Joel Joan i Anna Sahun: "Em passo la vida commemorant merdes meves de fa 30 anys"

BarcelonaSerrat cantava allò de “Fa vint anys que tinc vint anys” i se’l podria parafrasejar per dir que el Porca Misèria fa vint anys que té trenta anys, ja que trenta anys, amunt o avall, són els que tenien els seus protagonistes quan es va estrenar. Celebrem dues dècades d’una ficció que va marcar època a TV3 amb la parella protagonista, Joel Joan i Anna Sahun, el primer dels quals també en qualitat de director. L'intèrpret se'l pot veure fins Nadal a l'obra Escape Room 2 , que també ha coescrit, al Teatre Condal del Paral·lel.

Quan veieu ara clips de la sèrie, vint anys després, quines sensacions us venen?

— Sahun: Que grans que ens hem fet! Que joves que érem! (Riu) Però jo en guardo un record tan bonic que cada escena la recordo molt, i m'agrada. M'agrada, veure-ho.

— Joan: Jo miro molt poc el que faig. Un cop està fet, està fet. Perquè, si miro, continuo obsessionat amb les mateixes merdes. O encara pitjors i n'apareixen de noves: que si el pla hauria d’haver estat així, que si aquesta frase no acabava d’entrar bé...

Però, més enllà d’aquesta tortura inevitable, ¿creus que era una bona sèrie?

— Sí, sí! No només una bona sèrie: una gran sèrie. Perquè va aconseguir una cosa que és la més difícil, però l’essencial, que és l’empatia del públic amb els personatges. Els vivien com si fossin carn pròpia. A més, no estava ambientada en una comissaria, en un hospital o una estació de bombers, sinó que era una amalgama de personatges molt diferents i diversos, i això feia que fos nova.

A tu, Anna, com et va arribar la sèrie?

— Sahun: A través d'un càsting. Vaig llegir-ne els guions i vaig quedar encantada: flipava amb el text, amb l'escena... Vaig anar molt nerviosa al càsting, amb una contractura...

— Joan: Aquesta és la part més tendra de la història! No es podia girar, estava molt encarcarada!

Bé, podia semblar intensitat dramàtica.

— Sahun: Vaig demanar si podia seure a la banda esquerra d’ell, però esclar, anava amb el coll tot tibat. Total, que no em van dir res més, però, al cap d'un mes, després de veure moltes Laies, va insistir en veure’m de nou, cosa que li agraeixo molt perquè, per a mi, va ser un regal.

— Joan: Jo no la volia tornar a veure. Era una estirada! (Riu) Ja m’ho va dir, això de la contractura. I bé, potser tampoc era el meu dia. Al final de veure’n moltes, la directora de càsting em va insistir perquè féssim una segona prova, acompanyada del Julio Manrique. I això va ser molt bo, per als dos.

— Sahun: A més, amb el Julio havíem coincidit a l'aula de teatre de la Pompeu, ara fa 30 anys. Uf, comença a fer molts anys de tot!

— Joan: Jo estic amb una depre...! Perdona, carinyo, eh? És una depre, la que porto a sobre. Em passo la vida commemorant merdes meves de fa 30 anys, 25 anys... Tots celebrant coses del passat, però passat-passat...! Perdoneu. Ja està, ja està.

Si en aquell càsting algú us hagués dit que aquesta persona seria la vostra parella i compartiríeu dues filles, algú dels dos s’ho hauria cregut?

— Sahun: Jo, d'entrada, no.

— Joan: Jo sí. “Nen, aquesta t’agrada”, em vaig dir. T’enamores molt ràpid de l’Anna.

— Sahun: Va, passa! No, no ho hauria pensat mai perquè, entre altres coses, ell...

— Joan: Jo tenia una dona, tenia una filla... O encara no tenia la filla, oi?

— Sahun: Estava naixent.

— Joan: No és que estigués naixent durant el càsting eh? (Riu)

A quina temporada es va iniciar la relació fora de la pantalla?

— Sahun: No ho sé, entre la segona i tercera.

— Joan: Però crèiem que seria un rotllo de quinze dies. Encara estem bastant de proves. No estem casats: ens estem temptejant, ens estem coneixent. Som nòvios... i quina pressa hi ha.

