Ell ha decidit deixar-la abans que ho faci ella: quan la por guanya a l'amor

Ha decidit deixar-la abans que ho faci ella. Perquè està convençut que només és qüestió de temps que això passi. Tard o d’hora ella se n’acabarà cansant; perquè trobarà que no és ni prou divertit, ni prou enginyós, ni prou ocurrent. Ell sap perfectament amb quina cadència s’anirà succeint tot. Primer ella deixarà de riure-li totes les gràcies; un altre dia s’inventarà una excusa per no tornar a quedar; més endavant li dirà que és molt simpàtic mentre fa una ganyota amb la boca que diu que amb això no n’hi ha prou. Tres dies després l’intentarà convèncer que es mereix algú molt millor. Un superlatiu impossible com impossible és aquesta relació. Ella en el seu argumentari en cap cas apel·larà a l’avorriment, però ell sabrà que el tedi s’ho menja tot i que la llosa i les mentides cada vegada aniran pesant més. Tot això ell ho sap des del dia que ella li va regalar el primer sí quan entre bromes li va dir si volia quedar amb ell per anar a prendre alguna cosa. "A soles", per deixar clar que la invitació contenia implícit un desig.

Des d’aleshores ha viscut entre la incredulitat, la por i la incertesa. No s’ha volgut acabar de creure mai que allò era veritat, que li estava passant precisament a ell, que no s’ha sentit especialment cap gran cosa en sa vida. Que el seu lloc com a trombó tercer el fa tocar de peus a terra i que és conscient que no és mereixedor de tanta sort ni tant de primer pla. Sovint recorre a aquell acudit de la Claudia Schiffer i l’illa deserta i la necessitat de poder explicar a tothom que ell és el simple nàufrag que ha coincidit amb la model en una illa on no hi ha ningú més. I que vet aquí. I que per això està vivint aquesta mena de fantasia de la qual no voldria marxar mai si no fos que està convençut que ella un dia s'adonarà que aquella bombolla on s’han instal·lat tots dos sota el cocoter no és més que una enganyifa. Abans que peti tot, ell hi ha de posar fi. El cor se li farà miques, caurà en la tristor i desesperació més profundes, però pitjor és perdre la dignitat. A més, no podria suportar el menysteniment de la dona que ha estimat més a la seva vida i probablement la que podrà estimar mai. Mai havia estat tant enamorat de ningú, mai s’havia sentit tan afortunat. Mai hauria pensat que una dona com ella podria fixar-se en algú com ell. Necessita acabar amb aquesta història.

Quan els van dir que l’artista convidada d’aquella temporada a l’orquestra era ella hi va haver una excitació general. Com a primera violoncel·lista era una de les més reputades a tot el món. Una dona que protagonitzava portades de les revistes especialitzades més prestigioses, però també de les de moda perquè la seva bellesa, més enllà del seu talent i intel·ligència, era una qualitat que no passava desapercebuda.

Quan va arribar a l’orquestra, el director, el gerent i el pianista li van brindar tota la seva amabilitat i atenció. Però a ella no li agradaven els privilegis ni els afalacs, i preferia estar amb la resta dels músics, a la cafeteria de l’auditori, com una més. I es feia un tip de riure amb els acudits que explicava el trombó tercer. No tant perquè els acudits fossin originals o especialment enginyosos com perquè ell tenia molt de salero explicant-los. I a ella encara li feia més gràcia veure com es posava de nerviós quan ella reia amb la seva rialla sonora. S’atabalava, s’entrebancava amb les paraules i tornava a començar amb la seva gràcia natural.

Per això el dia que li va enviar un whatsapp dient-li si volia anar a prendre alguna cosa amb ell no s’ho va pensar dues vegades. Estava convençuda que seria una vetllada molt agradable, i segur que s’ho passaria bé. El que valorava més de les persones era que la fessin riure.

De tot plegat han passat quatre mesos i mig. La violoncel·lista i el trombó tercer mantenen una relació apassionada però secreta dins de l’orquestra. Va ser ell qui l'hi va demanar. Ella no ho va acabar d’entendre, però va respectar-li la decisió. De fet, la clandestinitat fa que tot sigui més excitant. En la presència de la resta, s’ignoren. Quan es troben, en una sala d’assaig, a l’aula de les fotocòpies o a la cafeteria, és com si no es coneguessin. El trombó tercer ha deixat d’explicar acudits perquè seria incapaç de no delatar-se davant de la rialla d’ella. Quan a la nit es troben, el desig contingut és tan gran que es deixen anar en una gran simfonia.

Però ell no s’acaba de deixar anar del tot perquè té por que tot sigui una mentida. Per això avui ha quedat amb ella en aquella cafeteria que li agrada tant, després d’un "hem de parlar" que li ha enviat per WhatsApp. Quan segui davant seu li dirà que s’ha acabat tot. S’inventarà una història. Potser li dirà que s’ha enamorat d’una altra persona, o potser que nota que això seu s’està difuminant, que no va enlloc, que està estancat. Li dirà que segur que troba una persona millor que ell. ¿És així com es fa, oi?

Li dirà que la història que han viscut tot aquest temps ha estat un autèntic regal. Que l’ha fet més bona persona, que li ha donat una confiança que mai havia tingut. Que el trombó li sona millor que mai. Però li dirà que ell és l’únic supervivent d’un naufragi en una illa on hi ha la Claudia Schiffer, i que això està tan fora de tot que li demana a la Schiffer que es faci passar per un qualsevol perquè ell pugui explicar-li la veritat. I que quan l’altre li digui "Au, ves! Tu?" explotarà la bombolla i ell es despertarà d’un somni que no es mereix. Per això...

"Ho hem de deixar. Et mereixes algú millor."