Dotze anys esperant? Porta xocolata!

Si ara els vull parlar del color del vi dolç que tenim avui a les mans, i els dic que té el color de l’ull del tigre, als més boomers de l’indret els vindrà al cap la cançó. Eye of the tiger, la que sortia a Rocky III. Podran taral·lejar-la, però no cantar-ne la tornada sencera. “It’s the... eye of the tiger...” I què més diu? Diu (ho he hagut de buscar) “It’s the thrill of the fight...” I al final: “And he’s watching us all with the eye... of the tiger”.

¿Algú pot recordar-ne el nom, del grup que la cantava? Potser no. Era Survivor. La cançó va ser escrita a petició de l’Stallone (un actor que, incomprensiblement, tothom ha confós amb el personatge) per Frankie Sullivan i Jim Peterik. Va ser cap de la llista Billboard Hot 100 sis setmanes, a partir del 24 de juliol del 82, quan es va publicar. Per –i perdoneu la paraula– contextualitzar, diré que els temes musicals precedents van ser Don’t you want me, de Human League, i Abracadabra de la Steve Miller Band. ¿Podem dir alguna altra cançó de Survivor? Jo no.

La cançó ens va bé perquè avui voldria parlar de paciència, de pas del temps, d’abans i ara, de records. Per primer cop en aquesta pàgina, avui els proposem un dolç. I té el color de l’ull del tigre. Un dolç per a la fruita seca, per a la xocolata, o sigui, per als ressopons llaminers d’aquests dies. El fa el Delfí Sanahuja, enòleg admirat de qui els hem parlat en alguna ocasió. Està elaborat amb garnatxa roja i garnatxa blanca. De roja, a Catalunya, també a l’Estat, n’hi ha molt poca. I al lloc on en tenim una mica és a l’Empordà. Aquesta garnatxa, que en realitat és una mutació de la negra, és la que a França anomenen “grisa”. Dona un color, si ho volen, rosat, si ho volen, molt ull de tigre.

Tota una etapa de primària

Aquesta ampolleta, petita, preciosa, que sembla pensada per a posar-hi una flor, un cop ens l’haguem begut, acull un vi que ha estat esperant-se dotze anys. Conté 15 graus d’alcohol i 150 grams per litre de sucre. A mitja fermentació li addicionen alcohol vínic. És a dir, aturen la fermentació tirant-li alcohol. Dotze anys en una bota, de 500 litres, sense fer res més. I al cap de dotze anys, embotellen. No fan soleres. Dotze anys són molts anys. És tota l’etapa de primària del nostre fill.

Busquen aquest toc dolç meravellós, amb aquest punt, que jo adoro, d’oxidació. Només en fan 2.000 ampolles. De manera que si són amants de les matemàtiques poden pensar quin tant per cent de la collita els correspon si en compren una ampolla que s’ha esperat dotze anys. El vi, no cal dir-ho, se’ls conservarà perfectament a la nevera, esperant aquell dia, bonic, de fer unes galetes amb una copeta de dolç. Si a mi em fessin dir quina copa triaria, diria que de l’estil “tulipa”.

Un maridatge, com diu el geni i divulgador modestíssim Ferran Centelles, pot ser d’analogia o de contrast. Si volen analogia, hi trobaran orellanes, fruita seca, com nous, avellanes, potser macadàmia. Si hi volen contrast, prenguin-se’l amb formatge i foie i triomfaran. El que m’agrada molt, d’aquest vi –en una època en dèiem “vi bo”–, és l’equilibri entre la dolçor i la frescor. Ens parla de tranquil·litat, de paciència, d’espera, d’alegria tranquil·la. El dolç es mereix prestigi, que li obrim els braços. Anar a una casa convidat i portar aquest dolç. Quina festa.