Mor l'escriptor gallec Domingo Villar als 51 anys

LondresUn ictus ha acabat amb la vida de l'escriptor gallec Domingo Villar quan tot just començava a escriure la seva quarta novel·la. L'autor de la trilogia de novel·les protagonitzada per l'inspector Leo Caldas, disponible en català a Columna, tenia només 51 anys. Nascut a Vigo el 1971, Villar va debutar el 2006 amb Ulls d'aigua, publicada a l'editorial Galaxia en gallec, on Caldas –personatge solitari, fumador i amant del vi blanc– investigava la mort d'un saxofonista. La novel·la, que el mateix autor va traduir al castellà per a Siruela, es va convertir en un èxit de vendes, igual que La platja dels ofegats (2009) i L'últim vaixell (2019).

"La mort és una immensa putada", em va dir en una ocasió Manuel Vázquez Montalbán, per a un llibre d'entrevistes que vam fer junts a finals del segle passat. Es referia a les tristíssimes circumstàncies en què el 1971 va morir sa mare. La mort sempre és una putada. I, de vegades, és carrega encara més d'una crueltat difícil d'entendre i d'acceptar. És el primer que he pensat quan he rebut per tota mena d'alertes la notícia, colpidora i dolorosa, del sobtat traspàs de Domingo Villar (Vigo, 1971). "Quina immensa putada, quina enorme injustícia", un altre concepte que també em va comentar el Manolo en aquella mena de confessió personal per capítols.

Admeto ara que no vaig conèixer l'existència de Leo Caldas –el més humà dels inspectors de policia de què en tinc notícia, que només per això hauria de ser real; que només per això és real– des que va irrompre a les llibreries el 2006. Vaig trigar tres anys a descobrir-lo, fins a l'aparició de la versió en castellà –les originals són en gallec– de la segona història, La playa de los ahogados, que arran del fenomenal èxit de públic que va tenir es va traduir també al català, La platja dels ofegats (Columna). En vaig quedar entusiasmat i immediatament vaig llegir la primera, Ojos de agua / Ulls d'aigua i… I després, el maltractament. El maltractament als lectors que, per respecte als mateixos lectors i a la seva feina d'escriptor, només alguns dels grans són capaços de proferir sense tenir en compte res més que els seus temps i la seva honestedat de creadors.

Perquè entre la segona i la tercera novel·la, L'últim vaixell / El último barco, van passar deu anys. Deu anys en què em sentia i em vaig sentir abandonat i sense notícies, com si Domingo Villar, al qual mai no vaig tenir l'oportunitat de conèixer personalment, s'hagués oblidat de mi i dels centenars de milers dels seus lectors, i ens hagués deixat a la vora del mar mentre ell pujava a un vaixell i es perdia entre la boira i les llegendes. I cada viatge que feia a Barcelona anava a veure Paco Camarasa, a Negra i Criminal, i li preguntava: "Quan tindrem el nou Caldas?" I ell es limitava a dir: "Hi està treballant". I quan semblava que ja sortia (2013), i que es titularia Cruces de piedra, es va fer el més absolut dels silencis i van haver de passar sis anys més fins que algunes parts d'aquell manuscrit, refet de cap a peus, prengués, aleshores sí, la forma del tercer Caldas.

Des del primer moment que vaig llegir La playa de los ahogados vaig negar-me a encaixar Villar com un autor de novel·la negra. Literatura sense adjectius, sense etiquetes que acostumen o acostumaven a ser menyspreatives; literatura amb majúscules on guanya el gust pel detall, per l'amor als personatges, per les subtils referències culturals, pel contrast a l'hora de definir el protagonista –un gallec que porta el nom de Leo perquè a la mare de l'inspector li agradava molt Léo Ferré– i el seu ajudant, Rafael Estévez, un aragonès encara més malcarat que Javier Lambán; un gust pel paisatge gallec, pel mar i per l'interior del país, i per la ciutat de Vigo i tots els seus racons, començant per l'històric bar Eligio, de la Travesía de la Aurora.

Més enllà de la possible burla de les Espanyes i els seus estereotips que també encarnen Caldas i Estévez, el cert és que, sobretot l'inspector, és un personatge de carn i ossos: amor pel vi blanc, que conrea el seu pare, amor per la música clàssica, empatia cap a tota mena de víctimes: les dels crims que investiga però també aquelles que ploren setmanalment en el programa de ràdio en què intervé.

Una línia molt fina, però ben definida, uneix Pepe Carvalho i Leo Caldas. Una línia que també es podria establir entre Montalbán i Villar. Manolo ens va deixar orfes el 2003. I ara, quan Caldas volava amb velocitat de creuer i podia continuar explicant el món a través dels petits detalls d'un racó del nord-oest de la península Ibèrica, una immensa putada va i se l'emporta. Una tremenda injustícia. Una més. Li vaig perdonar de tot cor a Domingo que Alfredo Pérez Rubalcaba i jo coincidíssim en la passió per Caldas. Però… i aquest nou adeu? Ja no serà de deu anys, sinó que serà insuportablement etern. L'haurem, doncs, d'ofegar amb vi blanc i alimentar amb zambouriñas per fer-ho menys dolorós, menys injust. Però continuarà sent una immensa putada.