"Ell l'estima des de l’ombra, com la filla que mai ha tingut"

"En Xavi fa els millors croissants de xocolata de la ciutat; no n’hi ha d’altres com els seus", diu la Diana a un client amb un convenciment sense fissures i amb un somriure dolç com els pastissos que serveix.

És un local petit situat en un barri a la perifèria que els estrangers encara no han arrasat. L’obrador és al fons i és habitual que el diumenge a migdia es faci cua a fora perquè dins la botiga hi caben a tot estirar dos clients. La Diana dedica el seu temps a cada un. Se’n sap el nom, els seus gustos, els demana per la mare que s’ha trencat el fèmur, per la dona que fa dies que no veu, pel fill que ha anat a fer un màster a Milà. Té un pot de llaminadures darrere el taulell per als gossos dels clients que sempre i sense excepció són benvinguts. A vegades més i tot que els seus amos, acostuma a dir en Xavi, que parla serrant les dents, no és tan sociable com la seva dependenta i no amaga la seva predilecció pels peluts de quatre potes enfront dels humans que cada vegada suporta menys.

Ella entra i surt de l’obrador amb les comandes de dos en dos. Els tortells de nata, les coques de pinyons, les trufes casolanes, les pastes de full amb fruita confitada. Fa els comptes a mà, en un cartonet tacat d’oli però amb lletra rodona, i sempre acaba posant alguna cosa de més en els paquets que embolica com si fossin un regal que relliga amb cordills de colors.

Fa molts anys que la Diana treballa amb en Xavi. Tants com els que fa que va morir la Clara, la dona d'en Xavi d’un càncer fulminant al pit. Quan l'hi van diagnosticar feia només uns mesos que en Ramon, el fill d'en Xavi i la Clara, s’havia presentat a casa amb una nova nòvia. "Amb aquesta sí que la cosa va en sèrio", els va dir. Ells van decidir no creure-s’ho, ni agafar gaire afecte a la mossa, no fos cas. En els últims anys, el fill els havia portat tot un mostrari de tantes dones diverses, que era habitual que en confonguessin el nom. Però aquella, els deia el fill, "és com nosaltres! Treballa de dependenta en un forn, com tu, mare, i sap de què va tot això". No van tenir gaire temps la Clara i la Diana d’intimar ni fer-se amigues, perquè el tumor s’ho va emportar tot, sense clemència. Amb la mort de la Clara, en Xavi va caure en una depressió que li va fer tancar el forn uns mesos. Poc temps després en Ramon i la Diana van partir peres perquè ell en va conèixer una altra i assegurava a son pare que "aquesta sí, aquest cop és el de veritat". Però el pare no estava per orgues i es va negar a conèixer-la de totes totes.

Quan va tornar a obrir el forn, en Xavi encara va enyorar més la seva dona si és que això admet un grau superior. Feia molts anys que eren un equip. A la família i a la feina. A ell li agradava escoltar-la parlant amb els clients; veure-la des de darrere les cortines que separaven la botiga de l’obrador com trafegava darrere el taulell. Com picava alguna pasta de cafè d’amagat quan tenia un moment de repòs o com cantussejava posant en ordre les safates i els dolços perquè fessin més goig a l’aparador. A en Xavier se li feien menys feixugues les matinades i les hores de feina amb la dona a prop. Perquè ella entrava al seu temple i el posava al dia de totes les xafarderies del barri o s’asseia al tamboret prop d’on ell enfornava les coques i l’ajudava a endreçar tots els ingredients perquè ho tingués més bo de fer. La va trobar tant a faltar, que se li va fer insuportable l'absència. Fins i tot va pensar a traspassar el negoci, però se’n va desdir perquè era tota la seva vida.

El dia que va entrar a la botiga la Diana, l’ex del seu fill, una mica avergonyida per haver trigat tant a anar-li a donar el condol, en Xavi no li va fer gaires compliments, però li va demanar si voldria treballar de dependenta amb ell.

Fa onze anys que en Xavi i la Diana treballen junts. Ella ha aconseguit posar-se la clientela a la butxaca amb passió sabent que ven els dolços del millor pastisser del barri. Un home enfadat i de poques paraules, però que fa els millors croissants de xocolata de tota la ciutat i que l’estima, des de l’ombra de l’obrador, com la filla que mai ha tingut.