La diabòlica mania d’escriure

En aquesta societat nostra, cada dia més abocada a l’horror del retorn de l’extrema dreta i d’una lentíssima apocalipsi absoluta, encara hi ha una forma de salvació a l’abast: la passió. No estic parlant d’una eufòria negra i destructora, com la del diví marquès de Sade, sinó d’una energia constructora, motivadora, que engendra vida i il·lusió. És fonamental que cada persona trobi i fomenti la seva, sigui quina sigui, perquè serà a partir del cultiu del motor alimentador que ens entusiasma que trobarem redempcions individuals però també col·lectives. Des d’aquesta certesa compartida, Josep Masanés ha consagrat la seva existència a la literatura, i és així com els darrers anys ha anat traient a la llum pública una dotzena d’obres, la majoria premiades amb guardons de prestigi. Perquè per a Masanés escriure és viure i veure el món. El seu darrer furor de mots és una novel·la profètica amb forma d’enorme metàfora molt crua sobre la desmemòria i l’estupidització massiva que assota el nostre planeta. Porta per títol Funes, el meu nom és Toni Funes, i va merèixer el XXV Premi Narrativa Deltebre, que publica Onada Edicions.

Com bé sabem, la ficció és una mentida bellíssima que ens ajuda a assolir veritats universals. En aquest cas, la farsa que fa servir Josep Masanés és el punt de vista d’un escriptor anomenat Funes que, en l’apogeu de la seva senectud, contempla com tot al seu voltant s’ensorra, i, malgrat l’esfondrament, no deixa de lliurar-se al subjugant dictat de les paraules. En la voràgine d’un caos que va in crescendo, Funes sap que disposa d’un pal de paller, el pilar definitiu que l’aguanta: escriure és el que el manté amb vida, la seva forma de resistència. De fet, fa poc vaig entrevistar el gran home de teatre, traductor i poeta Feliu Formosa, a punt de fer 90 anys, i em va confirmar conclusions idèntiques: “Traduir per a mi ha estat com una àncora de salvació en molts moments de la meva vida. Treballant em sento viu, i és el que necessito ara mateix.” 

El de Funes és un monòleg infinit que se’ns presenta fragmentat i que, a poc a poc, també va caient en la destrucció, la follia i l’oblit. El seu flux de consciència ens arrossega amb alè trepidant i ens atrapa en la teranyina que planteja, amarada de referències i aclucades d’ullet a elements clau de la història de la literatura universal com la que dedica a Jorge Luis Borges. Amb el seu Funes, Josep Masanés no només aconsegueix el seu millor llibre fins ara, el més inspirat i autèntic, sinó que també dona la raó al Josep Pla que va parlar, amb el tremendisme confessional del seu quadern gris, de la diabòlica mania d’escriure que l’assetjava i que l’obligava a sacrificar-ho tot. Perquè escriure és, en efecte, una forma de vida, i la vida, tota sola, no basta. Per això escrivim.