Deu llibres que sempre deixem per a l'estiu

BarcelonaEn la història de la literatura hi ha obres que demanen que el lector els dediqui una quantitat de temps generosa, ja sigui perquè sumen moltes pàgines, perquè la proposta és d'una exigència remarcable o perquè extensió i complexitat van de bracet. Hi ha exemples de totes les èpoques i nacionalitats i per a tots els gustos. L'estiu és l'estació de l'any ideal per atrevir-se a fer lectures de risc que poden convertir-se en experiències transformadores.

La novel·la de James Joyce –publicada el 1922– pot espantar no només per les 250.000 paraules que la integren i un vocabulari que supera els 30.000 mots, sinó perquè té fama de ser "inassequible". Ho recorda Joaquim Mallafrè, traductor de la versió que en publicaria Leteradura el 1981 –i, més tard, en edicions revisades, Edhasa i Proa–: "Si se'n fa una lectura mirant de seguir només l'argument, pot decebre, però això és perquè l'Ulisses abraça molts més aspectes". Mallafrè hi va dedicar set anys. Va comprar-lo a la rebotiga d'una llibreria barcelonina a finals dels anys 50, en una edició sud-americana –"estava prohibit pel règim", recorda–, i, tot i que aquella vegada no el va aconseguir acabar, ho va tornar a intentar amb una traducció francesa i, finalment, es va enfrontar a l'original anglès. "L'Ulisses és una aventura apassionant i estimulant. Entre altres coses em va servir per reconnectar amb una llengua que m'era increïblement familiar –diu–. Aquell món és ple de frases fetes, acudits i escatologia curiosament universals".

La primera lectura de Crim i càstig de la poeta i crítica literària Xènia Dyakonova va ser col·lectiva. "El meu pare me la va llegir sencera en veu alta durant uns mesos, abans d'anar a dormir. Tenia 12 o 13 anys", diu. El llibre de Dostoievski, publicat en rus el 1866 –i que Miquel Cabal ha tornat a traduir per a La Casa dels Clàssics– va incomodar Dyakonova: "Sabia que matar era un pecat, però tenia una certa simpatia pel personatge de Raskólnikov, que es decideix a matar una vella que és un fàstic d'ésser humà".

Dyakonova vivia llavors a Sant Petersburg, ciutat on està ambientada la novel·la. "A partir de Crim i càstig, el barri on viu la vella em va semblar un lloc sinistre, on hi podien passar coses terribles", comenta. Més endavant, la poeta i crítica literària va rellegir el llibre: "Els maldecaps de Raskólnikov em van semblar més adolescents. M'entendrien, però llegia la novel·la com si m'hagués convertit en la germana gran del personatge".

Les dues grans portes d'accés a la literatura de Víctor Català són els seus contes –recuperats per Club Editor en quatre volums– i la novel·la Solitud (1905). "És una història sobre el desig de la seva protagonista, la Mila, una dona molt condicionada per elements sobre els quals no té cap poder per canviar-los –explica l'escriptora Najat El Hachmi, que ha escrit un dels textos que acompanyaran la nova edició del llibre, que sortirà aquesta tardor a Edicions 62–. No em sembla que sigui una novel·la que s'hagi de vincular a un moviment literari concret, el del Modernisme. Es pot llegir des de molts angles i altres punts de vista". El Hachmi hi va arribar a mitjans de la dècada dels 90, quan era a l'institut. L'ha rellegit diverses vegades. "Solitud és un gran viatge interior, el personatge de la Mila està molt treballat psicològicament –diu–. Aconsegueix situar-te en un món a part, en una mena de somni que acaba formant part del teu imaginari. És ideal llegir-la a l'estiu perquè requereix un temps per submergir-te en aquesta altra realitat".

Un dels cicles narratius més extensos del segle XXI ha sigut La meva lluita: sis llibres autobiogràfics que sumen 3.500 pàgines i que va publicar Karl Ove Knausgård entre el 2009 i el 2011 (disponibles en català a L'Altra). "Una de les coses que em van impressionar més al principi va ser que combinava un relat exhaustiu d'episodis de la seva vida que requeria una experiència lectora de reconstrucció –diu la poeta, traductora i periodista cultural Míriam Cano–. El primer volum començava amb la mort del pare, el segon t'explicava la vida amb la parella i els fills, el tercer t'enviava cap a la infantesa i el quart et feia saltar cap als anys en què va ser professor en una escola". Cano va pensar de seguida en "la Recerca de Marcel Proust: els dos projectes parteixen de la mateixa pulsió, però Knausgård ho fa amb una sensibilitat contemporània. Comparteix un nivell d'intimitat que amb Proust no tens i aborda obertament sentiments com la culpa, la rancúnia i la desídia".

Ja sigui com a falsificador, com a assassí o com a marit aparentment respectable, Tom Ripley és una de les creacions més rodones de Patricia Highsmith, de qui aquest 2021 es commemora el centenari del naixement. El personatge va protagonitzar cinc novel·les, que sumen gairebé 1.500 pàgines en l'última edició d'Anagrama. Publicades en anglès entre el 1955 i el 1991, són un dels cims del thriller psicològic de la segona meitat del segle XX. "Llegir Highsmith és una mica com nedar dins un llac tèrbol: s'hi està bé, dins l'aigua, però a la vegada sents que res del que t'envolta és gaire de fiar –assegura el crític literari i escriptor Pere Antoni Pons–. Del personatge de Ripley, crec que el més fascinant és que la seva és una maldat alhora brutal i perversament refinada. És un amoral molt sofisticat en les formes –li agraden els diners i la bona vida, en sap d'art– però amb un fons molt elemental i salvatge".