Després de l’èxit de Plats bruts, quin repte et vas plantejar per al Porca Misèria?

— Joan: Era sortir de fer una sitcom setmanal, que és una dictadura. És com una condemna, perquè és molt exigent, la sitcom. Has de fer riure a cada minut. I la volíem fer amb públic, en directe, la qual cosa és molt estressant perquè els riures no són simulats. Els has de generar de debò. Un cop es va acabar Plats bruts, amb el Jordi teníem ganes de separar-nos i cadascú fer una mica la seva. A les primeres reunions ja vaig deixar molt clar que anàvem a fer una dramèdia, que se'n diu, on no estarem tiranitzats pel gag continu. Evidentment hi ha d'haver comèdia, perquè la comèdia és la picada d'ullet a l'espectador, però també ens venia molt de gust tractar el melodrama.

Hi ha molta autobiografia, a Porca Misèria?

— Joan: L’autobiografia hi és sempre, quan escrius. Al final, no som d'un altre planeta. Te'n pots anar a un altre país i fer veure que ets d'un altre lloc. Però tires de les coses que llegeixes, del que passa al teu entorn, de les coses que t'expliquen els amics. El que explica Porca Misèria ho ha explicat molta gent. El que la fa especial és des d’on està explicada, i com ho expliques. I veure personatges d’aquí, tots parlant català. Imagina’t aquell món, quan a TV3 es feien sèries on tothom parlava català! Això fa que l'audiència se senti molt propera a aquesta realitat.

I tu, Anna, com a intèrpret: què creus que vas aportar al personatge?

— Sahun: Em va agradar el fet de fer visible un ofici que normalment és de portes endintre, com és la investigació. La part que vaig aportar jo és la que més s'assemblava a mi, la de ser la persona que fot la pota.

— Joan: Això també venia escrit. Si no, hagués sigut molt repel·lent un personatge que ho fa tan bé a la feina, que és tan guapa... per algun costat havia de coixejar!

De qui va ser la idea d’introduir un element disruptiu com una porca?

— Vam veure a la premsa el George Clooney amb un porc com de 200 quilos. I, després, hi havia porcs vietnamites que els americans portaven com gossets. Ens va semblar que podia ser la flama amb la qual començar una història. La sèrie aleshores ni tan sols es deia Porca misèria, però quan va arribar la porca el Sergi Pompermayer, que estava a l’equip de guió, va dir que era una misèria de porca, perquè era petita, com una guardiola. I de misèria de porca... a Porca Misèria. La porca ens servia per posar personatges molt reals en situacions extraordinàries, per fer divertida la narració.

La sèrie engega amb una escena de banyera i acaba també amb la parella prenent un bany. Només que aleshores ja ho éreu a la vida real. Va ser difícil retratar aquesta intimitat?

— Joan: Com ens ho preguntes, com a parella o com a actors?

Totes dues coses.

— Sahun: Sí que és veritat que a les escenes més íntimes o de llit... em sentia una mica observada. Eren coses que no s'havien vist mai, tampoc, a les sèries.

— Joan: És cert. Una altra cosa que teníem ganes de trencar motllos amb l’equip era, per exemple, fer servir sostres, que normalment no es veuen perquè es fan servir per penjar-hi els llums. Jo els volia perquè ens donaria més angles, més realitat. Estàvem obsessionats a veure les coses que la gent no ensenya mai a la televisió, com quan fas caca o et banyes.

Creieu que aquesta manera de fer ha tingut continuïtat?

— Joan: M'agradaria veure la teva resposta, Anna. La meva, ja la sé.

— Sahun: Doncs la teva jo no la sé! Sí que, del que havia vist fins llavors, no hi havia res que s'assemblés. I del que va quedar després... no ho sé.

— Joan: Jo sí que sé que no va quedar gaire res. Pensava, i encara penso, que es poden fer les coses diferents i no com a xurros. Les coses han de tenir una ànima. I n'hi ha hagut, de productes de TV3 amb ànima, després, com Polseres vermelles o Merlí, però no han begut gens de Porca Misèria. A nivell de guió, trobo a faltar la maduresa que hi havia a Porca Misèria, quan veig ara la televisió. Veig coses que, no sé com dir-ho, intenten quedar bé. Les històries que hi havia al Porca eren molt contradictòries, com la trama del Roger amb la Laia i la Natàlia, que feia preguntar-se per què som tan miserables, de vegades.

