El DNI, aquella mena de clau de pas que ja és un tràmit vulgar

Fa dècades, el DNI semblava un document sagrat, que tenies l’obligació d’ensenyar a la policia i a poca gent més. Era percebut com un sistema d’identificació oficial, només en casos excepcionals i amb una discreció absoluta. Donar el teu número de DNI tenia alguna cosa de ritual tens. Aquell plàstic intransferible tenia un valor real i simbòlic. Que et demanessin el DNI era sinònim d’estar “fitxat”, s’havien apoderat d’una part del teu ésser. El DNI era percebut no només com allò que t’identificava com a individu sinó que fins i tot donava forma a la teva existència i pensament. “¿En tu DNI qué pone?” era la pregunta que pretenia acabar amb qualsevol discussió i divergència, com si el document condensés cos i ànima de qui hi havia deixat l’empremta dactilar.

Des de fa uns anys, el nostre número de DNI s’ha convertit en una mena de clau de pas, un tràmit vulgar. Te'l fan recitar davant de desconeguts, te'l demanen persones que no saps qui són i el tecleges en llocs inaudits. És una xifra que portem tatuada al cervell i que repetim unes quantes vegades al dia per qualsevol gestió intranscendent. El d’Amazon et truca a la porta de casa per deixar-te el paquet d’un veí. Un cop tens la capsa de cartró a les mans et toca cantar les teves vuit xifres i la lletra, i et converteixes en mediador d’una transacció comercial que desconeixes. Abans, per comprar l’entrada a un cinema, anaves fins a la taquilla i només havies de dir el número de sala. Ara, deixes el DNI ben especificat de tal manera que, a final d’any, les sales de projecció podrien tenir l’amabilitat d’enviar-nos la relació de films que hem vist en aquells dotze mesos. Al teatre passa el mateix. Donem el DNI per comprar entrades i abonaments. I el mateix per a la venda anticipada de tiquets per a museus i recintes turístics i per fer una reserva d’una taula d’un restaurant online. Et demanen el DNI per participar en una cursa popular o per inscriure’t a un concurs de paelles o de fotografia. Prenen nota del teu DNI quan accedeixes a un edifici d’oficines, quan entres a una seu de l’administració pública o quan demanes cita perquè t’atenguin.

Per descomptat, quan passes un dissabte al matí de compres en un centre comercial, cada vegada que vols pagar t’has de sotmetre a un procés d’identificació en tota mena de botigues franquícia que et volen tenir fitxat. Compres unes calces i uns sostenidors, i passes pel tràmit de cantar el DNI. Compres un sabó de mans i una crema solar, i has de recitar la filera de numerets com un mantra. Compres un carregador de mòbil, quatre paquets de piles i un endoll universal i has de repetir la lletania dels números i la lletra. La farsa de la targeta client és el nou xuclador d’identitats. Quan arribes a un hotel, el DNI fins i tot te l’escanegen i passen a ser coneixedors del nom de la teva mare i el teu pare. Quan vas al fisioterapeuta, a l’esteticista o al podòleg, prenen nota del teu DNI quan et visiten per primera vegada. Els mitjans de comunicació i les plataformes volen el DNI dels seus usuaris. Per accedir a una xarxa wifi pública has de deixar el teu rastre amb el DNI. Si a la perruqueria vols dissimular-te les canes, et demanaran els teus numerets per anotar el codi del ros cendra o del coure violí del teu tint. Passem el dia identificant-nos i repetint els nostres números.

Ens podran argumentar que, malgrat aquesta tendència, gràcies a la llei orgànica de protecció de dades tot és exquisidament confidencial i tractat amb rigor. Però, en canvi, tens la sensació que des que existeix aquesta llei, hem passat de ser ciutadans a ser clients i que la nostra identitat no val res.