Max: "Em cago en l'autoficció, jo soc militant de la ficció"

BarcelonaFrancesc Capdevila, àlies Max (Barcelona, 1956), comenta que el seu últim còmic, Què (Editorial Finestres), és “visualment com els dos anteriors, Rey Carbón i Fiuuu & Graac, però amb la paraula i el sentit de l'humor de Bardín”. La depuració màxima de la línia i el llenguatge del còmic (“és la forma que he trobat, jo en dic teatre gràfic”, explica l'autor) conviu amb una explosió d'idees que beu tant de l'Odissea homèrica i la mitologia grega com de Bruguera i l'avantguarda gràfica. Així, la pulsió aventurera i curiosa de Max cristal·litza en un viatge existencial a cavall de la intel·ligència i (sobretot) el sentit de l'humor, l'arma amb què el dibuixant s'enfronta a l'absurd i la lletjor del món. El primer títol guanyador del Premi Finestres de còmic en català posa molt alt el llistó.

El protagonista de Què és un home en crisi, tossut de mena i posseït per l'esperit de la contradicció, sempre a la contra. Quant té de tu?

— [Riu] Alguna cosa, alguna cosa. Però vull recalcar que no soc jo. Tinc coses dels meus personatges, però no n'hi ha cap que sigui jo del tot. I en ells no hi ha res de biogràfic ni d'autoficció. De fet, em cago en l'autoficció, jo soc militant de la ficció. És de les poques coses en què milito.

Així que no et va temptar mai fer el Camí de Sant Jaume ni has viatjat a "la ciutat turca a la vora del mar Negre" com el protagonista del còmic.

— No, tot i que, durant una època llunyana de crisi personal, vaig caure una mica en el món de l'autoajuda. Però quan vaig veure el que hi havia vaig sortir-ne corrent. El que sí que faig com el protagonista del còmic és, en certa manera, triar el meu camí i no el que fa tothom.

Fa poc, al Festival Graf, recordaves que vas abandonar l'única sèrie d'èxit que has tingut, Peter Pank.

— Això sempre ho he tingut clar. Per fer una feina repetitiva no val la pena ser dibuixant de còmics. Per fer això és més profitós treballar en qualsevol lloc i tenir un sou fix. Si ets artista és per buscar, canviar i trobar coses noves.

En aquest sentit, ¿el viatge del protagonista de Què serveix de metàfora del teu procés artístic? Surt a trobar-se amb el desconegut.

— Sí, però això ve d'una idea que tenia de fa molts anys. Tots els viatges iniciàtics de la literatura acaben bé, però en la vida real no. El problema és que si el capgires, el viatge iniciàtic es transforma en un altre gènere literari, el descens als inferns. Però a Què he trobat la manera de fer-ho: segueixo el patró del viatge iniciàtic però sense superar proves ni aprendre res. El protagonista es va trobant personatges, però no avança per un camí de saviesa. I això és un reflex del món d'avui: tinc prou edat per veure que la humanitat no segueix un camí progressiu ascendent, sinó que ensopega cada cert temps i torna a caure en el mateix.

Un dels personatges que troba és la Wladislawa, influencer, presidenta de la Criptorepública i dealer de la droga que conté la paraula etcètera. ¿Et generen desconfiança els miralls de les realitats augmentades?

— És que la gent, com més s'enganxa a les pantalles, més perd el món de vista. Són una droga dura, les pantalles. El cavall va fer una escapçada brutal a la meva generació, però la pròxima escapçada serà la del món virtual. Molta gent quedarà tocada o inutilitzada per a la vida de veritat. No em carrego internet ni les xarxes, que tenen un costat enormement positiu, però no m'entra al cap això dels influencers amb milions de seguidors, deu ser per edat. No me'n refio de les masses a favor d'algú, perquè per als fills de puta de torn no hi ha res més controlable que una massa.

A Què es parla sovint de la “desesperació masculina” i és molt significatiu que l'únic company de l'heroi es digui Titola. Veus els homes molt malament?

