El diable de les mil cares

La pensadora i escriptora Susan Sontag tenia la certesa que en el nostre món hi ha un 10% de gent compassiva i un 10% de gent cruel, el 80% que queda va cap a un cantó o l’altre depenent de les circumstàncies contextuals. A cada dia que passa, i ja fa quaranta anys que trepitj la terra, més convençut estic que Sontag tenia raó i que els darrers temps el sector malèvol va guanyant. Després de llegir El diable crucificat, el nou llibre de poemes de Joan Pons, arrib a la conclusió que l’autor coincideix en el diagnòstic. Tanmateix, ell, com a bon alquimista, transforma la merda en or amb un saludable humor negre i interessantíssimes reformulacions actuals de tesis gnòstiques. A través d’una sèrie de monòlegs en vers de caràcter narratiu i filosòfic, Pons desplega un llarg poema fragmentat que es divideix en 24 composicions que poden ser llegides de manera independent, però que, en conjunt, funcionen ben igual que un seguit de narracions complementàries que orquestren una novel·la a trossos, una fosca odissea protagonitzada i explicitada pels diferents rostres de Satan o Satanàs, també conegut com a Belial, Beelzebub i Llucifer.

Amb cada composició, la unitària veu lírica encarna les distintes facetes del dimoni, que posseeix un sòlid discurs sostingut en diverses matèries: religió, història (tant ultralocal com universal), folklore, llegendes, mites, i molts referents culturals: des de la glosa popular que canta com sant Antoni i el Dimoni jugaven a trenta-un fins a una lletra dels Amics de les Arts, passant per Blake, Goethe, Hokusai, Llull, Rilke i Wagner, entre d'altres. Tanmateix, aquest dimonió omnipotent és tan trapella com el que ens planteja Bulgàkov, i duu marcat, a ferro roent, un sentiment de justícia poètica que defineix la seva existència a partir de la missió de castigar els pecadors ben igual que l’assassí en sèrie Jigsaw de la saga de pel·lícules Saw. Des d’aquesta perspectiva, el diable confirma el seu paper moral en la balança còsmica i en l’ordre de l’univers: en el fons no és cap altra cosa que el revers, complementari i necessari, de Déu.

El poeta configura un planisferi de malèfics espais psicogeogràfics, en què tenen especial pes el tèrbol abeurador conegut popularment com el Cau, el bufador de Son Salomó i els paisatges desolats de Punta Nati enmig de vents devastadors, entre d'altres, tot i que a mi sempre m’ha impressionat més el lunar far de Favàritx. Escrita a partir de poderoses paradoxes tan del meu gust (“deliciosament repugnant”), El diable crucificat de Joan Pons, és una acurada exploració de les diferents vies de corrupció que vibren al nostre voltant i una cruenta investigació sobre el mal que ens constitueix i que aguantam, talment descreguts illencs que s’engaten de gin, fent alguna partideta de backgammon.