Criar amb calma i en calma. Com?

Aquest món de pandèmies, guerres i inputs constants que ens plouen de totes bandes fa que la mera possibilitat d’una criança tranquil·la (amb tranquil·litat i en tranquil·litat) soni inversemblant, però l’esforç per pujar criatures en un entorn calmat i amb la calma per bandera dona fruits i val la pena.

"Des de la calma i la serenor és des d’on podem, realment, activar el nostre pensament reflexiu per tal d’arribar a acords quan es generen conflictes. A la vegada, es fa més senzill elaborar alternatives i trobar solucions a les situacions i els desafiaments diversos que ens presenta la vida quan tenim el cos, les emocions i la ment en calma i no desbordats per la ira, l’angoixa o la desesperació del moment". Parla la psicòloga sanitària granollerina Patricia Sánchez, especialista en gestió emocional i relacions, creadora del mètode Colibrí. Matisa: "No hauríem de confondre estar en calma amb estar quiets, parats o passius. Pots actuar amb molta activitat i moviment, però sentint-te en calma interiorment. Estàs molt més connectat amb les teves necessitats, sentiments, valors i equilibri, i, a la vegada, és més senzill connectar amb les necessitats i sentiments del teu fill o, fins i tot, de la parella".

La tranquil·litat per criar, doncs, comença en un mateix. Txell Gelabert és mestra, mare de família nombrosa, coach emocional i formadora, a més de fundadora i directora d’Educare Club a Girona. Afirma: "Els beneficis d’educar i criar en i amb calma van directament relacionats amb l’autoestima i el benestar emocional dels nostres infants, però també dels adults. Ajuda a crear una millor autoimatge del nen i a generar confiança en els adults referents. Millora el desenvolupament de les habilitats socials i comunicatives a través del respecte per un mateix i pels altres. En altres paraules, millora la salut mental, emocional i, per tant, també la física. Disposar d’un ambient calmat afavoreix una millor integració de tots els aprenentatges; un espai per a la reflexió individual o compartida; per al desenvolupament del pensament, del joc i de la imaginació; però, sobretot, un espai d’exemple i pràctica per a l’educació emocional, pedra angular i vital per a la nostra espècie".

És possible? Amb traça i força (de voluntat), sí. Sánchez explica com: "Comença per un abordatge individual, on cada membre de la família ha de fer el possible per mantenir la calma, fer baixar les revolucions de les emocions i pensar què pot aportar per millorar l’estat global familiar. Òbviament, els fills –sobretot si són petits– necessitaran un acompanyament per poder-ho aconseguir. Això significa que hem de tenir molt dominat aquest procés per no perdre la calma, ajudar la nostra criatura a trobar la seva i mediar per cercar una solució o opció equilibrada per a tots. El que passa és que, normalment, no ens n’han ensenyat, ens trobem sense recursos i no sabem per on començar. I tirem del que hem vist fer a casa o de tot el contrari. Però no tenim referents d’una manera d’actuar sana, i fem el que podem. Val a dir que no som perfectes ni hem d’intentar ser-ho. Podem enfadar-nos, però si vivim en un caos i enuig constant ens ho hauríem de replantejar".

Des de la consciència

Gelabert destaca: "L’educació, com les persones, som éssers vius i en moviment constant, i això fa que els absoluts siguin irreals. Cal donar-se permís perquè no sempre sigui possible i perquè això no sigui motiu de frustració". I dona pistes: "Com aconseguir-ho? Des de la consciència, sobretot. Desconnectant el pilot automàtic i sent conscients del moment, de com està el nen i de com estem nosaltres. Sent conscients, abans d’educar, del present. De l’aquí i ara. I sobretot de l’ells i nosaltres. A la pràctica: abaixant el cos i la mirada al nivell de l’infant, modulant el to de veu, fent servir preguntes senzilles que li generin una resposta o solució reflexiva i empàtica si cal, reforçant positivament quan es pugui, i creant un espai de connexió emocional individual amb cada infant".

Per ser pràctics, ¿com es pot evitar que us treguin de polleguera? Patricia Sánchez dona tres claus. Primera: "Fent un exercici, o molts, de reflexió interna". Segona: "Sabent què és esperable d’un nen per edat i què no". Tercera: "Centrant-nos a resoldre la situació del moment sense perdre’ns en el que podria arribar a passar si..." I rebla: "I totes es podrien reduir a «Què puc aportar jo per millorar la situació?» Respirar fondo, comptar fins a 10 o 50, i moltes altres tècniques et serviran. Però si no es fa aquest abordatge més profund, hi tornaràs en un tres i no res".

Txell Gelabert insisteix que és normal que, de tant en tant, no ens en sortim: "Hem de partir de la base que la perdrem, la calma. Més d’una vegada i de dues. I això és el que ens fa humans. Si no, seríem robots o vulcanians, com el senyor Spock. La lògica o la raó no són l’única eina del nostre ser o esdevenir. Hem de recordar que, sense emoció, no hi ha aprenentatge significatiu. La neurobiologia ens demostra que el cervell és un òrgan plàstic lligat a les nostres respostes emocionals. Per tant, que ens treguin de polleguera és part, també, de l’aprenentatge adult".

I per ser pràctics, ¿com poden els criadors (els pares) impedir que els criats (els fills) perdin els estreps? Sánchez recorda: "Ells no tenen tants recursos, i el seu sistema emocional està en desenvolupament. El consell més important, senzill i, de tan bàsic, el que totes les famílies que atenc obliden i passen per alt és: primer em calmo jo; després o paral·lelament, si puc, calmem el nen. Quan estem tots tranquils, llavors, reflexionem, cerquem solucions, alternatives, etc. Els adults, amb les presses, acostumem a fer-ho del revés. I posem llenya al foc en comptes d’actuar com extintors".

Gelabert proposa: "En els moments de bloqueig, és important visualitzar-los així: ells són un globus que s’està inflant per una emoció intensa que no saben gestionar, encara, i si nosaltres provem de parlar-hi o reflexionar-hi, en realitat només estem afegint aire al globus. I, a base d’inflar, inflar, inflar, el globus petarà...; per tant, durant el seu bloqueig, la nostra calma serà la seva guia. Amb el nostre silenci i restant a prop seu, ajudem que aquesta emoció es desinfli. Espereu que vegin la llum calmada del vostre far. Sigueu exemple. Cada nen necessitarà el seu temps. I quan ells recuperin la calma, quatre passos clau: ajudar-los a identificar quina emoció sentien, per què la sentien, validar-la i, sobretot, quina alternativa podria ser més constructiva. I no defallir". Keep calm.