Dies dolents

De to aparentment descurat i força expressiu, Els dies bons no dejecta l’argot ni els improperis, falques, augmentatius plàstics, castellanismes en rodona mesclats amb expressions genuïnes... Presumeix de ser una novel·la quinqui. Ostenta, doncs, cert dret a infringir la normativa –malgrat que sigui la lingüística. La novel·la manacoreja a les totes, especialment als diàlegs. 

El narrador en primera persona, Xavier, és un trempallamps garlaire amb certa gràcia que fomenta la sensació d’una conversa amena, fluida i de vegades antològica en què ens conta la seva addicció a la droga; es justifica de no haver arribat on volia i pren els lectors com a purga catàrtica. No és generacional en el sentit que tot arranca durant la Transició per poder travessar el temps de llavors ençà. Novel·la 'històrica' que li permet connectar amb els anys duríssims del narcotràfic en època de les pessetes però que acabarà al segle XXI de la filla, Ariadna, amb pocs euros dins la butxaca.

No abunden gens aquesta mena de llibres a la cleda adotzenada de la literatura catalana, però sobretot el que sorprèn és la maduresa d’estil d’aquesta al·lota de 24 anys que retrata tan bé els espais que pretén d’apamar. Sobta aquest coneixement profund dels toxicòmans i la recerca exhaustiva sobre el tema. Aquí no partim d’una història viscuda en pròpia carn, cosa que t’indueix a pensar-ho de tan bé com ho explica! Tot apunta que Fullana ve per competir amb els millors. Fins a cert punt, recorda el malaguanyat Gabriel Galmés, tot i que sembla pouar més aviat de la cultura audiovisual des de Pulp Fiction fins a Breaking Bad. Al·lucinareu en colors, i mai tan ben dit veient com dribla les tècniques narratives. Tu dona-li un paper blanc i Fullana et dibuixarà filigranes.

És difícil la gesta que ha assolit de ser capaç de trobar un punt tan 'mascle' i a la segona part assumir una focalització tan típicament femenina amb Martina, la dona, que hi estigué 22 anys casada. Tota aquesta meitat és repetida des d’un angle distint on rebla i completa els caps que havien quedat amollats a l’anterior. Del darrer tram, ens en podríem esperar qualsevol cosa. Són els records d’infantesa d’Ariadna però amb la capacitat intacta de sobresaltar-nos o fer un darrer gir al volant perquè no ens quedem adormits. Mira tu per on, al darrer suplement de l’any, sens dubte, un dels llibres d’enguany!