Vosaltres dos, Julio Manrique, Olalla Moreno, Mercè Martínez, Clara Segura, el Roger Coma, Ivan Lavanda, Marc Rodríguez... Teníeu consciència d'aquell moment d'estar creant un grup generacional d'actors? Tots heu acabat triomfant.

— Joan: Mira, aquest sí que és un mèrit meu. Podem entrar en merdes i parlar en plural i fer-nos els estupends, però aquests sí que els vaig escollir tots jo. Jo no pensava en termes generacionals, però sí en termes de talent. I sabia que eren els millors. Vaig fer proves a molta gent i eren tots boníssims.

I un personatge que no estava en la trentena, però que va ser determinant: la Cardona. És a dir, Mercè Sampietro.

— Joan: Va fer una feina excel·lent. Aquest magnetisme i carisma... i la mala llet! És una crac i ens ho va demostrar fent la Cardona. Va ser posar-li la perruca, eh? Sembla tonto, però no ho és. En el moment que li van posar la perruca aquesta de color vermell i llançada cap enfora, que gairebé semblava un personatge del manga, es va veure i va dir: “va, la Cardona!”.

La sèrie va ser un catàleg de models de relació no gaire representats fins aleshores. I vau parlar de grassofòbia abans fins i tot que es popularitzés el terme. Éreu conscients dels terrenys que obríeu o va sortir de la naturalitat?

— Joan: No, home, no hi ha res de natural en un procés de creació d'una sèrie. Explicar històries, al final, és plantejar temes incòmodes.

Creus que la sèrie tenia un punt també d’incorrecció política?

— Joan: És que si les sèries no són políticament incorrectes, no són interessants. Han de fer-nos plantejar les preguntes que tots ens fem i que sovint no sabem com abordar. Sempre has d’estar fotent un calbot a algú, fent sèries. Si no hi ha calbot, ¿què estàs fent? Un massatge anal? Es tracta del contrari: que l'artista, aquesta paraula tremenda, posi contra les cordes l'statu quo, el poder. Si no, no té cap interès el que fas.

— Sahun: No només en les trames amoroses, obria camí. El meu personatge, a nivell laboral, tenia els seus problemes perquè li reconeguessin el mèrit i no se l’emportés el seu cap. Hi havia masclisme i abús de poder, també.

— Joan: És que tot és polític. Pensar que una sèrie és apolítica perquè va d'hoquei...

Vint anys després, creieu que els problemes que plantejàveu s’han solucionat?

— Joan: No, perquè no se soluciona mai res. Jo no crec que hi hagi solucions de res. S'hi posa nom, es detecta, però ja està. L’abús de poder? Això continua passant i continuarà passant sempre. D’acord, hi ha més mesures perquè no passi, hi ha més controls, però... posa el TN cada nit i la realitat parla per si mateixa.

Creieu que tenir 30 anys avui dia és més fàcil o menys que fa 20 anys?

— Sahun: No ho sé, no els tinc, ja!

Els voldríeu tornar a tenir?

— Sahun: No, no, jo no hi voldria tornar.

— Joan: No, però no perquè els d'ara siguin diferents o més durs, sinó perquè ja està fet. Ja està jugat, això. Quin avorriment ara, tornar a fer de nou Porca Misèria! No, s'ha de tirar endavant. La joventut ara ho té tan fàcil o tan difícil com ho ha tingut sempre, només que ara és un altre món. El que ha canviat no és la joventut, és el món, que és més car i els sous, més baixos. Aconseguir un pis i independitzar-te sí que ho fa més difícil. Però, al final, totes les generacions s'han hagut de treballar molt la seva llibertat, els seus drets i la seva independència. Cada generació ha de plorar. I que plorin, que ho necessiten. I jo també.

Porca Misèria va fer una aposta per la música en català quan no estava precisament en el seu moment més de moda.

— Joan: Això és ser autocèntric. Això és no voler ser un altre. Parlem d'aquesta manera i tenim aquesta música. I resulta que tenim una música al·lucinant als Països Catalans, amb una gran quantitat de músics en molt poc territori. Però és cert que no estaven tan de moda.

