Laia Mauri: “El desig és com una olla de pressió: pots modular-lo o pots esperar que peti”

Barcelona"La sexualitat és íntima, però mai privada; és social, col·lectiva", diu la comunicadora política Laia Mauri (Badalona, 1996). Després de donar-se a conèixer com a articulista, Mauri debuta en la ficció amb la novel·la Cos, camp de batalla (La Magrana), que aborda el desig femení des de la mirada d'una adolescent que descobreix la sexualitat durant els anys de la crisi econòmica del 2008. "M'he anat fent gran a cavall de l'obsessió per agradar i la voluntat tossuda de fer el que em donés la gana", diu la Judit, la protagonista de la novel·la, que intenta fugir de la pressió estètica i altres cotilles socials que l'asfixien.

"No vull que el meu cos sigui un camp de batalla [...] Jo no volia convertir el meu desig en un acte polític", diu la Judit al llibre. Quan te n'adones, tu, que el desig té una dimensió política?

— Va ser durant l'adolescència, quan vaig rebre violència per primera vegada. En el meu cas, no tant una violència sexual com una violència derivada del rebuig social que comporta desviar-te del camí establert, allunyar-te del que hauria de ser "una sexualitat femenina correcta". Quan no feies el que se suposava que havies de fer, eres castigada socialment.

Per molt que ho intenta, la protagonista no acaba d'entendre el seu propi desig. Creus que és un misteri impossible de resoldre?

— Sí! El desig és desendreçat, caòtic, no lineal. Sovint se'ns escola, és difícil dominar-lo d'una manera clara. És una mica com una olla a pressió: pots modular-lo o pots esperar que peti, però sempre hi és.

"M'he inventat històries i experiències a tort i a dret per tal d'encaixar amb el personatge que se m'havia assignat socialment. Ha arribat un punt que a vegades confonc quines coses m'han passat, quines he somniat i quines m'he inventat per complaure". Fins a quin punt prenem decisions en funció de mentides que ens inventem nosaltres mateixos?

— Quan expliquem una història, sempre hi ha un punt de mentida. Per força, ressaltem alguna part del que va passar i n'obviem alguna altra. Constantment tenim un diàleg amb la ficció: des de com es planteja una notícia fins al que expliques a les teves amigues al bar... Això és negatiu, perquè amaguem parts de la realitat, però a la vegada pot ser alliberador, perquè t'obre una finestra i et permet imaginar que podríem funcionar d'una manera diferent.

La Judit s'embolica amb uns quants nois que no li agraden, només per complir les exigències d'un personatge que ella mateixa s'ha imposat.

— Sí, això exposa l'absurditat de les cotilles que ens imposa el patriarcat. Al voltant de la sexualitat hi ha un discurs hegemònic que es mou entre dos extrems: o ets la dona puritana o ets la dona superactiva sexualment, que sempre té ganes de sexe. I això deixa poc marge a la llibertat.

En una entrevista a l'ARA, Núria Gómez, autora de l'assaig Traumacore, deia que la figura de la femme fatale no deixa d’estar orientada al desig patriarcal.

— Sí! Vaig llegir Traumacore i em va encantar. És una mica, també, el que diu Margaret Atwood: "Fins i tot fingir que no estàs satisfent fantasies masculines és una fantasia masculina. Ets una dona amb un home dintre teu que observa una dona".

"El desig era la seva mirada, i no el seu cos". És possible escapar-se d'aquest desig de validació masculina?

— No en tinc la solució, però estic convençuda que deu ser possible. I crec que passa per la militància política. Col·lectivament, avançarem molt més que no pas a casa nostra, sols, menjant-nos l'olla.

"Calia destruir el sistema capitalista i el patriarcal, el sistema colonial i la moral religiosa que ho impregna, i jo només era una noia de tretze-quasi-catorze-anys". Entrar a l'adolescència és com si et tiressin a una gàbia amb lleons? Actualment, les noies de 13 o 14 anys ho tenen una mica més fàcil?

— Tots els adolescents se senten desemparats, perquè ser adolescent vol dir construir-se com a persona en un món que no t'ho posa gens fàcil. Però ara, amb l'auge de discursos reaccionaris, ho ha de ser encara més. El fenomen Tradwife ensenya noies que, de cop i volta, han decidit dedicar-se exclusivament a criar fills i tenir la casa bonica. I tu, com a nena o adolescent que només has viscut crisis econòmiques, pots arribar a plantejar-t'ho, perquè veus que el mercat laboral és una merda i pots arribar a pensar que no hi ha alternatives. D'altra banda, també és veritat que les dades diuen que les adolescents actuals tenen molt clar un discurs feminista, en clau de drets LGBTI... Hi ha hagut avenços en termes d'educació sexual i penso que, en general, les adolescents d'avui tenen el cap més ben posat que les noies de generacions anteriors.

