Elogi de l'avorriment
En temps de crisi climàtica, la nova reflexió del filòsof de moda, el coreà alemany Byung-Chul Han, és un elogi de la inactivitat i l’avorriment, de la vida contemplativa, amb la reconciliació amb la natura com a horitzó. En la seva línia habitual, critica l’autoexplotació digital, el temps com a mercaderia, la llei de l’eficiència i el rendiment. A Vita contemplativa (La Magrana, en traducció de Mar Albacar), proposa una mena de retorn romàntic a la natura, una frenada: contemplar el foc, el mar i el vaivé dels núvols, celebrar la vida sense finalitats instrumentals, deixar-se portar per l’aleteig d’una papallona, pels somnis, pel vent. Relaxar-nos, escoltar la Terra, contemplar-la. Quan a Anaxàgores li van preguntar per què havia vingut al món, va respondre: "Per observar". Néixer significa veure la llum, oi?
Byung-Chul Han no entén la inactivitat com el contrari de l’activitat, sinó com una actitud creativa vinculada a l’ètica del respecte heideggeriana. Davant l’acceleració de la vida i la pressió del capitalisme autoexplotador, cita Benjamin: "L’avorriment és el llindar dels grans fets". I Nietzsche: "Els homes inventius viuen d’una manera totalment diferent que els homes actius; necessiten temps per desplegar l’activitat sense finalitat i sense regles". I Cató: "Ningú no és tan actiu com quan no fa res; ningú no està menys sol com quan només està amb ell mateix". I encara Deleuze, per a qui la dificultat avui dia (ho va escriure el 1995) consisteix a "aconseguir espais buits de soledat i silenci on poder trobar alguna cosa a dir". "El brogit de la comunicació destrueix el silenci, despulla el llenguatge de la seva capacitat contemplativa", poètica, afegeix Han, que, en un món en què tot es mesura en dades, advoca per "la resplendor del que és inútil i que no es deixa calcular mai".
I què té a veure això amb la crisi climàtica? Doncs que només des del silenci i la reflexió es pot girar full a l’antropocè, és a dir, al moment històric en què la naturalesa ha quedat totalment sotmesa a l’acció humana. En lloc de seguir anant cap endavant (la idea de progrés), proposa no anar enrere, sinó tornar "allà on ja som des de sempre". Es tracta de renunciar al regne de la novetat permanent i a l’home d’acció de Hannah Arendt. De la mà de Kierkegaard, diu que "només ens afartem de la novetat, mai de les coses antigues". I recorda que també Nietzsche rebutja l’èmfasi cec en la novetat. Creu que la millor repetició són les festes, pel que tenen tant de descans com de símbol i de realitat comunitària.
Byung-Chul Han es desmarca, per tant, de la constant apel·lació a la innovació, al subjecte com a objecte de si mateix per ser singular, diferent, únic: "Cadascú s’interpreta. La vida activa ara és manifesta com a vita performativa [...] Avui ens explotem per pròpia voluntat i estem convençuts que ens realitzem [...] Ens arrossega l’embriaguesa de la comunicació", que, malgrat el miratge de connectivitat, ens aboca a una "soledat primordial", lluny de la idea de comunitat.
"La digitalització i la informatització del món fragmenten el temps i fan que la vida es torni radicalment efímera. L’ésser té una dimensió temporal, creix lentament i a llarg termini. La immediatesa actual el destrueix". Va encara més enllà: "La histèria per la salut i la dèria de l’optimització són un reflex d’aquesta manca d’ésser que ho impregna tot". La vida contemplativa que proposa Han no és una fugida del món, sinó un retrobament amb la natura, amb l’essència de l’ésser humà. Amb sant Gregori, apunta que "la vida activa ens ha de dur a la contemplació, i la contemplació [...] ens ha de retornar a l’activitat".
El llibre acaba amb un lligam entre aquest retorn a la natura i el retrobament d’una espiritualitat sense Déu. "Avui dia l’ànima ja no prega. Més aviat es produeix a si mateixa. La seva hiperactivitat es pot considerar responsable de la pèrdua de l’experiència religiosa. La crisi de la religió és una crisi de l’atenció". És més, "en l’era de l’autoproducció narcisista constant i l’autoescenificació, la religió perd el seu fonament, ja que desprendre’s d’un mateix és essencial per a l’experiència religiosa". I acaba amb el romanticisme que aspira a la reconciliació entre l’home i la natura. "En el romanticisme, la llibertat no s’expressa com l’èmfasi de l’acció, sinó com la passivitat de la intuïció", i no s’entén com l’individualisme actual, sinó com a comunió amb la naturalesa, amb l’entorn, en un afany d’harmonia universal. No cal destruir el món antic per crear-ne un de nou. De la mà del romàntic alemany Novalis, Byung-Chul Han aspira a un ésser humà futur com a "conciutadà en una república d’éssers vius, de la qual també formaran part plantes, animals, pedres, núvols i estrelles". Benvinguts al nou paradigma de l'home tranquil.