Què creieu que estan fent ara el Pere i la Laia?

— Sahun: Ostres...

— Joan: S'han fet famosos. Ella és una eminència i li estan fent una entrevista a l’ARA perquè amb el Yuval Harari han escrit un llibre que ho ha petat molt fort.

Temo que al Pere, guionista de professió, no li augures un futur tan esplendorós...

— Joan: El Pere em sobra en aquesta entrevista. No, no! El Pere ets tu! Amb aquestes ulleretes i tota la tofa aquesta que portes: és un gran homenatge.

He estat setmanes sense tallar-me’ls per a aquest moment! Va, de debò: si us plantegessin una nova temporada de Porca Misèria, vint anys després...

— Joan: Això ho vaig plantejar!

I et van dir que no?

— Joan: No em van ni respondre.

Any de números rodons, aquest 2024. Són els 25 anys de Plats Bruts, els 20 de Porca Misèria i els 10 d’El crac. Quan toca sèrie de Joel Joan, a TV3?

— Joan: Ara estem fent un projecte nou televisiu que creiem que serà molt bo.

Per a TV3?

— Joan: Això és un misteri que no sabrem fins al final. Fins ara aquest projecte no els ha convençut gens, però jo soc molt cabut. També diré que ens ha anat molt bé que a TV3 no ens volguessin, per repensar molt la nova sèrie. Aquesta història m'ha vingut sempre de gust. És una idea molt divertida, que s'hauria de fer, però no he trobat les aliances, encara.

Drama, comèdia, dramèdia?

— Joan: Combina una mica de ciència-ficció, drama i comèdia. Una petita cosa excepcional fa que el protagonista esdevingui algú diferent i això sempre és molt divertit, perquè el personatge comença sent un loser però va escalant en el poder.

Joel, no et sobtarà que tinguis fama d’excessiu, d’intens...

— Joan: I de ser pesat, i bocamoll... em diuen de tot.

Molta gent em pregunta: “Però és així sempre?”. Doncs bé: primer m’ho respons tu i després l’Anna.

— Joan: Home, les 24 hores del dia no, perquè seria insuportable!

Però t’agrada jugar a fer un cert personatge?

— Joan: Què va! És passió. Però voler que les coses siguin com han de ser a vegades em fa ser excessiu, molt insistent. I no rendir-me. Però això ho estic canviant: és el que té l’edat. M’estic adonant que hi ha camins molt més fàcils i ara els estic descobrint. Ja fa uns anys que els estic descobrint i intento no ser aquest personatge de què em parles.

Anna?

— Sahun: Té raó. Al llarg d’aquests vint anys la intensitat es controla molt. Ha madurat!

No sé si hi ha també una certa defensa, en aquest abrandament.

— Joan: Segur, segur. L’inconscient és insondable. També és allò que en l’adolescència penses que pots canviar el món quan no pots canviar ni el que tens al costat. Amb l’edat, guanyes la relativitat. A mi m’hi ha anat sempre la vida, en aquesta feina, però ara estic aprenent a passar-m’ho bé. Si no hagués sigut un psicòpata de fer coses, avui no estaria fent aquesta entrevista. I potser tampoc caldria que algú fes Plats bruts, o Porca Misèria, però jo tinc una devoció pel públic. Fer feliç la gent, fer-los anar el cap, fer-los riure... això és una droga. No és una feina d’horaris.

— Sahun: Tu a mig gas, mai.

Anna, creus que has pagat un preu per ser la parella d’algú sense pèls a la llengua i que s’ha posicionat políticament?

— Sahun: No ho sé. Vull creure que no, que quan no m'han donat una cosa és perquè no encaixo en el personatge o el meu talent no els interessa per mil coses.

— Joan: Espero que no, perquè si és així em sap un greu, carinyo... Només et puc demanar perdó ja d'entrada. Però jo també vull pensar que no crec que ningú tingui la mala llet de castigar una persona que pobreta no té cap culpa sinó que, al contrari, s'hauria de santificar per aguantar aquesta cosa de la qual estem parlant avui, que soc jo, i que no arriba ni a persona!

—