Barcelona"Soltera", "solterona", "se’t passarà l’arròs", "et quedaràs per vestir sants", "què fas que encara no tens parella?" Aquests i molts comentaris més són els que encara avui han de sentir-se dir les dones solteres. Malgrat que sonin antics i carrinclons, és la realitat per a moltes d’aquestes dones que viuen sense parella i que amb aquesta decisió desafien una tradició secular i heteropatriarcal que ens ha fet creure que les dones havien de casar-se (amb un home, òbviament) i tenir fills per sentir-se realitzades.
“La pressió social encara és molt forta, la notes en moments quotidians, quan vas a la carnisseria o et trobes una veïna, i també al dinar de Nadal amb els comentaris d’un familiar”, diu la Paula, de 44 anys, que prefereix no revelar el seu cognom. A ella li ha costat acceptar la seva situació, però ara la intenta viure en positiu. “Ens han educat en l’ideal de l’amor romàntic. Vam créixer somiant amb el príncep blau i, per més que jo sàpiga que això és una mentida, encara pesa. I quan vas veient que la majoria de les teves amigues estan casades i tenen fills et sents una mica com el bitxo raro”, confessa. Tot i això, ella és feliç i té una vida plena. “Faig el que vull, tinc una feina que m’agrada, gaudeixo dels amics, la família i de relacions esporàdiques, perquè ara no vull res més”, diu. Però el viatge d’acceptació que ha fet fins aquí no ha sigut fàcil, i la societat encara li complica la vida: “Tot sovint et veuen com una fracassada perquè no has aconseguit tenir parella o formar una família”, diu.
Per reflexionar al voltant d’aquesta qüestió, Núria Viladomat acaba de publicar el llibre Solteres i encantades. Sobre l’estigma de la solteria femenina i com esquivar-lo (Angle Editorial). “El llibre no és una croada a favor de la solteria i en contra de la parella –deixa clar l’autora–, sinó un intent de dignificar l'estat de la solteria”. I és que ella, que és soltera i ha investigat molt sobre el tema, explica que encara veu “molt drama, molta desesperació i molta preocupació per no tenir parella". "En definitiva, poques solteres satisfetes”, diu, i espera que amb aquest llibre pugui ajudar a millorar aquesta situació. “Ara mateix, a nivell teòric totes sabem que no necessitem un home per ser felices, però a nivell pràctic és molt diferent. Seguim tenint la mateixa concepció de fa 50 anys, i si no estem amb un home és que ens falta alguna cosa de vital importància”.
En contraposició, Viladomat explica que els homes “viuen la solteria d’una manera molt més relaxada perquè no tenen la pressió social de tenir parella". "No és una cosa que doni sentit a la seva vida, i tampoc tenen la urgència de la maternitat”, afegeix. Al llibre relata com, tot i la pressió social que pateixen les dones solteres com ella, “el judici més dur no és el de fora sinó l’intern”. Ho explica així: “Les solteres tendeixen a qüestionar el seu propi valor perquè la societat relaciona la parella amb el fet que algú hagi validat el teu valor. Per tant, la parella et dona valor i, si no en tens, vals menys, literalment... Aquí hi ha un pòsit patriarcal terrible, estic farta de veure dones que es qüestionen el seu físic, el seu caràcter, la seva vida... Tot pel fet de ser solteres, com si fallés alguna cosa del que són”, diu.
L’antropòloga i professora de la UAB Bruna Álvarez reconeix que l’estigma social al voltant de la solteria femenina “segueix sent molt present” i recorda que fins fa unes dècades “en aquest país les dones necessitaven un home per obrir un compte corrent al banc o per treure’s el carnet de conduir, i això és un llegat que encara pesa”, diu. Aquesta experta explica que “l’estigma està vinculat a la base de l’organització social en família. A partir d’aquí hi ha la idea que una dona sola vol dir sense família, i això incomoda. Pesa molt en l’imaginari, la solterona, i això vol dir que no estem en un punt de normalització”.
