Per què les disfresses per a dones sempre són amb minifaldilla, escot i talons?
Estem en ple Carnestoltes i, com cada any, proliferen entre les disfresses per a dones les minifaldilles, els escots, les mitges de reixeta, els minipantalons i les lligacames. Tant se val de què vagin vestides, perquè bona part de les disfresses femenines deriven en la sexualització. Si aneu d’infermera, superheroïna, mestra o policia, tingueu-ho clar: minifaldilla, escot i talons. És veritat que aquestes són opcions clàssiques dins l’imaginari fetitxista masculí, però feu la prova buscant qualsevol disfressa al cercador d’internet. Si escriviu “disfressa de gat per a dona”, podem pensar de primeres que un gat és un felí allunyat de la sexualització. Així i tot, incomprensiblement, també durà minifaldilla, tacons i escot. En alguns casos fins i tot té un fuet com a complement, emparentant-lo amb el sadomasoquisme. En l’univers de les disfresses per a dones, els Minions, les bruixes, les taxistes, les pirates i les astronautes són irremeiablement sexis.
Una explicació plausible és que en una societat dominada per una cultura hipersexual, tot passa pel sedàs de l’exposició del cos i del desig. Però a aquesta teoria clarament li falta una pota, perquè si fos així les disfresses d’home també es trobarien en la mateixa situació. La pota que falta és el patriarcat, que cosifica la dona i diposita el seu valor en la capacitat de ser desitjable. A aquest marc, però, se li ha d’afegir també l’essència del Carnestoltes, una festa d’origen pagà que celebrava el solstici de primavera, així com la fertilitat, de manera que la sexualitat n'era un component troncal. Posteriorment, la irrupció del cristianisme la va transformar en una celebració disbauxada prèvia a la contenció i les privacions de la Quaresma.
L’essència del Carnestoltes és en la transgressió de la norma i en l’anhel del poble de gaudir d’un món governat per la igualtat, l’abundància i la llibertat. Suposa l’eliminació provisional de les relacions jeràrquiques i de poder entre persones, tant de classe com de gènere o raça. L’ocultació de la identitat a través de la disfressa o la màscara permet la transgressió de la norma i el joc de la inversió en diferents camps, perquè els pobres poden actuar com a rics, els subalterns com a poderosos i les dones com a homes, enmig d’un ambient de permissivitat festiva. ¿Però, realment, aquestes transgressions, ajuden a rebaixar les desigualtats o, al contrari, les consoliden?
El que és cert és que la disbauxa de les festes permet que es despleguin les ànsies de canvi i transgressió, però també afloren els desitjos més conservadors, que s’aferren, a través de les disfresses, a les representacions més estereotipades. D’aquí que no hi faltin tampoc disfresses, tant per a homes com per a dones, en les quals es representen les dones hipersexualitzades.
El què és indubtable del Carnestoltes és que ens ofereix un marc de debat molt interessant sobre què som com a societat, evidenciant tant les grandeses com les misèries. Emplaçant el cos com l’element central d’aquestes festes, queda de manifest que la roba que portem en el nostre dia a dia és essencial a l’hora de construir les estructures socials i les relacions de poder. Una roba que, en definitiva, no és menys disfressa ni màscara que la que lluïm durant el Carnestoltes.
