Nadia Wassef: "És molt difícil convertir la teva passió en negoci i que el negoci no la destrueixi"

BarcelonaNadia Wassef tenia 27 anys quan amb la seva germana Hind i una amiga, Nihal, es van decidir a fundar la llibreria Diwan al Caire. Era l'any 2002. "En aquell moment d'atròfia cultural, obrir una llibreria semblava impossible, però era del tot necessari", recorda Wassef vint anys després al llibre de memòries La librera de El Cairo (Península), on explica el periple d'aixecar un petit imperi, format per deu botigues i més de 150 treballadors, en un país on el negoci de la venda de llibres agonitzava.

"La nostra botiga no podia ser una relíquia del passat", recorda. Abans de Diwan, el mapa de llibreries a la seva ciutat era diferent del d'ara?

— Eren llocs polsegosos i antics, alguns amb molt d'encant, on els clients entraven a comprar llibres i prou. La nostra idea va ser crear una llibreria moderna en un país on llavors no n'hi havia. Un lloc on la gent pogués venir a prendre un cafè, a quedar amb amics, a viure-hi una experiència o a compartir-la. Si s'emportaven algun llibre cap a casa, millor!

Per què van voler obrir una llibreria, precisament?

— De petita i d'adolescent els llibres havien estat una manera d'escapar de la meva realitat i de viatjar a altres llocs i moments de la història. Les opcions d'oci eren molt més reduïdes que ara: eren els anys 80, i a la tele només teníem dos canals, no hi havia telèfons mòbils ni xarxes socials. Tampoc plataformes per veure sèries i pel·lícules.

Descriu la seva germana Hind com a "reservada i summament lleial", i la seva amiga Nihal com a "espiritual i generosa". Vostè era "l'emprenedora", de les tres. Eren una combinació òptima?

— Érem molt diferents, i potser aquesta era la clau perquè la llibreria funcionés. Hi vam pensar seriosament després de la mort del nostre pare. Necessitàvem fer un canvi vital. Fins llavors havíem estat implicades en diverses ONG. Des que vam decidir-nos a obrir Diwan, l'univers va començar a conspirar perquè tirés endavant. Vam trobar un local magnífic al barri de Zamalek i vam actuar sense pensar-hi gaire. Si ho haguéssim fet, potser ho hauríem deixat córrer.

Van inaugurar el local un 8 de març, Dia Internacional de les Dones.

— He sigut feminista des que tinc memòria, però la data d'obertura va ser una coincidència. Queia en divendres, que és el dia equivalent al dissabte a Egipte, i podíem tenir obert matí i tarda.

La llibreria i el Caire són tant o més protagonistes que vostès, al llibre.

— De petita vaig llegir molta literatura colonial on la meva ciutat era només un decorat. Per a mi ha estat sempre la protagonista principal, s'hi han viscut tants canvis i transformacions...

Van tenir problemes per obrir Diwan, pel fet de ser tres dones?

— Ser una dona no era un problema, llavors. El problema era que quan anàvem a veure editors i distribuïdors ens preguntaven per l'experiència i havíem d'admetre que no en teníem.

Ara seria diferent?

— Ara seria més difícil, perquè fa vint anys no teníem competència. Actualment no només competim amb altres llibreries, sinó amb la venda en línia, amb el llibre electrònic i internet. Cada cop és més difícil captar l'atenció dels lectors.

Quan van començar ho van fer, en part, "com a reacció contra un món que havia deixat de preocupar-se per la paraula escrita". Estem millor o pitjor, ara?

— Diria que millor. El món d'ara ha tornat a donar valor a les paraules. Només cal veure què ha passat durant el confinament a causa de la pandèmia. La gent ha tornat a llegir i a omplir les llibreries.

Els primers anys, Diwan era "el refugi de moltes dones". Encara és així?

— L'espai públic és un lloc sobretot per als homes, a Egipte. L'espai domèstic es reserva a les dones. Un lloc com Diwan era com una tercera realitat, més andrògina, on homes i dones eren benvinguts, sense distincions. Podien seure en una taula i prendre un cafè, o trobar-se amb amics... Fins i tot s'hi feien classes de llengua i s'hi endevinava el futur.

Per què va tenir èxit, la llibreria?

— Crec que els negocis que tenen èxit són els que donen vida als clients. Els oferíem una experiència, un lloc on estar bé, on podien trobar llibres en quatre llengües: àrab, anglès, francès i alemany. Havíem construït un lloc on a nosaltres mateixes ens encantava passar el temps.

A poc a poc, la llibreria es va convertir en la seva obsessió.

— Sempre dic que Diwan va ser el meu primer fill. Després van arribar dues nenes, però el primer fill va ser Diwan. I va ser un fill rebel, que tenia tendència a no fer-nos cas.

Al cap d'un temps d'obrir va deixar de llegir ficció i només llegia llibres de negocis i emprenedoria.

— És molt difícil convertir la teva passió en negoci i que el negoci no la destrueixi. En el cas de Diwan, vam anar obrint sucursals a diversos punts del país i gairebé sense adonar-nos-en teníem deu botigues i més de 150 treballadors. Els números em van començar a obsessionar. Sempre teníem problemes financers. Recordo unes quantes reunions de les quals sortíem convençudes que Diwan no sobreviuria.

Diwan continua existint, però vostè va necessitar desvincular-se'n.

— Vaig haver d'allunyar-me'n. Des del 2015 visc a Londres i, tot i que encara soc una de les propietàries de Diwan –que té vuit locals i acaba de començar una editorial–, des de fa uns anys em vull centrar en escriure. Després d'aquest llibre de memòries en vindrà un de ficció. Ja hi estic treballant.

Com se sent ara, quan entra a Diwan?

— Quan soc al Caire hi vaig a comprar. Procuro no cedir a la temptació d'endreçar cap títol si no està ben col·locat alfabèticament. A vegades faig alguna pregunta difícil a les llibreteres, només per saber com estan de preparades...