El desconegut monopoli espanyol dels mistos que va fer el salt als encenedors

El 1984 un equip espanyol de ciclisme va intentar prendre de les mans al mític Reynolds el lideratge estatal en aquest esport. L’equip tenia el curiós nom de Zor i comptava amb grans estrelles com Eduardo Chozas, Alberto Fernández, José Luis López Cerrón, Álvaro Pino o Faustino Rupérez. Els seus rivals, els del paper d’alumini, tenien Ángel Arroyo, Perico Delgado, Julián Gorospe, Josep Lluís Laguia o un joveníssim i desconegut Miguel Induráin. Amb els anys, l’equip Reynolds va mutar en el Banesto i en l’actualitat la seva herència esportiva recau en el Movistar Team. En canvi, el Zor es va anar diluint a poc a poc, canviant de propietari i perdent el potencial que havia tingut. Però què era Zor i per què gastaven tants diners en l’esport de la bicicleta?

La resposta la trobem en un moviment estratègic d’un històric fabricant de llumins, Fosforera Española, que va fer allò que avui dia en el món de les start-ups es coneix com a pivotar. Van posar-se a fabricar un producte completament diferent del seu, però que alhora era el que més mal els podia fer des del punt de vista de mercat: els encenedors. Que l’empresa es dediqués als mistos tenia el seu origen als anys 20 del segle passat, quan el producte –encara que sembli sorprenent– formava part d’un monopoli públic en règim de concessió: la Compañía Arrendataria de Fósforos, SA.

Al darrere d’aquells orígens llunyans hi havia un home anomenat Ildefonso González-Fierro Ordóñez (i més tard, Ildefonso Fierro Ordóñez), nascut a la conca minera de Lleó en una família que va fer força diners gràcies al comerç de carbó local i que després va fer un salt qualitatiu durant la Primera Guerra Mundial, gràcies a fundar una naviliera i donar el servei que els països aliats no podien dur a terme (un cas semblant és el dels Tayà a Catalunya). Ja durant el conflicte bèl·lic eren titulars d’una participació de pes a la firma Azucarera.

Amb el patrimoni i els contactes acumulats, Fierro va aconseguir –com hem avançat– que li concedissin l’explotació d’un monopoli tan rendible com el dels llumins (1922), un èxit que va posar les bases del que seria un dels principals imperis de la Península durant dècades sota el nom de Fosforera Española. Avui dia pot semblar sorprenent, ja que el gran públic ha oblidat del tot la família Fierro, però els seus dominis abastaven tots els sectors imaginables, com veurem tot seguit.

A la dècada dels 30, el nostre protagonista va entrar al sector financer a través del Banco Internacional de Industria y Comercio (que va acabar en mans del Banco Central el 1946), però també al dels combustibles amb la seva participació en un altre monopoli, el del petroli, que explotava Campsa. Al final de la Guerra Civil posseïa un hòlding molt potent, amb els negocis tradicionals (mineria, llumins, navilieres, banca), però també amb alguns de nous, com la construcció, les assegurances, els perfums i una empresa auxiliar de la navegació aèria.

Família de financers

Quan va vendre l’esmentat Banco Internacional, va aprofitar per crear-ne un altre, el Banco Ibérico, que tindria una vida més llarga i que li va permetre canalitzar les inversions i seure en infinitat de consells d’administració. Aquest banc va arribar a estar situat entre els dotze més importants de l’Estat. Durant el franquisme, el conglomerat familiar va arribar al seu zenit, amb participacions molt destacades, com la de FASA (Fábrica de Automóviles, SA) Renault, que era l’empresa que fabricava cotxes sota llicència Renault en una planta de Valladolid.

Fierro va morir en ple desarrollismo, i la prova del seu poder és que al seu funeral van assistir-hi sis ministres, juntament amb el totpoderós almirall Luis Carrero Blanco. Trenta anys després de la seva desaparició, els hereus es van desprendre del negoci primigeni, el dels llumins, que van traspassar a la multinacional sueca Procordia. Abans també havien abandonat l’aventura dels encenedors amb què obríem aquest relat. Avui dia, els Fierro continuen gaudint d’una gran fortuna, però sense la gran visibilitat pública de generacions anteriors.