Miguel López, El Hematocrítico: "Els que molesten són sempre els nens, se’ns ha oblidat que nosaltres també ho vam ser"

BarcelonaL’any 2006 va obrir un blog. El volia titular New Kid on the blog, però el nom ja estava agafat, així que va optar per El Hematocrítico. Més de 15 anys després aquest és el nom (@hematocrítico) que l’ha fet popular a Twitter, on té més de 154.000 seguidors, amb l'humor com a marca de la casa. El seu nom real és Miguel López i és mestre d’educació infantil i primària a la Corunya. També és guionista i autor de literatura infantil. Acaba de publicar el llibre ¡Escúchalos! (Paidós), un manifest en defensa d’una criança més respectuosa no tan centrada en crear supernens i supernenes per al futur sinó en criar persones tranquil·les, segures i felices. Al llibre parla tant de les extraescolars com de les pantalles, l’avorriment o les famílies del segle XXI.

Comences el llibre explicant com ha canviat l'estatus dels nens d'ara respecte als d'abans. "Abans estaven una mica per sobre dels gats i ara són el centre", dius.

— Sí. De cop, els nens van canviar d’estatus. La conclusió a la qual vaig arribar és que la nostra generació no es va endur mai la part bona. Els nostres pares passaven força de nosaltres en el sentit que no es van dedicar al nostre gaudi i ara que som adults nosaltres ens dediquem al gaudi dels nostres fills. Mai tenim un cap de setmana per a nosaltres. Em pregunto si no és una reacció en contra de la criança que vam rebre. Com que ens feien poc cas, ara passem a l’extrem.

Un canvi generacional que almenys jo he observat són les relacions que els pares d'avui establim amb els altres progenitors. No recordo els meus pares fent plans amb els altres pares de l'escola.

— No sé si els meus pares sabien ni com es deien els pares de l’amic amb qui anava a jugar ni si es trucaven per telèfon. Aquest vincle que ara hi ha amb els altres pares no existia. Ara muntes un grup de WhatsApp amb els pares de l’escola bressol i ja no pots sortir-ne. Saps on ho noto això? Quan organitzem els grups de classe. Tens un grup de pares que són amics i quan els hi dius que barrejaràs els nens del grup A i els del B, venen a dir-te: “Mira, no em posis en el grup B perquè tota la colla està en el grup A i els caps de setmana sortim tots junts”. 

¿Interfereixen molt els pares a l’escola?

— Els grups de pares mai són homogenis. Pots tenir pares que et posen problemes perquè has fet una unitat didàctica amb motiu del dia de l’Orgull LGTBIQ+ i d’altres que et demanen més visibilitat. Accedir a aquestes demandes és complicat. Has de seguir el teu instint i no permetre que les famílies s’hi fiquin.

Dius que no permetem que els nens d'avui s’avorreixin.

— No permetem que s’avorreixin perquè sembla que sigui una ofensa. Estem perdent dues hores meravelloses de temps que podríem aprofitar per fer una classificació de major a menor o per aprendre programació. Els dimarts, que tens lliure de 18 a 20 hores, anem a buscar alguna cosa per fer. Les criatures no disposen de temps lliure per gestionar-se’l. És com si, perquè es cansen, els portéssim en braços. Sembla que a totes hores s’han de fer coses productives. Aturar-te a l’ombra d’un arbre a tirar pedres es veu com una pèrdua de temps. Nosaltres mateixos també estem en aquesta roda i en lloc de reflexionar sobre què estem fent, els traslladem a ells aquesta angoixa i aquesta pressió per fer coses a la vida, per ser gent preparada per al futur.

Dius que és un greu error pensar sempre en el nen com un futur adult i que darrere d'aquesta hiperagendització hi ha el pla de preparar-los per al futur. ¿Els nens fan massa activitats extraescolars?

— Sempre pensem en com preparar-nos per a l’etapa següent i tenim una visió adultocèntrica del nen que és molt tramposa. Perquè en realitat has de procurar que ells siguin feliços en el dia a dia perquè la manera que siguin feliços en el futur és que estiguin tranquils, satisfets i tinguin relacions significatives. Al convertir-nos en secretaris i servents dels nostres fills els donem un exemple negatiu. Cap nen dirà: “Tinc uns pares meravellosos que em porten a tots els tallers que vull”. Sempre hi ha una justificació per apuntar-lo a alguna extraescolar: el xinès serà l’idioma del futur, li anirà bé fer un esport individual o fer mindfulness... I així pots acabar amb 200 extraescolars.

Ara els nens estan de vacances i torna l’etern debat. ¿Cal que els nens facin deures?

— Qualsevol criatura està escolaritzada un nombre d’hores suficient per desenvolupar a l’escola les destreses necessàries. Sis hores són més que suficients per aprendre i necessiten temps per adquirir la resta de destreses: des de plegar roba o fer experiments fins a avorrir-se. És fàcil caure en la trampa dels deures. Ve un professor i diu: "Fes aquestes 4 multiplicacions, que no són res", però després ve un altre i diu el mateix i al final arriben a casa i han de treballar una hora més. Em sembla una invasió i una falta de respecte per al temps lliure dels nens així com a mi tampoc m’agrada que em donin feina per fer fora de l’horari escolar. I a l’estiu crec que no n’hi hauria d’haver. Crec que hi hauria d’haver lectura diària però no com una obligació de llegir 4 pàgines i fer-ne un resum. Tu llegeixes i el teu fill llegeix i tots dediquem temps a la lectura per plaer.

Critiques amb l’humor que et caracteritza les festes d’aniversari actuals.

— Crec que podem parlar clarament d’una bombolla. Estan en el seu apogeu. Són esdeveniments descomunals: s’ha de reservar el local amb antelació, hi ha locals VIP, tractaments de bellesa per a nenes... Hi ha un procés d’innovació continu i és una forma més de treure diners i de posar pressió: si no fas un aniversari que sembli una comunió ets un mal pare. Com les festes de graduació. Ara els nens acaben la secundària i ja s’han graduat 80 vegades.

Escrius que hi ha una concepció de la vida adultocèntrica. Hotels amb l'etiqueta ‘adults only' o restaurants que no admeten nens de determinada edat. Hi ha 'nenfòbia'?

— Sens dubte. Aquesta és una polèmica que apareix a les xarxes cada dos mesos. Observo que hi ha adults a qui molesten molt determinades experiències amb nens, però no recorden quan un altre adult els va amargar la tarda perquè cridava o perquè fumava al seu costat. Però això no compta. Els que molesten són sempre els nens. Se’ns ha oblidat que nosaltres també vam ser nens.

També dediques un capítol a les pantalles i treus ferro a l’assumpte. "¿Que les experiències col·lectives dels adolescents siguin en molts casos virtuals és bo? Ni bo ni dolent, és diferent", escrius.

— Sí, hi ha cert pànic a les pantalles, però si t’atures a observar el fenomen, els nens estan parlant i jugant amb els seus companys i fent joc cooperatiu. És una manera de fer joc en equip amb amics reals. És completament nou però s’ha d’anar amb els temps i no deixa de ser el mateix que feies tu quan quedaves amb els teus amics en un bar o al parc. Ara queden al Fortnite.

¿Els pares i mares d’avui dia tenim massa informació?

— La societat està massa polaritzada, també dins del món de l’educació, i hi ha microbàndols. Hi ha tanta varietat de possibilitats que et sents pressionat. L’única manera correcta de criar és aquella amb la qual tu et sentis a gust. No s'ha de pensar en la criança com un examen o com si t’haguessin d'auditar com a mare o pare.

—