La directora de la Biblioteca Gabriel García Márquez recomana 'Arada torta'

BarcelonaLa directora de la Biblioteca Gabriel García Márquez, Neus Castellano, va conèixer el brasiler Itamar Vieira Junior (Salvador, 1979) durant el KM Amèrica, un festival de literatura llatinoamericana que es va celebrar per primera vegada l'any passat. "És un autor brasiler força jove que ha guanyat molts premis, i em va cridar molt l'atenció la seva sensibilitat i la seva manera d'explicar les coses", afirma la directora de la millor biblioteca pública del món, segons la Federació Internacional d'Associacions i Institucions Bibliotecàries. El seu llibre, Arada torta, traduït al català per Pere Comellas i editat per Periscopi, és un dels últims que ha llegit Castellano. I li ha agradat moltíssim.

Itamar Vieria Junior és escriptor, geògraf, doctor en estudis ètnics i africans i membre d’INCRA, l’organisme estatal responsable de la reforma agrària del Brasil. Lluita de manera activa per una divisió de la terra més equitativa i ha dedicat part de la seva vida a l’estudi de les quilomboles, les comunitats afrobrasileres formades per descendents d’esclaus fugitius. "Soc historiadora i m'agraden els llibres que no només tenen una bona història de ficció sinó que també contextualitzen bé el relat, i ell, que és geògraf, parla de les plantacions del Brasil on fins fa ben poc encara hi havia mà d'obra esclava", diu. A la directora de la Biblioteca Gabriel García Márquez l'ha fascinat especialment la manera com Vieria descriu l'arrelament a la terra d'aquests esclaus: "No en són propietaris, però se la senten seva perquè l'han treballat tota la vida".

Les protagonistes de la novel·la són la Bibiana i la Belonísia, dues germanes que viuen a Água Negra, una plantació del nord-oest del Brasil. Castellano en destaca la manera com l'autor juga amb les dues veus: "L'arrencada és molt potent. Les dues germanes fan com tots els infants, toquen allò que els prohibeixen, en aquest cas una maleta amagada sota el llit de l'àvia". Dins la maleta hi ha un ganivet i, tot jugant, una d'elles perd la llengua. "Van passant les pàgines i no saps quina d'elles ha perdut la llengua i la manera com ho relata l'autor enganxa moltíssim", diu. Aquesta troballa els canvia la vida per sempre, i des de llavors la Bibiana i la Bielonísia es veuen obligades a no separar-se l’una de l’altra i a mimetitzar-se, fins al punt que les dues germanes es tornen indistingibles.