Al comte Dràcula li agraden tots els colls

BarcelonaDe tots els monstres que han perseguit l’home des del principi dels temps, cap ha estat tan insistent com el comte Dràcula. Des que Bram Stoker (presumptament) va recollir la llegenda de Vlad l’empalador, un senyor de la guerra que tractava els seus enemics amb la mateixa delicadesa que Godzilla es passeja per Tòquio, el príncep de les tenebres ha mossegat amb insistència a tots els racons possibles, amb mirada transversal, sense prejudicis ni manies: a Dràcula li agraden tots els colls. 

El cinema és un dels àmbits on el comte ha deixat més empremta, i l’editorial britànica Reel Art Press, coneguda pel seu ampli catàleg en el món del setè art, la fotografia i la música, li ret homenatge amb un volum que celebra 100 anys de pel·lícules amb ullals. El llibre, titulat Vampire cinema: The first one hundred years, arrenca a Berlín fa cent anys, el 1922, quan s’estrenava Nosferatu. El clàssic de F.W. Murnau va ser rebutjat en el seu moment pels hereus de Bram Stoker pel fet de ser una còpia de l'obra de l’escriptor (tot i el canvi d’alguns detalls com el nom de protagonista, que va passar de comte Dràcula a comte Orlok, la inspiració era òbvia). Fins i tot un tribunal alemany va ordenar la destrucció de totes les còpies del film, però algunes es van salvar i el film es reivindica com un clàssic des de fa dècades.

Sir Christopher Frayling, considerat un dels experts més reputats del món en llegendes gòtiques, va ser l’impulsor de Vampire cinema: The first one hundred years, segons explica a l'ARA el fundador de l'editorial Reel Art Press, Tony Nourmand: “Frayling ja ha treballat moltes vegades amb nosaltres i quan ens va venir a veure per proposar-nos un llibre al voltant dels cent anys de Nosferatu no ens ho vam pensar dues vegades. El repte era aconseguir material que no s’hagués vist mai i estem particularment contents del resultat. Hi ha un munt de cartells inèdits, hem rescatat coses realment singulars”.

Frayling és una llegenda entre els cinèfils i ha escrit dotzenes de llibres sobre la matèria. Responsable als anys 80 del prestigiós British Film Institute, va encunyar l'expressió spaghetti western i els seus assajos sobre aquest gènere, James Bond o la influència de la cultura popular sobre el setè art l’han convertit en un referent indispensable per qualsevol qüestió que tingui a veure amb el cinema. La seva figura es reflecteix en el llibre en forma de text brillantíssim que oscil·la entre l’assaig, l’estudi i la reflexió, amb un nivell d’erudició que l’aficionat al gènere poques vegades haurà vist.

Éssers literaris

El mateix Frayling explica la seva obsessió pels vampirs: “El cinema comença el seu camí amb Nosferatu el 1922, però la literatura té mil referències d'aquests éssers des del 1720, sobretot a la zona de Grècia i l’est d’Europa. Ara sabem que moltes de les ments més brillants com Diderot, Voltaire, el marquès d’Argens, Louis de Jaucourt o Jean-Jacques Rousseau van indagar en algun moment sobre aquest tema", destaca.

"Un dels casos més interessants sobre aquest fenomen és el d'un soldat serbi de nom Arnold Paole, que va ser donat per mort després de caure d’un carruatge i trencar-se el clatell. Lamentablement, cinc dies després va tornar al seu poble, per a gran disgust de la seva mare i els seus veïns", assegura rient. La part important d’aquesta història és que va ser posada per escrit gràcies a les impremtes de Nuremberg i això li va donar una gran rellevància.

Anys després, concretament a finals del XIX, la llegenda diu que l’escriptor britànic Bram Stocker va donar llum al senyor dels ullals afilats després d’una intensa recerca sobre el terreny, especialment a Europa de l’Est, complementada amb llargues vetllades a la biblioteca de Londres. Sempre s’ha cregut que la seva inspiració va ser un senyor de la guerra i governant de l’Imperi Otomà, conegut arreu per la seva crueltat i anomenat Vlad Dracula. La seva manera de tractar l’enemic va fer que se’l comencés a anomenar L’Empalador. Tot i això, els estudiosos descarten aquesta teoria, ja que a les notes de Stocker per crear Dràcula no hi apareixia cap menció de Vlad. El 1972, el documental In search of Dracula, considerat el millor exemple de l’estudi de l’obra de Bram Stocker, ja descartava aquesta teoria.

Però hi ha més aportacions a la llegenda de Dràcula, com la de Lord Byron, a través de la figura "d'un aristòcrata, Augustus Darvell, que acompanya un jove en un viatge per Grècia i acaba morint a Turquia. Però gràcies a un anell màgic torna de la mort al cap d’un mes. Aquest personatge, el vampir de pell pàl·lida, un aristòcrata i no un treballador, amb una veu seductora, una fortuna considerable i una personalitat perversa, d’humor canviant, va néixer gràcies a la prosa inacabada de Byron”, explica Frayling.

Les pel·lícules del mite

El llibre Vampire cinema: The first one hundred years arrenca amb l’estrena de Nosferatu i repassa després algunes de les pel·lícules més conegudes del mite i moltes altres que no ho són gens. "Òbviament, és imprescindible parlar de Dràcula, del 1958, dirigida per Terence Fisher, perquè és la pel·lícula que vaig veure de petit i que em va marcar moltíssim. Però també es parla d'Entrevista amb el vampir, que, tot i potser no contenir una gran interpretació de Tom Cruise, explica molt bé la maledicció de tenir una vida eterna, una cosa que potser pot atreure a primera vista però que no és gaire bonica quan passa”, diu Frayling.

