Com desaprofitar les lectures obligatòries

BarcelonaMalgrat els sis anys de primària i els sis de secundària (incloent-hi el batxillerat) amb assignatures de llengua a cada curs, la majoria de catalans que arriben a la universitat tenen llacunes enormes d’ortografia, vocabulari i sintaxi, tant en català com en castellà. Com a professor d’universitat, constato que el nivell disminueix cada any.

Qualsevol persona que fullegi els llibres de llengua de l’ESO s’adonarà que els continguts no són gaire diferents d’un curs per l’altre: com si els alumnes els oblidessin cada estiu i els retrobessin a partir de cada setembre. Els temaris –oceànics– estructuren conceptes que amb sort als estudiants els acaben “sonant”, que és una categoria de coneixement poc operativa. El més greu és que no vinculen els continguts amb el dia a dia: saben què és la fonètica però pronuncien malament; saben què són els connectors però no els utilitzen de manera apropiada; aproven exàmens sobre registres però els confonen quan escriuen; memoritzen regles ortogràfiques però no les fan servir ni quan envien correus als professors. En fi, que el temari va per una banda i l’ús per l’altra.

La recompensa dels llibres exigents

Com a estudiant i com a professor, el que m’ha servit per diferenciar un curs de l’altre, per tenir la sensació d’avançar, per aprendre i també per gaudir de la matèria han estat els llibres de lectura obligatòria. En recordo uns quants amb agraïment. Quan estudiava EGB, fèiem servir una antologia de textos (en castellà, és clar) que incloïa fragments memorables, com el joc del “Zurriágame la melunga” de La Regenta, o passatges de Tres sombreros de copa (amb perles com “Me caso, pero poco”). A BUP vaig tenir la sort de tenir lectures com els contes de Mercè Rodoreda, El lazarillo de Tormes i –a ètica– La meva concepció del món, de Bertrand Russell. Encara guardo com un tresor aquells volums subratllats i guixats amb mala traça. A COU va arribar Tiempo de silencio i Elllibre de l’orde de cavalleria, que demanaven molt però donaven més.

Quan vaig ser professor de secundària vaig haver de fer llegir llibres que havien estat triats l’any anterior, de manera que per a mi també eren lectures obligatòries. Recordo especialment No demanis llobarro fora de temporada, d’Andreu Martín i Jaume Ribera, protagonitzat per un conserge d’institut pederasta que trafica amb heroïna i que designa el seu membre viril amb el peix del títol. Un dia una alumna em va confessar que no li agradava. “A mi tampoc”, li vaig respondre. Només faltaria que a més de fer llegir una novel·la així a adolescents, els féssim creure que té qualitat.

Una situació que s'agreuja

En l’article següent parlaré del que trobo que es podria fer als instituts en relació amb la lectura. Ara faré una llista del que hi he vist i que no m’ha agradat. He vist alumnes que distingeixen una subordinada adverbial d’una subordinada adjectiva, però que no capten la ironia en un article d’opinió. He vist biblioteques escolars que servien per aplegar-hi els estudiants expulsats de l’aula. He vist professors que no tenien temps de llegir els llibres obligatoris de l’any següent i que els acabaven decidint a partir del resum o de les propostes didàctiques. He vist estudiants de Palafrugell que no havien llegit res de Josep Pla. He vist que es pot cursar el vell Curs d’Aptitud Pedagògica o el nou Màster de Formació del Professorat sense sentir a parlar de com triar o treballar les lectures. He vist articles (l’últim, de Marina Subirats en aquest mateix diari) que proposen deixar enrere els llibres i la memòria. He vist instituts que no vinculen les lectures amb els recursos literaris sinó amb la conscienciació sobre l’homosexualitat o els maltractaments. He vist professors que feien llegir llibres que alguns alumnes ja havien llegit pel seu compte, amb l’agreujant que ara havien de fer-ne resums i fixar-se en aspectes formals (com si en comptes d’iniciar-se en la lectura estiguessin a Yale cursant un seminari sobre el punt de vista). He vist alumnes als quals, per corregir un comportament racista, se’ls obligava a llegir un assaig. He vist directors d’institut convençuts que tots els llibres són igual de bons. He vist professors que creien que no cal accedir a la literatura, sinó que n’hi ha prou amb succedanis entretinguts. He vist concursos de Sant Jordi que donen per suposat que es pot escriure alguna cosa interessant sense haver llegit res de bo.

Estem passant de fer llegir llibres que no tots els alumnes poden entendre a fer llegir llibres que no val la pena llegir. La situació és greu perquè el cicle s’està tancant. Cada vegada hi ha més professors joves que no han tingut una educació literària sòlida, de manera que any rere any augmenten les probabilitats que els malentesos es reprodueixin. És coneguda la distinció que va fer E. M. Forster entre personatges plans i rodons, però també podem aplicar aquesta distinció a les persones de carn i ossos: si privem els alumnes de lectures de qualitat els condemnen a ser tan bidimensionals com els secundaris d’una sèrie de Netflix.