La difícil decisió d'anar a viure a un poble sense aigua corrent

El Martí, el meu primer fill, va néixer el 2004 i poc després vaig agafar una tuberculosi que em va provocar una crisi que em va fer sentir una responsabilitat de mare que no havia percebut fins a aquell moment. A Catalunya començava un moviment de canvi al voltant de la criança que em va portar a fer la formació de doula, i en una xerrada sobre el son dels nadons em vaig quedar amb una frase que no tenia res a veure amb el tema però que va canviar la meva vida. “Jugar al carrer és vital per als infants”.

L’Oriol, la meva parella, estava de viatge i li vaig trucar perquè aquella mateixa nit havia somniat que vivíem en una casa en un poble petit, rodejats de natura. No podia esperar que tornés, em vaig despertar sabent que les sensacions del somni eren les que volia. "Tu et veus vivint en un poble petit?" Vivíem en una casa preciosa que havíem construït amb molt d’esforç amb caps de setmana familiars invertits en fer part de les obres, amb vistes al mar i a 10 minuts de les nostres feines i ens agradava el que fèiem!

Marxar va ser complicadíssim, implicava un periple logístic ple d’entrebancs de tota mena: comunicar-ho a la família, vendre la casa, plegar de la feina, a on anem? L'Oriol em deia "però si en aquest poble no hi ha ni aigua corrent!" I al nostre entorn no ens entenien: "De veritat marxeu? Quina bogeria!"

Tot i les dificultats jo era optimista, sabia que acabaríem trobant el nostre lloc i recordo perfectament el moment de veure el nostre poble per primera vegada. Ens vam mirar assentint amb el cap, amb un somriure a la cara. L’Abril i la Jana van néixer a la Garrotxa i avui els he explicat a tots tres que estic escrivint aquest article. Aquí teniu el que és per a ells viure en un poble: anar i tornar sols de l’escola, voltar en bici amb els amics, pescar sortint del col·le, fer pícnics entre setmana amb la mama, conèixer tots els nens i nenes de l’escola. També córrer, saltar i enfilar-se a algun arbre sovint, anar a comprar sense diners, participar en l'organització de la festa major, ser amic de l’avi Joan. Fer cabanes, banyar-nos al riu al febrer, construir una barca i navegar-hi, agafar capgrossos a la bassa del Palol o mullar-se sota la pluja.

Els escolto i m’emociono. Aquests temps ja no tornaran, però els han deixat moments inoblidables, i jo, com a jugòloga, sé que han tingut una infància plena, amb un joc ric, amb autonomia i moltes possibilitats d’explorar coneixent cada racó del seu poble i ara més grans, de tota la comarca. Són persones amb un vincle amb la natura, connectats amb els cicles de la vida i, sobretot, amb relacions intergeneracionals sòlides.

No tot són flors i violes

Però no tot són flors i violes. Conec persones que ho van provar i no s'hi van acabar de trobar bé. En un poble, si vens de fora sempre seràs de fora, i això afecta, perquè les persones necessitem pertànyer a algun lloc. No existeix l’anonimat. Hem estat fidels al que sentim i considerem bo per a nosaltres i per als nostres fills, i atendre’ns i cuidar-nos, prioritzar-nos davant del “què pensaran” no ha estat fàcil.

Ens vam sentir sols en molts moments, la nostra decisió va tenir implicacions emocionals amb les quals no contàvem. Les famílies que decidim marxar renunciem a la relació i la convivència amb els pares, germans, cosins i amics, que en moments difícils són les persones que sempre responen, i no estar-hi a prop ens ho fa difícil. I tot i que és dur i m’emociono mentre ho escric, agraeixo molt haver tingut la possibilitat de vincular-nos amb altres famílies amb les quals hem construït una família d’amics que ens donem suport amb coses del dia a dia i també amb coses del cor.

Ara, divuit anys després, em pregunto com serien els meus fills si no fossin nens de poble, però sabeu què, com diuen a la Garrotxa, tant li carda! M’en-can-ten! I, per cert, ja estic buscant on jubilar-me.