Alba Carreres: "És discriminatori que els permisos de maternitat i paternitat siguin iguals"

BarcelonaÉs la primera de riure's dels seus errors com a mare. De fet, molts d'ells Alba Carreres, periodista i publicista i mare de dos infants, un d'ells neurodivers, els recull en el seu últim llibre Criar amb humor (Rosa dels Vents).

En el llibre desmunta la maternitat perfecta que tants cops ens venen a les xarxes socials. Al final la conclusió acaba sent que es fa com es pot, oi?

— Des del minut zero ens venen un tipus de maternitat perfecte, com un Instagram amb una casa tota ordenada, amb una criança superrespectuosa... però moltes vegades el que passa és que no et respectes a tu mateixa. El que dic és que s'ha de buscar un equilibri. La teoria està molt bé, però també s'ha de tenir en compte la realitat. Penso que sovint posem les criatures al centre, i el que cal posar és la unitat familiar, és a dir, no el que sigui millor per a la criatura, sinó per a tota la família.

Visualitza també les criances neurodiverses. Per què?

— És un apartat molt important, perquè no tot és A, B, C, D, sinó que també hi ha altres camins que s'escapen d'aquestes normes de criança. Avui mateix anava amb una companya al bus que duia una criatura amb una escombreta de vàter i tothom se la mirava. Aquest nen era autista i necessitava tenir una estimulació. Les coses que per a altra gent poden semblar molt estranyes són el dia a dia de moltes famílies, i penso que aquest tipus de criança també s'ha de poder visibilitzar.

És un tipus de criança silenciada?

— Si busques les estadístiques, és molt heavy la quantitat d'infants neurodiversos, però, en canvi, aquestes famílies estem oblidades tant per l'administració com per les escoles; i sobretot les mares, perquè som les que duem la càrrega d'aquest tipus de criança. No tenim cap mena de permís laboral per poder criar els nostres infants i atendre les seves necessitats. A l'escola tampoc tenen els vetlladorsque els fan falta. En l'àmbit administratiu s'ha de fer una autèntica gimcana perquè els drets de les nostres criatures es facin valer. És una mena d'absurd. Aquestes necessitats creixen, però, en canvi, se'ns donen menys recursos per poder-les atendre.

S'ha passat d'una maternitat de les nostres mares en què pràcticament no hi havia informació a una sobreinformació. ¿Això ajuda o estressa més les mares d'ara?

— Veig que hi ha un salt generacional molt bèstia entre les nostres mares i nosaltres, i això ens fa xocar i fa que sorgeixin conflictes intergeneracionals tant amb les mares com amb els sogres. Aquesta diferenciació tan bèstia a l'hora de criar genera malestar, i que tinguem sobreinformació afegeix encara més càrregues. Conec moltes mares que s'han donat de baixa de moltes newsletters o de comptes d'Instagram perquè les feien sentir malament; no volen que els diguin com han de criar els seus fills i aquest és el missatge del llibre: fes-ho com puguis, com vulguis o com et surti del cor... i amb humor per poder sobreviure.

Parlem del paper del pare. ¿També hi ha hagut un trencament de la manera de ser pare o continuen heretant-se els rols de la generació anterior?

— Hi ha hagut un canvi, però en fa falta molt més. Estem començant a visibilitzar que estem fartes de dur a sobre la càrrega mental, però no només ho hem de dir, sinó que s'ha d'actuar. La meva parella, per exemple, està posada com a primera opció si passa alguna cosa a l'escola, però em continuen trucant primer a mi. Cal un canvi global perquè encara queda molt per fer.

Què en pensa que els permisos de maternitat i paternitat siguin els mateixos?

— És totalment discriminatori que siguin iguals. Poso un exemple que es pot visualitzar de manera molt clara: en una parella de dues mares, una d'elles ha parit i l'altra no, totes dues tornen a la feina remunerada el mateix dia, tot i que a una li hagin fet cesària per a la qual no es té cap mena de recuperació afegida.

Quins són els seus errors i encerts en la seva maternitat?

— Un dels meus grans errors va ser voler saber tant sobre què era ser mare que fins i tot vaig estudiar un màster en psicologia del neurodesenvolupament per poder entendre les criatures quan la resposta ja la sabia, la tenia dins. Aquest error, però, també em va servir per entendre que hi havia alguna cosa en la meva filla, que és autista, que no m'havia preparat per assumir com a mare. Va néixer durant la pandèmia i vaig haver d'insistir molt perquè la visitessin en un CDIAP. I allà la van diagnosticar d'autisme.

Va passar un dol quan ho va saber?

— Per a mi va ser un dol el fet d'haver tingut un primer part molt traumàtic que va acabar amb anestèsia general i un segon part que amb el context de la covid va acabar amb cesària i amb la separació entre el meu nadó i jo. Després vaig tenir un segon dol quan vaig descobrir la neurodiversitat de la meva filla. Vivim en una societat tan capacitista que en el moment que et diuen que la teva criatura té aquesta etiqueta comencen moltes lluites que les famílies hem de superar socialment per poder incloure l'infant a la societat. Fa unes setmanes vaig anar a un esdeveniment públic a Barcelona i la meva filla va tenir una mena de sobrecàrrega sensorial. En aquells moments ella el que necessitava era escoltar reiteradament l'assecador de mans. Quan estàvem al lavabo d'aquell esdeveniment em va venir una senyora i em va dir que havia d'ensenyar als meus fills a no malbaratar els recursos. Li vaig dir que hi estava d'acord, però que la meva filla estava utilitzant l'assecador per autoregular-se perquè era autista. La resposta de la senyora va ser: doncs no la portis si és autista. Queda molta feina a fer.