Ell és Chambolle-Mussigny i jo, Gebrey Chambertín...

Un dia de molta sort, celebrava una alegria al restaurant Els Casals, de Sagàs. Per acompanyar totes aquelles viandes (que pobres resulten les paraules per descriure un àpat a Els Casals) vam demanar una ampolla d’un vi estimat: La Basseta. I vet aquí que, al veure-ho, els dos senyors belgues de la taula del costat van alçar la copa i ens van dir que ens hi convidaven. Va resultar que eren els propietaris del celler que el fa. Ara, escrivint, se’m fa la boca aigua. Diria que va ser un “maridatge” perfecte, però és que la paraula maridatge, per allò, em resulta massa cast.

Soc amiga del sommelier Manel Subirà, que va començar (als 16 anys) a un altre restaurant dels que emocionen: Can Bosch. Ell és –per dir-ho en paraules seves– “el sumi del celler Mas Alta”. Si ho diem tal com pertoca, n’és “el director comercial”. És una de les persones més xerraires, contentes de viure, sàvies i optimistes que conec. Ell i Damià del Castillo, l’enòleg, són els que fan que el vi d’avui, Els Pics, a la Vilella Alta, m’agradi tant. I és divertit de veure, perquè és el resultat dels estira-i-arronses de tots dos. “El Damià és més de ciment, jo de fudre, perquè el Damià és més de finor, jo d’estructura. Per entendre’ns: ell és Borgonya i jo soc Bordeus. O… t’ho doblo! Ell és Chambolle-Mussigny i jo, Gevrey-Chambertín”. Ric, quan ho sento. Els vins de Gevrey tenen més cos, tanins més pronunciats, més rusticitat... I els de Chambolle són més delicats, elegants, sedosos i florals. De fet, abans es deia que els uns eren “masculins” i els altres “femenins” (però no sé si és perquè abans els prescriptors de vi eren sempre masculins). En tot cas, el Damià i el Manel lluiten sempre a l’hora del cupatge. La Basseta 2020, ja els hi puc dir ara, ha sortit extraordinària. “Va ser una anyada complicada, vam haver de fer dues taules de triatge, veníem de la 19, que era molt càlida. A la 20 li vam donar una castanya de criança... I la va resistir!” Li van fer fer gairebé trenta (30!) mesos de criança, entre tot plegat. El resultat et deixa a un nivell de levitació considerable.  

Els Pics que tastem avui és la 21. L’any que va nevar. “Vam tenir bona pluviometria, però sense fer mal. Va ser sana, fresca...” I el resultat és un vi molt més “aeri”, molt més juganer i llaminerot. És un cupatge tradicional del Priorat. Garnatxa i carinyena, però també, la mica de syrah i merlot, per recordar, per fer (i refer) el Priorat històric. Fermenta el 50% en ciment (Damià) i el 50 % en barrica (Manel). El resultat és una fruita tan intensa que et sembla que estàs absorbint el paisatge.

Però des del 2020 al celler fan vins efímers, d’equip (d’equip amb ànima): el projecte Torbador, que no puc evitar explicar-los. Són vins que mai més tornaran a fer i que expliquen, com un llibre, la petita història d’aquell any. Per exemple, per impedir que el senglar es mengés el raïm, en una finca, van fer la collita més d’hora (abans que la fes ell). I Biusé Mansilla, enòloga i mà dreta del Damià, va pensar, doncs, de fer un rosat. L’acidesa d’aquest vi, perdut en la memòria dels que el van tastar, era, diuen, espectacular. No en queda res. Dic això perquè ara està a punt de sortir el Torbador 3, i jo aquest no me’l perdré. A Mas Alta estan treballant de valent –l’expressió és exacta– per adaptar-se al canvi climàtic. Fan tractaments amb algues a les plantes, protectors solars de resina, despuntats més severs i podes més mínimes... Tot això és part del joc, perquè els viticultors sempre juguen quan treballen. Doncs bé. El Torbador 3 és el resultat de podar la meitat d’una finca quan tocava i l’altra meitat quinze dies després, però veremada el mateix dia. Els raïms podats més tard –cosa que va retardar tot el cicle de la planta– són més subtils, amb gairebé un grau menys d’alcohol, més florals... I això ho diu el Manel, però no sé si és més “Damià”.

No em descuido el maridatge, que els pot sorprendre. El vi d’avui seria genial, per exemple, amb un pop a la gallega. I si no, amb un pernilet, un formatge, pa amb oli... I sisplau, el paisatge. El Priorat. Poden mirar o bé l’horitzó o bé la copa, d’aquest roig robí, amb aquestes fruites que farien abandonar l’ascetisme i el vot de silenci a qualsevol cartoixà, per cridar que sí, que quin pecat.