Com detectar si un nen és un petit emperador

BarcelonaEvitar que un infant tingui l'autoestima baixa és una de les preocupacions que ha aflorat en les famílies en l'actual criança. És habitual sentir frases com "ets el més valent" o "la més intel·ligent". Però què passa quan la criatura té una autoestima massa elevada? Com la poden detectar els progenitors? Es pot revertir la situació?

Queixar-se per tot, ser exigents, tenir una posició corporal desafiant o sentir-se superior als altres i culpabilitzar-los de tot el que els passa tant a l'escola com a les extraescolars o al parc són alguns dels trets característics del que es coneixen com a petits emperadors, o el que és el mateix, de les criatures que tenen una valoració de si mateixes excessivament elevada. "Un nen de dos anys, per definició, és un petit emperador perquè acostuma a ser exigent amb les famílies, plora quan no té una cosa...", explica Sylvie Pérez, professora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la UOC. Aquest comportament –afegeix l'experta– es pot allargar fins als dos anys i mig o fins i tot fins als tres anys i és feina de les famílies anar-lo reconduint introduint el temps d'espera o altres alternatives.

Ara bé, si aquesta actitud s'allarga fins als 5 anys –que és quan segons un estudi de la Universitat de Washington l'autoestima infantil es comença a establir– és "un senyal d'alerta que alguna cosa no va bé". "En nens amb una autoestima excessivament alta poden sorgir conductes classistes, menyspreu per l'autoritat, competitivitat excessiva, la necessitat de demostrar als altres que jo valc molt i, per tant, que els altres valen poc", adverteix la psicopedagoga. Segons la professora, construir una autoestima alta no és dolent, però cal anar amb compte: "Criar nens amb la creença que són molt bons i invencibles fa que, de grans, no puguin mesurar el risc de les seves accions ni actuar amb objectivitat, tinguin un biaix en favor seu i, com que es consideren bons i vàlids, valorin els altres segons la seva òptica, amb un gran narcisisme".

La pressió de les famílies

Part d'aquest problema recau en la inseguretat de les famílies a l'hora d'educar els seus fills, apunta Ferran Marsà, professor dels estudis de psicologia i ciències de l'educació també de la UOC. Segons Marsà la generació nascuda als 80 és la primera que, quan ha tingut fills, ha reflexionat sobre la seva paternitat a través de la seva infància i de la relació que van tenir amb els seus pares. Ara, quan tenen nens –afegeix– projecten les experiències que han viscut, i això de vegades porta a malentesos. "Aquest context tan diferent del que van viure els seus pares provoca que es perdin una mica i que s'hagi passat d'una generació que no es qüestionava res a una altra que s'ho qüestiona tot. S'ha passat d'un extrem a l'altre, de patrons educatius franquistes o postfranquistes a d'altres que s'escapen de la realitat, sense cap evidència més enllà de teories pedagògiques sobre l'autoestima".

De fet, deixen clar els dos professors, l'autoestima infantil és un camp en què encara no s'ha fet gaire recerca, sobretot a Espanya, de manera que és complicat marcar pautes concretes per desenvolupar-la adequadament. Ara bé, tots dos també coincideixen que la solució recau en l'equilibri. "La pressió que tenen els pares és brutal, tothom opina i tothom sap de tot. Es tracta de buscar l'equilibri i saber el que s'espera de l'infant a cada edat i alhora anar ajustant la resposta de les famílies a mesura que la criatura es va formant", explica Pérez. En aquest sentit, la psicopedagoga apunta que, abans de treballar l'autoestima, s'ha de treballar el que s'anomena l'autoconcepte, és a dir, que la criatura sàpiga què fa bé i què no. "Si un nen és més aviat maldestre amb els esports se li ha de poder dir amb respecte què fa bé i què pot millorar", exemplifica Pérez.

Marsà reconeix que no sempre és fàcil trobar aquest terme mitjà. "El concepte de mal pare o mala mare s'associa amb pràctiques que eviten traumatitzar els fills. Cal trobar el punt mitjà perquè el nen es responsabilitzi de les seves accions, ja que és una cosa molt humana i també forma part del desenvolupament de l'autoestima". En aquest sentit, és partidari de reforçar la comunicació entre els pares, l'escola i els centres sanitaris, ja que són els agents principals que intervenen en el desenvolupament i l'adaptació de la identitat dels nens i les nenes.