Diners del kremlin per salvar la tomba més bonica del món

El gener del 2018, Vladímir Putin passejava entre les tombes del cementiri rus més gran fora de Rússia, a Sainte-Geneviève-des-Bois, una vila una hora al sud de París. Un lloc fascinant ple de creus de fusta, cúpules blaves i lletres ciríl·liques on descansen més de 15.000 russos i els seus descendents. Les autoritats de Sainte-Geneviève-des-Bois, però, van obrir als anys 90 un debat sobre si havien de seguir destinant diners del seu pressupost al cementiri. Van proposar buidar-lo per fer-hi equipaments municipals i, esclar, buidar les tombes, entre les quals hi ha la del premi Nobel de literatura Ivan Bunin, el pintor Konstantín Sómov i les de ballarins com Serge Lifar i el gran Rudolf Nuréiev. Aquest últim va encarregar una de les tombes més boniques del món al seu dissenyador de vestuari de confiança, Ezio Frigerio, inspirant-se en les estores orientals, els kilim, que recordava de la seva infància en el si d’una familia tàrtar musulmana de la zona de Kazan, a Rússia. La tomba, un petit mosaic deliciós, corria perill pocs mesos després d’haver rebut les restes del ballarí, el 1993.

El director de cinema rus Nikita Mikhalkov va ser dels primers en alçar la veu i exigir que se salvés el cementiri després de visitar-hi la tomba d’un altre geni del cinema rus, Andréi Tarkovski. I Putin, aprofitant una visita al cap d’estat francès, va prendre partit visitant-lo el 2018. D’aquella visita en va sortir un acord, segons el qual l’estat rus pagarà una xifra de diners anual a l’ajuntament, mentre es tramiten els permisos per fer d’aquest espai un monument històric protegit de l’estat francès. “Els descendents dels russos que van emigrar no han oblidat la mare pàtria. Abans de morir, la filla del general Anton Denikin va entregar-me l’espasa del seu pare”, va explicar Putin, citant Denikin, el famós militar que va dirigir els exèrcits blancs del sud de Rússia alçats contra els bolxevics. Caminar per aquest cementiri és fer-ho per les pàgines d’un llibre d’història, amb sectors on reposen plegats vells companys d’armes, com els cosacs del Don o els Cadets. Els soldats del general Mikhaïl Alekséiev es van fer enterrar junts, com si es neguessin a acceptar que havien perdut la guerra. Algunes tombes són del 1928 i altres del 1989, els últims testimonis de l’Imperi Rus.

Els fills de l’exili blanc

Gairebé dos milions de russos van marxar de la seva terra durant la guerra civil del 1917 al 1923, quan els bolxevics van derrotar l’exèrcit blanc. D’aquests, uns 400.000 van acabar a França, on molts aristòcrates ja tenien cases a al Costa Blava des del segle XIX. Però ara hi arribaven amb les butxaques buides, ja que ho havien perdut gairebé tot a la guerra. Les cròniques d’aquella època expliquen que podies pujar a un taxi de París i que el conductor fos un duc rus. El príncep Georgui Lvov, l’últim primer ministre de la Rússia monàrquica, va donar una nova vida a París a l’associació patriota Zemgor convertir-la en una xarxa d’ajuda als compatriotes que arribaven. I el 1927 aquesta associació ja buscava un terreny per poder crear un cementiri ortodox. El trobarien en un raconet d’un cementiri de Sainte-Geneviève-des-Bois gràcies a la britànica Dorothy Paget, que s’havia fet amiga de les princeses russes Vera Mesxerski i Elena Orlov. I així va néixer el cementiri rus, un espai on pots oblidar que ets a França, que va créixer tant i que costava massa diners a l’ajuntament local. El 1939 s’hi va inaugurar una església ortodoxa imponent, just abans que els russos de França, com els seus veïns, es dividissin entre els que van col·laborar amb els nazis i els que van combatre’ls, com Vera Obolenski, la filla d’un aristòcrata que va ser executada pels nazis el 1944 per haver format part de la Resistència.

El cementiri és màgic. I seguint la tradició russa, tombes com la de Nuréiev o Tarkovski tenen un petit banc perquè el visitant pugui passar-hi l’estona o celebrar-hi la Radonitsa, una festa ortodoxa on s’organitzen àpats a les tombes quan arriba la primavera. Als bancs ara hi seuen admiradors d’aquells artistes que van dedicar al seva vida a crear bellesa. I es van fer enterrar en tombes precioses.