En una escena de la novel·la, la Judit menteix a la seva millor amiga per fer-li creure que ha tingut experiències sexuals més extremes. Per què les dones es veuen abocades a una certa competitivitat, fins i tot entre amigues?

— És molt pervers, però passa molt. És un discurs misogin. Al final, l'espai de llibertat, ja no només femení, és tan petit que acabem lluitant per ocupar-lo. És una mica la mateixa lògica que hi ha al darrere de la lluita pels pocs recursos econòmics disponibles o de la competició de l'últim contra el penúltim que, en molts casos, alimenta l'extrema dreta. Les ficcions que ens articulen com a societat ens porten a pensar que no hi ha cap alternativa possible, quan potser ens hauríem de plantejar com eixamplar aquest espai de llibertat perquè tothom hi càpiga.

La Judit viu una adolescència marcada per la crisi econòmica del 2008. Creus que la precarietat financera condiciona la seva descoberta de la sexualitat?

— Viure amb angoixa per si els teus pares es queden sense feina o amb por de no poder pagar el lloguer interfereix en el desig i en el sexe, sí. Fins i tot la situació política del país hi té a veure. Al llibre he volgut incorporar elements evidents en clau socioeconòmica perquè, si els obviem, podem caure en el parany de pensar que ser dona és una categoria etèria. A la meva generació se'ns ha trinxat moltíssim amb un discurs d'empoderament femení molt individual, centrat en la dona directiva que trenca el sostre de vidre. I això també reforça unes cotilles determinades. A més, en aquest cas l'únic que es fa és externalitzar el treball de cures. Si tens una dona més pobra que tu netejant-te la casa, no estàs entenent el feminisme com un projecte totalment emancipador i transformador.

"Badalona no està feta per al sexe al carrer", diu la protagonista. La sexualitat també depèn del lloc on vivim?

— Sí, n'estic convençuda. Més enllà del sexili, que la gent d'entorns rurals explicarà millor que jo, la segregació urbana condiciona les relacions que es donen en un lloc concret. Quan la majoria d'espais d'una ciutat són privatitzats, tens menys capacitat de ser lliure. O en el meu cas, a Badalona, que és una ciutat altament policialitzada: quan tens una unitat d'antidisturbis patrullant sempre pels carrers, és molt difícil fer segons quines coses al carrer, perquè tens por.

Quan la Judit demana a la seva parella que vol fer-ho de quatre grapes, ell respon que "això no és gaire feminista".

— El feminisme, com a moviment polític, ha tingut moltes variants i moltes derivades. I a vegades s'ha interpretat com s'ha volgut. És perillós que es moralitzi sobre les pràctiques sexuals en nom del feminisme. Em sembla un discurs reaccionari, perquè significa essencialitzar la dona; assumir que les dones, pel simple fet de ser dones, som éssers de llum que tenim un desig pur i net i civilitzat. Com si totes les dones fóssim iguals. El feminisme més combatiu ho ha plantejat sempre: quan parlem de llibertat, no entrem en judicis morals. No es tracta de dir "això està bé i això està malament", sinó d'establir unes regles del joc, que siguin ètiques, que respectin la llibertat de les persones que hi participen i ens permetin gaudir.

Tant la Judit com les seves amigues van descobrint la sexualitat a còpia de desenganys, una mica a les palpentes. Fa falta més educació sexual?

— He tingut la sort de rebre una educació sexual bastant extensa des de petita, perquè la meva mare és infermera de la sanitat pública. Ara bé, a les xerrades de sexualitat que ens feien a l'institut ens explicaven que ens podien caure al damunt les deu plagues de Déu nostre senyor si follàvem sense condó. O que tindríem sífilis, gonorrea i moltes altres malalties sexuals. Però ningú ens va explicar mai que teníem un clítoris.

La Judit està molt agraïda a la seva mare perquè, tot i haver tingut un ventall d'experiències sexuals més limitat, li ha obert el camí perquè ella pogués viure el desig més lliurement.

— Com a societat, tenim molta desmemòria respecte a les lluites anteriors. A vegades donem per fet que els drets que tenim ens han caigut una mica del cel i no és així. Hem d'agrair la feina de les dones que han anat obrint camí, cadascuna a la seva manera. A Catalunya, als anys 70 i 80, va haver-hi un moviment feminista molt fort. I, a més, enfocat des d'una perspectiva molt alliberadora en termes sexuals. Això ens ha permès, a les que hem vingut després, plantejar-nos qüestions que van més enllà. La generació de la meva mare va néixer en un context molt opressiu, en termes de gènere, morals i religiosos. Són dones que han sortit d'una dictadura, està bé no oblidar-ho.