar-ho. Tot el que suposa un canvi és material sensible de discussió. Jo voldria fer canvis ràpidament, però el Leo té molta mà esquerra, també és més pacient, i llavors ho farem però a un ritme que no serà ni de cop ni radical. Serà consensuat i estudiat.

— Leo: Afegeixo que és fantàstic que un percentatge petit de sucre provoqui tantes discussions. Som famílies de vins i escumosos, i és just això el que ens ha de fer parlar, pensar i parlar.

Expliqueu-me més idees que teniu pensades.

— Leo: Amb el Roc, creiem que el celler ha ampliat el focus amb els vins tranquils, i ens volem recentrar en els escumosos. Creiem que hem de segregar elaboracions, i Gramona s’ha de destinar només a escumosos, perquè la marca és molt potent, i al mercat tothom la vincula amb bombolles de qualitat. En canvi, els vins tranquils han d’anar per un altre camí. Tot això ho expliquem amb cura, perquè nosaltres som sis generacions, i volem que en duri sis més la casa o més. I sabem que les decisions que ara es prenen, es prenen a vint anys vista. És a dir, que ho fem situant-nos per sobre de modes i tendències de mercat, perquè la vinya és lenta, necessita cinc anys per produir raïm des que es planta i, per consegüent, fer-ne vins, també ho és.

Entenc que Gramona no creixerà en volum d’escumosos?

— Roc: No, no volem créixer en volum sinó reforçar el nostre lligam amb la nostra gastronomia, amb el valor afegit que té de bombolles de qualitat, de llarga criança. I, pel que fa als vins tranquils, el que volem fer és explorar altres zones, d’altura. A la Cerdanya ja tenim vinyes, i tenim previsió de plantar-ne sis hectàrees de les varietats foranes, perquè la zona és climàticament semblant a la regió de la Xampanya, i s’hi poden adaptar bé.

Tota la vida en direm varietats foranes, malgrat que fa anys que les tenim plantades a les nostres vinyes?

— Roc: Fa dos-cents anys no hi eren, i després de la fil·loxera vam voler un copiar-enganxar de territoris de fora, no només de varietats. Per això en diem foranes, perquè també es va voler copiar maneres de fer vins d’altres regions. En canvi, quan diem varietats locals volem dir que volem lligar el Penedès amb una identitat pròpia, amb un terrer.

— Leo: L’aposta per les varietats locals és perquè hem d’acceptar-nos tal com som. El meu pare ho explicava amb un conte seu, la seva manera de parlar. Explicava que en un llibre de Manuel Vázquez Montalbán, l’inspector Pepe Carvalho beu un Gramona. El net d’Isaac Asimov, que escriu al diari New York Times, Eric Asimov, va beure un dia l’escumós III Lustros, i li va encantar, i llavors va escriure al celler. Malgrat aquests dos fets, els escumosos de Gramona no sortien amb la millor puntuació a les guies. Però llavors es van adonar que tot plegat era subjectiu, que ells havien de continuar fent el que feien. I va ser així com van començar a sortir a les guies. I el mateix passa amb la nostra gastronomia, que ens hem de creure que som una cultura molt rica. 

Quina és la il·lusió que compartiu tots dos, la més immediata i la més a llarg termini?

— Roc: La immediata i la més a llarg termini és mantenir el llistó, i apujar-lo. Cada generació aporta el seu gra de sorra, i cada generació ha modernitzat la marca Gramona. És el nostre objectiu i també la nostra obligació. Tenim un equip molt bo, els dos cosins ens entenem bé. Tenim al davant anys molt forts de feina intensa perquè se’n vegin els primers brots de renovació, però ja hi estem treballant.

— Leo: Estem segurs del que volem, ens sentim orgullosos de l’equip, dels nostres treballadors i la família que som tots, i tenim el Jaume com a guardià. Abans el veia tant a ell com al meu pare com els dos caps que ens diuen què hem de fer i què no. Ja he comprès que, tant el Roc com jo, ens hem convertit en els guardians.