Dostoievski també és una festa

Aquest 2021 hem viscut dos bicentenaris literàriament rellevants: el de Charles Baudelaire i el de Fiódor Dostoievski. Tal doble efemèride ha estat una excusa perfecta perquè s’hagin editat, o reeditat, obres clau d’aquests autors que amb els seus volums varen marcar, amb foc i sang i tinta, l’esperit de la modernitat. Si Baudelaire fou pare fundador del flâneurisme i d’una poesia mòrbida que encara ara perdura, es pot afirmar que no s’entén la narrativa actual sense Dostoievski, un autor que, segons Stefan Zweig, va perseguir salvatgement, incansablement, la negra eternitat de l’ànima a través d’uns personatges foscos que estaven tocats per la brutal recerca de l’infinit.

És cert que la persona que més ha traduït el mestre rus al català ha estat Miquel Cabal: Les nits blanques, Apunts del subsòl i Manyaga –tots tres a Angle Editorial–; la monumental i titànica Crim i càstig a La Casa dels Clàssics de la Bernat Metge Universal; i la primera i tremebunda novel·la de l’autor, Pobres, a Cal Carré. Però Cabal no s’ha quedat tot sol davant el responsable de les Memòries de la Casa Morta, traslladades fa un temps per Jaume Creus a Adesiara, i és que gràcies a Marta Nin tenim també Un arbre de Nadal i una boda' a Comanegra, amb il·lustracions timburtonianes d’Oriol Malet, i els perversos contes inclosos en El somni d’un home ridícul a Godall. I és gràcies a Xènia Dyakonova, que enguany també ha fet una tasca colossal amb El Mestre i Margarita de Bulgàkov a Proa, que ens arriba El doble en una nova i deliciosa edició de l’exquisida editorial pollencina Quid Pro Quo. Ens presenta la història de Iàkov Petróvitx Goliadkin, un funcionari que un dia topa amb una persona clavada a ell i aquest fet inquietant desencadena una espiral de deliri, follia i caos.

El doble és una obra important per diverses raons. La primera és que ens descobreix la capacitat còmica d’un autor lligat als abismes més funestos de l’essència humana, ja que amb aquest relat macabre Dostoievski demostra que tenia molt bona mà per a l’humor més negre. Figures crítiques de prestigi l’han llegit talment un precursor del que després Franz Kafka practicaria: una narratologia complexa, tèrbola i molt crítica amb els absurds sistemes burocràtics que a finals del segle XIX començaven a sistematitzar-se. La segona és que aquest llibre esplèndid ens demostra una voluntat estètica que sovint s’ha menystingut: Nabokov clamava que Dostoievski mai no havia sabut escriure; s’equivocava, perquè El doble és un exercici virtuós de bella literatura molt ben traduïda per Xènia Dyakonova. Potser traduir és impossible, però que persones com Dyakonova, Cabal i Nin contradiguin aquesta idea pessimista és una festa de traduccions dostoievskianes que tant de bo continuïn prodigant-se, malgrat la clausura d’un bicentenari ple de motius de celebració.