'Domestic noir': quan el criminal és dins de casa

Fa temps que el domestic noir està en el punt de mira dels lectors. Perduda, la tercera novel·la de Gillian Flynn (La Magrana, 2012), La noia del tren,de Paula Hawkins (Campana, 2015), o La vídua,de Fiona Burton (Columna, 2016), van tenir un gran èxit de vendes i van fer créixer el fenomen del noir sense detectius, en què hi ha un cas però el que investiga és un marit, una muller, un veí o una exparella. Encara no sabem quin serà el llegat de la pandèmia perquè el que s’ha escrit en aquests mesos d’aïllament i angoixes encara no és a les llibreries, però les últimes setmanes han arribat noves novel·les en què el crim es cou entre les parets de casa. La desconfiança, la claustrofòbia de viure en llocs petits o aïllats, el desconeixement sobre els fills o els traumes no resolts afloren en els nous thrillers.

Tot podria canviar els pròxims mesos. Anik Lapointe, editora de Salamandra, augura noves tendències: “Hi haurà més novel·les escapistes, que succeeixen en pobles petits on tot és més controlable perquè tothom es coneix i no hi ha gaire violència, i més novel·les d’intriga distòpiques que reflecteixen una pèrdua de control del món”.

Famílies no tan modèliques

L’escriptor suec Mattias Edvardsson, autor d'Una família normal (Salamandra) va treballar molts anys com a professor en un institut: “Vaig conèixer molts pares que en realitat no sabien res de la vida dels seus fills adolescents i això és una de les coses que volia explorar”, assegura. Edvardsson fa parlar tots els membres d’una família aparentment modèlica: un pare capellà protestant i, per tant, un referent moral; una mare advocada, la veu de l’ètica, i una filla que no és com esperaven els seus pares i que és acusada d’homicidi. “Vaig escollir un capellà en una comunitat petita perquè és algú a qui tothom mira com a referent i ha de tenir una moralitat molt estricta. El volia enfrontar al dilema de ser fidel als seus valors o defensar la seva família”, diu l’escriptor. Latent al llarg de tota la novel·la hi ha una crítica a l’aparentment modèlica societat sueca: “Hi ha un afany de moltes famílies per demostrar que són modèliques a través de les xarxes socials, es pengen moltes fotografies a Instagram i Facebook –detalla Edvardsson-. A la comunitat on visc tothom té més o menys la mateixa casa, el mateix cotxe..., ningú vol ser diferent però en cada casa passen coses”. Edvardsson posa en qüestió el sistema judicial suec: “No ha canviat en dècades mentre sí que ho ha fet la societat i molts suecs ja no hi confien, perquè no protegeix ni les víctimes ni els testimonis”.

Crims en llocs claustrofòbics

Hi ha vegades que les comunitats són tan petites o viuen tan aïllades que és impossible fer recaure el crim en un desconegut. Jo Nesbo s’endinsa en un món rural, claustrofòbic, endogàmic i isolat aEl regne (Proa/ Reservoir Books). L’origen de la novel·la, segons explica l’autor noruec, és una frase del seu pare: “Esculls la família per sobre del bé i del mal”. Els protagonistes són dos germans que oculten com realment van morir els seus pares. Hi ha també una gran sensació de claustrofòbia a El hombre perdido (Salamandra) de l’escriptora australiana Jane Harper. L’escenari de la seva novel·la és aparentment infinit: l’inhòspit Outback australià, quilòmetres i quilòmetres d’un desert en què les cases estan totalment aïllades, el veí més pròxim pot estar a dos o tres hores en cotxe i hi ha un espai inabastable per escapar-se però tothom està atrapat. L'assassinat del Cam, un home aparentment encantador i estimat, fa que el seu germà es comenci a fer moltes preguntes sobre qui era realment, i acabi assumint que a dins de casa hi havia moltes mentides.

Maternitats no tan idíl·liques

“La proliferació de veus de dones en el món de la novel·la negra també ha aportat altres mirades sobre el rol de la dona i sobre la maternitat”, diu l’editora d’Edicions 62 Pilar Beltrán. La maternitat fa temps que va entrar de ple en la novel·la negra, sobretot l’angoixa que pot provocar tenir fills, les expectatives que es generen i la realitat amb què es troben moltes mares. És el que explora Sarah Vaughan a Petits desastres (Roca Editorial), en què una mare ideal als ulls de tothom, perquè mai esgota ni l’energia ni l’amor ni la paciència, passa a ser sospitosa de maltractaments. Els reversos més foscos de la maternitat han inspirat històricament moltes altres autores com Víctor Català (La infanticida, 1898), Toni Morrison (Beloved, 1987) i Leïla Slimani (Una dolça cançó, 2016), i recentment Katixa Agirre (Vitòria, 1981) amb Les mares no (Amsterdam), que posa damunt la taula diversos tabús socials, no només l’infanticidi sinó també les malalties mentals.

Hi ha altres racons foscos on posar la llum, com el desig de no ser mare o la por com la que explota Ashley Audrain (Newmarket, 1982) a L'instint, en què una mare sospita de la possible maldat de la seva filla petita. La mare d’El deseo de los accidentes de Rafael Caunedo (Madrid, 1966), que publica Destino, és una policia antiavalots que torna a la feina després d’una baixa de maternitat i té un accident. A partir d'aquí comença el seu declivi perquè s'obsessiona i no parla de tot el que la preocupa.

Els traumes que s’amaguen sota el llit

Alex Michaelides (Xipre, 1977) admet que va començar a estudiar psicologia per curar-se a si mateix. Durant un temps va treballar en una unitat psiquiàtrica per a adolescents i això el va reconciliar amb el seu passat. Va acabar decidint que volia escriure. Al principi volia fer un llibre d’autoajuda i va acabar publicant La pacient anglesa,que va romandre més d’un any a la llista dels llibres més venuts del New York Times. Ara publica Les donzelles (Amsterdam), en què la protagonista és una psicoterapeuta amb una infància traumàtica que intenta resoldre els assassinats de les estudiants més privilegiades de Cambridge. “On vaig créixer la mitologia és a tot arreu, te l’ensenyen a l’escola i sempre és als teatres. He conviscut tota la vida amb tots aquests mites que han sobreviscut tots aquests segles”, diu Michaelides, que, a la novel·la, cita el sacrifici d’Ifigènia a mans d’Agamèmnon. “Ella se sacrifica per acontentar el seu pare i això ha donat peu a moltes teories psiquiàtriques sobre la necessitat dels infants de ser estimats, encara que els destinataris d'aquest amor siguin uns psicòpates”, assegura l'autor.

El protagonista de Y líbranos del mal (Seix Barral), de Santiago Roncagliolo, és en Jimmy, un noi nascut a Nova York amb un pare d’origen peruà que mai ha parlat ni de la seva infància ni de la seva adolescència. En Jimmy comença a fer-se preguntes i viatja fins a Lima per tenir cura de la seva àvia i descobrir tot allò que el seu pare li ha volgut ocultar. A poc a poc va desentranyant una història de fanatisme religiós i pederàstia. Tant Michaelides com Roncagliolo se centren en el mal que poden fer els adults quan manipulen els més petits.