Aquest setembre farà deu anys de la publicació de Jo confesso, la novel·la més llarga, celebrada i traduïda de Jaume Cabré. Un dels primers crítics literaris que la van llegir –i quatre vegades– va ser Joan Josep Isern. "Vaig passar tot aquell agost penjat de la novel·la –recorda–. Té una complexitat argumental notòria. És el lloc on Cabré consolida el seu estil, conegut pels canvis de persona narrativa en el mateix paràgraf, tècnica que va posar en pràctica a L'ombra de l'eunuc [1996]". Isern emparenta el calidoscopi d'històries que interfereixen amb la d'Adrià Ardèvol i la importància de la música amb els contes de Viatge d'hivern (2000). "Jo confesso és una obra molt meditada i ambiciosa, una gran reflexió sobre la història d'Europa i una anàlisi del mal –resumeix–. Per això, quan vaig acabar de llegir-la per quarta vegada no vaig dubtar a col·locar-la al prestatge de clàssics, i no se n'ha mogut des de llavors". El llibre de Cabré fa companyia als Assaigs de Montaigne, la Recerca de Proust, el Cançoner de Petrarca i El Gattopardo de Lampedusa, entre d'altres.

L'escriptora nord-americana Ursula K. Le Guin va passar més de tres dècades entrant i sortint del món de Terramar, protagonista d'un dels seus cicles de novel·les més celebrats, en procés de traducció al català a Raig Verd. "Són molt adients per a tot tipus de lectors, de totes les edats i tant si estan poc o molt familiaritzats amb la ciència-ficció –comenta la traductora dels llibres, Blanca Busquets–. Tenim molt presents clàssics com J.R.R. Tolkien o autors més actuals, però val la pena reivindicar l'obra de Le Guin, que es troba enmig i és riquíssima en lectures". La primera peça del cicle, Un mag de Terramar, va arribar el 1968, i l'última, L'altre vent, el 2001. Hi apareixen mags, sacerdotesses, dracs i prínceps. "Una de les idees transversals és que sempre hi ha una mica de foscor en la llum –diu Busquets–. Els problemes comencen quan, en comptes d'abraçar-la, la intentem negar".

Hi ha novel·les que, a més d'haver-se convertit en el cim del seu autor, han tingut la fortuna d'aparèixer en ple procés d'internacionalització i canonització de la seva obra. Va ser el cas de 2666, que Anagrama va posar en circulació el 2004, un any després de la mort de Roberto Bolaño. Tot i la seva desaparició prematura, l'autor xilè va deixar una vintena de títols. "Qualsevol llibre és bo per començar a llegir un autor la principal virtut del qual era transmetre l'entusiasme per estar viu –i ser jove– en un món al·lucinant de confusió i dolor –assegura l'escriptor Gonzalo Torné–. 2666 és la seva obra mestra". Encara que reconeix que Bolaño té portes més accessibles, recomana començar "per la millor de les seves novel·les". "La meva experiència, com la de tants, és que després de llegir-la vaig posar-me a escriure amb més ganes, em va fer sentir orgullós de pertànyer a la bogeria de l'art", admet. 2666 està dividit en cinc llibres que sumen 1.126 pàgines que combinen la vida i la mort a la ciutat fictícia de Santa Teresa amb la recerca de l'escriptor alemany Benno von Archimboldi.

"Llegir La broma infinita és un repte, perquè et demana feina com a lector: fa giragonses discursives, has d'estar molt pendent de la seva estructura fractal –què replica l'autor o què hi reverbera–... i connectar o no amb el sentit de l'humor de David Foster Wallace", explica l'escriptor i professor Borja Bagunyà. Ha dedicat tot un any a impartir un curs des de l'Escola Bloom sobre la novel·la del nord-americà, publicada en anglès el 1996. "Han sigut 25 sessions, impartides a mitges amb la Míriam Cano, en què anàvem llegint el llibre en grup –diu–. Cada dues setmanes avançàvem unes 50 pàgines, les interpretàvem i contextualitzàvem. Això ens portava a altres títols de Foster Wallace, però també a autors com Dostoievski o Shakespeare i a disciplines com la filosofia política, la psicologia i la psicoanàlisi". Han quedat tan contents del resultat que a partir de setembre s'atreviran amb un altre cim de la literatura, en aquest cas del segle XVIII, Vida i opinions de Tristram Shandy, de Lawrence Sterne.

Publicades entre el 1997 i el 2007, les set novel·les protagonitzades per Harry Potter, de J.K. Rowling, han sigut la porta d'accés a la lectura de milions de joves arreu del món. "M'hi vaig posar quan tenia set anys. Recordo que el moment de llegir les novel·les, just abans d'anar a dormir, era el que més esperava durant el dia", recorda la poeta i narradora Anna Gas Serra. Va acabar el setè llibre durant una excursió amb l'escola, el 2008, quan en tenia 11: "Va ser la primera vegada que vaig ser conscient que alguna cosa s'havia acabat per sempre. Aquell món que em tenia completament absorbida s'acabava de tancar". L'autora ha anat tornant a les aventures de Potter periòdicament: "He llegit la saga sencera cinc vegades. Aquests llibres són com tornar a casa, per a mi. Sempre m'he sentit molt identificada amb el Harry. És algú que no s'ha sentit mai còmode enlloc, fins que a Hogwarts descobreix un espai on el cuiden, té amics i pot ser feliç".