Eider Rodríguez: "El cotxe del pare ja feia olor d'alcohol a les set del matí"
Escriptora i professora. Publica 'Materials de construcció'
BarcelonaLa primera novel·la d'Eider Rodriguez (Errenteria, 1977) comença en una habitació d'hospital. El pare de la narradora acaba de tenir un ictus. L'home se'n recupera a mitges, però té el fetge molt tocat a causa de la cirrosi. Materials de construcció (Periscopi/LRH, traduït de l'eusquera al català per Pau Joan Hernández) és la crònica dels últims mesos de l'home per part de la filla i l'intent de reconstruir-ne el passat a través d'escenes familiars, de l'època i els llocs que li va tocar viure. És un llibre dur, tot i que l'autora hi intercala pinzellades de sentit de l'humor tendres i necessàries.
¿Aquest és un llibre de dol? ¿El vas començar quan el teu pare ja no hi era?
— Sí. Fins ara, tot el que havia escrit podia narrar-se com a conte. Ha estat així que n'he publicat quatre reculls. És un gènere que reivindico amb tossuderia. Mai abans m'havia trobat sense l'impuls, l'energia o les ganes d'escriure, però el 2020 el meu pare havia mort feia poc i pensava que potser estaria bé fer alguna cosa sobre ell. No m'hi atrevia. M'hi vaig posar després de comentar-l'hi a la meva editora basca. "Si ho necessites, no hi donis tantes voltes, fes-ho", em va recomanar, i va ser com si un metge m'autoritzés a prendre unes pastilles que em curarien. La forma que he acabat trobant és la de la novel·la de no-ficció, com fa Emmanuel Carrère i tants altres autors.
Acabava de començar un viatge llarg i complicat. "Em fa vergonya escriure sobre el meu pare", escrius.
— El pare bevia. Tècnicament, era un borratxo, tot i que poques vegades begués davant nostre.
El llibre va molt més enllà d'aquest borratxo. Un dels punts que em crida l'atenció són les converses que teníeu. Duraven un màxim de 30 segons.
— I mai eren sobre temes importants. Hi havia una falta total de comunicació amb el pare. Escriure Materials de construcció va ser una manera de tornar-me a mirar el pare i de parlar amb ell.
En un determinat moment descrius l'olor del seu cotxe: dius que es barrejava el cuir de la jaqueta amb l'alè d'alcohol i l'ambientador de pi.
— A més de crear imatges i metàfores, les novel·les han de fer olor. El cotxe del pare ja feia olor d'alcohol a les set del matí. És terrible pensar que era així. Quan era petita me n'adonava, però no hi donava tanta importància com ara que he escrit el llibre.
Podem conèixer la seva veu real gràcies a unes cartes que vas trobar.
— Això va passar quan ja tenia la novel·la molt avançada. Són les cartes que ell va escriure a la mare quan feia la mili, el 1976. Tenia 20 anys. És una veu diferent de la que la meva germana i jo vam conèixer. En aquells moments ja es veu que la seva relació amb l'alcohol és malaltissa. Ell diu que ho passa fatal, vol tornar a casa, no para de repetir que troba a faltar la seva nòvia. Em va sorprendre molt veure que de jove era capaç d'expressar els seus sentiments i tot el que patia. Era un pare totalment desconegut.
Aquell home silenciós, que havia treballat en un magatzem familiar que venia rajoles i altres materials de construcció, no parla fins que ja no hi és.
— He descobert que el meu pare patia i era sensible quan ja havia mort.
En algun sopar se li havia escapat, per exemple, que l'havien detingut.
— Va ser una única vegada. Va dir que l'havien detingut i torturat. Era bastant típic que una cosa així passés a l'època. Només sabem que el van detenir per motius polítics. Res més. També sabem que ell no havia militat enlloc.
Al teu pare el van traumatitzar uns fets dels quals no era protagonista. Ni tan sols n'era un secundari. Al País Basc no calia fer gran cosa per acabar entre reixes i torturat.
— Aquest és el tema de fons del nostre país. S'ha escrit molt sobre l'anomenat conflicte basc, que és una paraula curiosa d'utilitzar, però sempre s'ha posat el focus en el seu epicentre: un membre d'ETA, una víctima o un policia. Hi ha una onada expansiva que va molt més enllà, que és la que ho impregna tot i es troba en tots els estrats i capes de la societat. Afecta la gent que passava per allà i la que no.
La novel·la és també un retrat de la ciutat guipuscoana d'Errenteria.
— Jo vaig néixer el 18 de maig del 1977. Quatre dies abans, la Policia Nacional havia matat dos manifestants al portal del davant de casa. Al costat del nostre bloc de pisos hi havia la seu del PSOE que, si no m'equivoco, és la que ha patit més atacs en tot el País Basc. Per a nosaltres, veure manifestacions des de la finestra de casa era habitual, i sortir un dissabte a la nit i haver de tornar abans perquè hi havia problemes amb la policia també. Quan diuen que el conflicte basc dividia la gent és mentida. Hem conviscut sempre gent d'ideologies molt diverses. Ens hem discutit. Hem deixat de dir-nos moltes coses. És una sort haver viscut el conflicte basc en primera persona.
Per què?
— Et permet veure el món d'una manera particular. Veus les costures del sistema. No és cap mèrit propi, sinó del lloc i el temps en què vaig néixer.
Dius que el teu pare estava carregat de ràbia, però la canalitzava cap endins.
— Sí. M'hauria agradat que el pare hagués sabut projectar la seva ràbia cap a l'exterior. Les coses potser li haurien anat d'una altra manera.
I la mare? Ella et diu constantment que no creguis en ningú, que no t'enamoris... El seu discurs et va influir?
— Quan em deia tot això, volia dir: "No siguis com jo". És un discurs que porto a dins i hi he dialogat. Ella pretenia que gràcies als estudis ascendís socialment. Vaig descobrir que a través de la literatura i les arts també podia situar el dolor, la ira i la ràbia que sentia. Va arribar un punt que vaig desitjar allunyar-me de la família de classe treballadora d'on venia. Pretenia arribar a un lloc bohemi on tota la lletjor es transformés en bellesa.
Ho vas fer, des del principi, en eusquera.
— Sí.
Però a casa parlàveu en castellà.
— La generació dels meus pares va ser la de la pèrdua de la llengua. Durant el franquisme estava prohibit parlar basc. A més, comunicar-se amb els fills en castellà era vist com una eina d'ascens social. Els meus pares van decidir retornar-nos la llengua a través de l'escolarització. La meva germana i jo parlem en basc entre nosaltres. A les reunions familiars, ni els pares ni els tiets no ens entenien. Els avis, en canvi, sí. Una de les meves hipòtesis del silenci del meu pare té a veure amb el fet d'haver perdut la llengua.
Al teu pare també li agradava l'humor de Benny Hill, de Martes y Trece i Mr. Bean.
— Era un home amb una part divertida i lluminosa. Sabia que Materials de construcció seria un llibre trist i fosc. Tant el pare com la mare t'arrenquen algun somriure. La mare pot ser molt càustica, oi? I el pare... el pare no es cuidava gens i tampoc no ens cuidava a nosaltres, però, en canvi, s'ocupava amb una gran meticulositat de les seves plantes. L'única vida que sabia cuidar era la que creixia a dins d'un test.