Quan donar exemple no és el que esperaves

BarcelonaQuan neix el primer fill, molts pares senten la necessitat de donar exemple. Comencen a fer sistemàticament coses que abans no feien gaire sovint (o mai). Veuen menys la tele i se’n van a dormir més d’hora (o almenys ho intenten). S’esperen davant del semàfor vermell i no travessen el carrer fins que no surt el “senyor verd”. Intenten menjar més sa. Deixen de beure alcohol o de fumar, almenys dins de casa. Mengen a taula, tots junts com una família, i no al sofà davant de la tele. Intenten no dir paraulotes. Recullen la roba bruta de terra i endrecen una mica la casa. Es renten les mans abans de menjar (o ens volen fer creure que, quan no tenien fills, es rentaven sempre les mans?). Passegen més pels parcs i juguen menys a videojocs. A les botigues, si van amb el nen, diuen més sovint “sisplau” i “gràcies”. Cuinen una mica més a casa i redueixen el consum d’ultraprocessats, sobretot dels més repugnants. Per postres hi ha cada cop més fruita i menys dolços i natilles. En uns mesos, rentar-se tots junts les dents es convertirà en una important celebració familiar.

Tot això està molt bé, i sens dubte l’exemple dels pares contribueix a desenvolupar bons hàbits en els fills, però pot haver-hi malentesos i decepcions si els pares esperen un efecte immediat i persistent. “És que ho he intentat tot perquè mengi verdura i no hi ha manera”, m’explicava la mare d’un bebè de 7 mesos, “Si fins i tot porto jo un mes menjant verdura, que no en menjava mai, però no serveix de res!”. No podem pretendre que el nostre fill faci en uns mesos o en pocs anys el que a nosaltres ens ha costat dècades. No podem exigir a un nen de tres o set anys la maduresa que nosaltres no mostràvem als 17 i potser tampoc als 24. Els nens, a més, aprenen amb la repetició. Es necessiten anys a l’escola per aprendre a escriure o a multiplicar. Un mestre mai es queixaria que “dimarts passat vam explicar la divisió i encara no divideixen!”, però sovint els pares diem coses absurdes com ara “li vaig explicar que havia de recollir les joguines, i encara no recull!”.

I, aleshores, quan es rentarà el meu fill les mans i les dents sense haver-l'hi de dir cada cop?, quan menjarà de tot?, quan es comportarà amb responsabilitat? Doncs potser igual que vostè: quan tingui fills i noti la necessitat imperiosa de donar exemple.