Álvarez també apunta que això passa en diferents edats de la vida, perquè hi ha una solteria “que és la de dones més grans que s’han separat o divorciat i que un cop sense parella tota l’estona reben preguntes i comentaris sobre quan refaran la seva vida, com si tornar a tenir parella fos una reparació d’una situació negativa”. L’antropòloga apunta que massa sovint es pensa “que una dona soltera és una dona sola, i això es veu en negatiu”, però alhora detecta “que cada cop hi ha corrents més interessants, sobretot des del feminisme, que reivindiquen la solteria com un estil de vida sa”. Això és precisament el que vol fer Núria Viladomat amb el seu llibre. Ella explica que la solteria li ha ensenyat precisament “el valor de la soledat", ja que ser soltera "et dona la possibilitat d’estar moltes estones sola i això és un espai que quan el conquereixes de manera saludable té una repercussió increïble en la teva vida perquè guanyes llibertat”. Viladomat també diu que la soledat en positiu li ha fet valorar molt més els afectes que té en la seva vida i les persones amb les quals els està intercanviant: és el que anomena xarxa afectiva, que demana posar-la en valor. I és que més enllà de la parella hi ha afectes, relacions, i tota una vida.
De Bridget Jones a 'Fleabag', un viatge pels referents de la cultura popular
L’antropòloga Bruna Álvarez diu que encara “falten referents de dones solteres, lliures, realitzades i felices que omplin l’imaginari col·lectiu”. “La idea de la tieta solterona pesa molt, ningú vol ser-ho”, diu aquesta experta. Si mirem els referents que ens ha donat la cultura popular a través de llibres, sèries i pel·lícules en els últims anys veiem que hi ha certa evolució, però encara tímida. De fet, algunes icones de la solteria femenina de principis del segle XXI eren en realitat models molt carrinclons i antics. Tres exemples paradigmàtics són Bridget Jones, Carrie Bradshaw i Ally McBeal, les protagonistes, respectivament, dels Diaris de Bridget Jones, de la sèrie Sexe a Nueva York i de la mítica sèrie d'advocats que portava el nom d’aquesta jove lletrada.
Totes tres eren dones solteres, amb bones feines, amigues i que vivien en ciutats estimulants. Però totes dedicaven gran part del seu temps a buscar el príncep blau –que les feia patir, les ignorava o en preferia d'altres– i el final feliç de les tres històries és que acabaven “triomfant” i, per tant, encaixant en l’ideal de trobar parella o ser mares. En els últims anys, en canvi, hem trobat personatges molt més potents, com la protagonista de Fleabag, la sèrie creada per Phoebe Waller-Bridge amb una protagonista carismàtica i brillant, o com Rebecca Bunch, de Crazy ex girlfriend, on es descriu tot el procés de la protagonista per deixar l’obsessió de buscar parella i entendre que el seu benestar emocional i la seva salut mental han de passar per davant.
Ficció per a dones solteres: un nou gènere literari?
El diari anglès The Guardian es feia ressò fa uns anys de la creació a Amazon d’una nova categoria. Es tractava del single woman fiction, és a dir, novel·les de ficció per a dones solteres, una etiqueta que encara existeix i dins de la qual trobem en aquest moment una barreja estranya: novel·les romàntiques, sèries com Buffy, caçavampirs, un llibre de la britànica Tracey Bloom sobre venjances romàntiques, obres de Lucia Berlin i llibres de pocs homes, algun de Murakami, però són una excepció. En definitiva, una combinació força incomprensible que, com apuntava l’article del diari anglès, “no té el seu homòleg masculí”, és a dir, la categoria per a homes solters simplement no existeix. La conclusió de tot plegat és, segons The Guardian, que les dones sense parella segueixen sent un bon mercat per explotar, ja sigui en forma de llibres o sèries, moltes de les quals aprofundeixen en aquest estigma negatiu. Potser caldria començar a qüestionar-se la necessitat d'aquestes etiquetes o la falta de productes amb nous referents –positius– per a les dones solteres.