— Sí, bastant. Tampoc és que vegi les dones molt millor, eh? Però elles almenys tenen un objectiu i una feina il·lusionant al davant. Els homes, en canvi, estem com desorientats, no acabem de trobar el paper que hem de tenir. Fa mal de dir, això de generalitzar. Jo soc el primer que no em sento part de cap col·lectiu, ni tan sols dels homes blancs. Però veig que hi ha un element masculí conflictiu que tendeix a la violència i em resulta inquietant.

La desubicació que deies és una qualitat habitual dels teus personatges, un estat narratiu en què se't veu còmode.

— Sí, de fet hi ha dues paraules que m'agraden molt: perplexitat i astorament, tot i que astorament m'agrada més en castellà: pasmo. Però sí, la perplexitat forma part de la meva manera d'estar en el món. Jo és que al·lucino tot el dia i em sento desconcertat, sense saber què fer. Però m'estimo més instal·lar-me en el desconcert que estar ple de certeses.

En la teva generació quasi tots els autors de còmic éreu homes, però tu sempre has tingut feeling amb les dones del còmic. De fet, a Què hi ha col·laboracions i préstecs d'Ana Galvañ, Isa Feu, Julie Doucet, Mireia Pérez...

— En general, al món del còmic ens portem bé, no hi ha les enveges que he vist en altres disciplines artístiques que conec de prop com la literatura o la pintura. I, concretament amb les autores, tinc bon rotllo, però també amb les dones en general. M'hi trobo a gust.

Aquest llibre és només el segon còmic que publiques en català, la teva llengua. ¿Els que publiques en castellà els escrius primer en català o directament en castellà?

— Sempre he escrit directament en castellà perquè és la llengua en què em van escolaritzar, la meva llengua base de cultura. Però el català és la que faig servir a casa i al carrer, i em feia molta il·lusió escriure aquest llibre directament en català. L'entrebanc que m'he trobat és que, com que fa 38 anys que soc a Mallorca, el meu llenguatge col·loquial és el mallorquí i no sabia si optar per escriure en mallorquí o en el meu català de Barcelona, que és un cristo de moltes coses, però ja m'està bé. I al final he fet una barreja de les dues variants.

Per cert, a Què es diu que Trapisonda és una “ciutat model de virtuts cíviques”, on no volen “púrria, només turisme de qualitat”. Estàs molt emprenyat amb Barcelona?

— La Barcelona amb una personalitat pròpia i diferent d'altres capitals que jo vaig conèixer s'està esvaint. Ara és una ciutat com qualsevol altra, està plena de franquícies i tendeix a la uniformitat. I a Palma està passant exactament el mateix a escala més petita. I no estic idealitzant la Barcelona de la meva adolescència, que tenia molta misèria, caspa franquista i coses que no m'agradaven gens.

Has dit que si no haguessis guanyat el Premi Finestres no hauries pogut publicar aquesta obra. És preocupant que un autor tan consagrat no pugui publicar.

— Sempre hem estat igual. En aquest país, els autors de novel·la, còmic o el que sigui fem les obres perquè ens capfiquem a fer-les, però els números no surten mai, tret que siguis un bestseller. Quan es va convocar el concurs de Finestres em vaig dir: “Hòstia, aquí sí que surten els números”. Però, en general, s'ha de compatibilitzar tot amb feines paral·leles: els autors de còmic, amb il·lustració i publicitat; els escriptors, amb columnes als diaris o traduccions... Estem tots igual.

Per cert, tu has sigut sempre molt materialista en el teu pensament, però a Què obres la porta a una vida ultraterrenal.

— Sí, però no deixa de ser un fantasma perseguint un altre fantasma, tot és molt ambigu. A veure, jo no crec que hi hagi res després de la mort, però la lògica de la ficció et pot portar a qualsevol lloc. Jo faig el còmic sense discurs previ, m'invento històries i, un cop lligades, espero que creïn un discurs, però no ha de ser el que jo penso. No són opinions meves que vulgui deixar anar al món. Jo no estic per alliçonar ningú de res. I de vegades no sé exactament què he fet. Em quedo amb la sensació que quadra i que està bé, però no m'autoanalitzo. La faig, la deixo anar i em poso a fer-ne una altra.