En aquest repàs de 100 anys de cinema de Dràcula també hi apareixen films de culte com L'ànsia, del tristament desaparegut Tony Scott, en què el paper de cap suprem dels vampirs se l’enduia ni més ni menys que David Bowie. “Bowie va ser, sense cap dubte, el més estilitzat de tots els vampirs que hi ha hagut al món del cinema. Era, a més, un moment en la història del setè art en què els directors de vídeos musicals estaven conquerint Hollywood, així que el resultat és força interessant”, diu l'expert britànic.

Connexions amb el moviment LGTBI

Però, sobretot, el llibre tracta de les innombrables ramificacions del mite i la seva proximitat a la comunitat LGTBI i als moviments sociopolítics, que en el seu moment van ser tractats de radicals. “Hi ha molts exemples de la facilitat dels vampirs per ser representatius de causes i moviments molt abans que se'n pogués parlar obertament. El 1936 tenim La filla de Dràcula, una pel·lícula en què la comtessa Zaleska sedueix una altra dona abans de mossegar-la. Probablement és l’escena lèsbica més explícita que es pot veure en el Hollywood clàssic. I el 1970 trobem Jaroslava Schallerová a Valerie and her week of wonders, en què una noia es rebel·la contra el seu entorn amb el vampirisme com a pretext i que demostra com els cineastes de la Guerra Freda usaven el gènere com a metàfora per explicar conceptes força agosarats”, diu. 

Precisament, la comunitat LGBTI apareix sovint al llibre, i Frayling destaca la seva connexió amb el mite per diverses raons. “Més enllà de la versatilitat del comte Dràcula, hi ha un fil que uneix els vampirs i aquesta comunitat, i que crec que té a veure amb l’esperit transgressor de la llegenda, el seu sex-appeal i el paral·lelisme que podem trobar entre l’ésser que no pot sortir a la llum del sol i el fet de sortir de l’armari, d’exposar-se. La qüestió és que els vampirs han estat molt representatius de l’esperit de reivindicació i de lluita del moviment LGBTI des de fa ja unes quantes dècades”, remarca l’autor.

Òbviament, aquest repàs de 100 anys de pel·lícules de Dràcula també se submergeix en els arxius d’una de les productores més actives a l’hora de portar monstres a la gran pantalla i vampirs en particular: la Hammer. Sorgida al Regne Unit el novembre de 1934, la companyia es faria famosa gràcies a les cares de Christopher Lee i Peter Cushing. El primer va interpretar el comte Dràcula mitja dotzena de vegades i el segon va popularitzar Van Helsing, l'infatigable caçador de xucla-sangs que sempre acabava trobant la manera d'acabar amb el rei de les tenebres. “L’únic que pot competir amb Béla Lugosi és Christopher Lee, i entre ells poden disputar-se l’honor de ser el vampir més famós i llegendari de tots els temps”, diu Frayling.

Però en aquest repàs, només faltaria, també hi ha lloc per a la polèmica. L’autor no es mossega la llengua a l’hora de parlar d’algunes adaptacions que no acaben de fer-li el pes. “Visualment, el Dràcula de Francis Ford Coppola és brillant, un dels més potents de tots, amb totes aquelles referències a Georges Méliès. Ara bé, allò de fer-lo sortir com un príncep renaixentista amb les ulleres de sol em va semblar ridícul, amb tot el respecte pel gran Gary Oldman, per descomptat”. 

Els Dràcules actuals

El volum, de gairebé 300 planes, arrenca fa un segle i arriba als nostres dies, on el nom de Dràcula segueix tan vigent com al principi, ja alliberat de qualsevol convencionalisme. Tot i això, s'hi troben a faltar alguns títols com Cronos, l’opera prima de Guillermo del Toro; pel·lícules com Near dark o la versió espanyola de Drácula, del 1931, i que alguns consideren millor que la del mateix Lugosi; o el remake de Nosferatu que firma un outsider de les dimensions de Werner Herzog.

Ja en el present, Frayling s’atura en l’adaptació que els britànics Mark Gatiss i Steven Moffat van portar a Netflix el 2020 i que va aixecar polseguera per les llicències creatives de la parella creadora de la celebrada Sherlock, el remake (per dir-ne d’alguna manera) de les aventures de Sherlock Holmes.

Per als que s’ho estiguin plantejant, i per contestar la pregunta: sí, Sir Christopher Frayling també s’atura a analitzar el gran fenomen vampíric dels nostres temps: la saga Crepuscle. “Crec que és molt interessant aquesta idea de modernitzar el vampir i fer-lo més atractiu per a les noves generacions, però m’interessen més els vampirs que posen a prova la idea del tabú i que fan una mica de por. Els vampirs de Crepuscle són massa tradicionals en les seves idees sobre l'abstinència i la masculinitat i això dels vampirs vegetarians se m’escapa completament!”, diu rient Frayling.

I no hi podien faltar referències a altres clàssics moderns, com la fabulosa Buffy cazavampiros o True blood, el gran fenomen televisiu que actualitza una versió molt sui generis de l’univers vampíric on els protagonistes han sortit de l'armari, beuen sang artificial i lluiten pels seus drets.

Una sèrie de HBO en què és fàcil veure un paral·lelisme entre la imparable onada LGTBI que lluitava per arribar a la completa normalitat i la història dels vampirs que estaven farts de ser ciutadans de segona, i que va arrasar a nivell global.

En resum, de Nosferatu fins a les sèries més mainstream, aquesta obra és un repàs imprescindible per als fans del gènere, els amants de les tenebres, els admiradors dels ullals extrallargs, els cinèfils sense remei i tots aquells que vulguin saber de primera mà com han anat aquests cent anys de vampirisme visual en què el comte Dràcula ha aconseguit el que sempre s'havia proposat des que va sortir del taüt: la immortalitat.