Mar García Puig: “Em pensava que podria amb tot però no podem amb tot i no s’ha de poder amb tot”

BarcelonaLa història dels vertebrats (La Magrana/Random House) no és "un altre llibre sobre la maternitat". La seva autora, l’editora Mar García Puig (Barcelona, 1977), reivindica que els llibres sobre la maternitat no són un nínxol. “Mai hi ha massa llibres sobre una cosa que ens travessa a tots i a totes”, reivindica sobre aquesta obra on explica el brot psicòtic que va patir després de parir els seus fills bessons prematurs, el mateix dia en què es convertia en diputada per Barcelona d'En Comú Podem al Congrés, el 20 de desembre del 2015.

En el llibre escrius sobre un tema del qual no es parla gairebé mai, que és la depressió postpart. I ho fas utilitzant la paraula bogeria per descriure el que et passa quan neixen els teus fills. Sense embuts.

— Sí, perquè trobo que la depressió postpart ho centra molt en l’àmbit mèdic. I tot i que hi ha una part que és mèdica, hi ha moltes altres parts que són les que intento explicar en aquest llibre. Hi ha una part de pes històric, de com s’ha donat forma a la figura de la mare, hi ha una part humana, de vulnerabilitat, hi ha un vessant filosòfic, un vessant social. La bogeria, per a mi, expandia aquesta fredor del terme mèdic i em feia sentir que m’agermanava amb una sèrie de boges de la història que han patit aquesta ansietat, aquesta tristesa, aquestes pors que moltes vegades poden estar lligades a la maternitat.

Has llegit i investigat molt i expliques també les històries reals de mares boges al llarg de la història.

— Quan vaig començar a estirar el fil, vaig trobar que des de l’Antiguitat es parlava d’això. Al reivindicar el terme bogeria, capgiro la connotació negativa que té i recupero la paraula amb cert orgull.

Parles molt de la por que sents quan neixen els teus fills però alhora també del teu amor per ells.

— La maternitat et posa en contacte amb la vulnerabilitat de la vida. D’entrada perquè passen coses que semblen ciència-ficció. Jo, a més, venia d’una in vitro i estava pràcticament desnonada com a possible mare. No tenia trompes des dels 20 anys. Vaig donar vida a dues persones i això va fer que el món, tal com jo el coneixia abans que naixessin, ja no existís. La necessitat de ser-hi per aquelles persones es va convertir en l'eix central i de cop em vaig adonar que no em podia morir. Hi havia dos éssers vulnerables que depenien totalment de mi.

Destaques que et va sorprendre la materialitat dels teus fills, ja que, abans de tenir-ne, concebies la maternitat de manera abstracta.

— La realitat dels fills és contundent i es veu en els petits gestos diaris: en el canvi de bolquers, en l’alimentació, etc. Tot és d’una materialitat i d’una visceralitat que no te’n fas a la idea.

Alhora descrius la por materna com “una força ferotge que ha donat força al món”. És una por molt important.

— Sí, i no se’n parla. Una de les formes, quasi la principal, amb què s’ha sotmès la dona és a través de la por sobre el que els pot passar als seus fills si es desvien del camí assenyalat. Tots aquests noms que la psicoanàlisi posava a les mares –la mare cocodril, la mare congelador...– eren per a mares que es desviaven de les normes. És una manera d’alliçonar les dones i de mantenir-les sotmeses al sistema patriarcal, a la divisió de les dues esferes. Si t’absentes de casa teva per anar a la feina, què els passarà als teus fills? Però, a la vegada, tampoc és bo que estiguis massa amb els teus fills a casa. El massa sempre ens acompanya. Massa absent o massa present. La qüestió és alliçonar i definir com una mare ha de viure la seva maternitat.

Escrius sobre un fenomen molt interessant: la matrofobia, és a dir, el fet de rebutjar les nostres mares perquè tenim pànic a convertir-nos en les dones entregades i martiritzades que són. Reconeixes haver estat injusta amb la teva pròpia mare.

— És molt més senzill culpar l’individu, la mare, que tenir una mirada global i veure les forces que han actuat sobre les nostres mares. El meu pare va morir, me l'estimo moltíssim, però sempre el disculpava. En canvi, amb la meva mare el meu judici sempre va ser tan dur com el de la mateixa societat. Al convertir-me en mare, he dirigit més els ulls cap a aquest pes social. I és una cosa que he volgut fer en el llibre: obrir el focus. La maternitat té molt d’íntim i personal però també té molt de públic i col·lectiu.

Un altre dels aspectes que assenyales és la pressió per ser feliç quan acabes de parir.

— Les paraules que normalment s’han associat a la maternitat són felicitat i amor però n’hi ha dues més que pesen molt: por i culpa. Per sort, hem començat a compartir aquest pes de la culpa i de la por sobretot al parlar amb les altres persones que envolten els nadons i amb altres mares.

Vas haver de compatibilitzar tot el que et passava amb una feina nova: ser diputada al Congrés. Havies de començar una nova feina i ho havies de fer sense baixa de maternitat. ¿En algun moment et vas plantejar renunciar a la política?

— La veritat és que no. Igual que sento que tinc un llistó com a mare que he de complir, em passa el mateix com a diputada. A les dones ens ha costat molt entrar en política i sento que no puc defallir en cap de les dues coses. Penso que les coincidències no són més que això, però el fet de convertir-me en mare i diputada a la vegada sí que va fer que m'adonés que les dues coses no estan tan separades i que és un error que continuem pensant que la maternitat és una cosa tan privada i la política és només pública. En realitat, són dues coses absolutament vinculades, i moltes de les pressions que rebem les dones en l’esfera domèstica familiar es reprodueixen en la pública. Igual que has de ser bondadosa, sempre atenta, amb un somriure com a mare, això també se t’exigeix com a política. No se’t permet ser una persona més o menys aspra o dura. Has de ser sempre amable i disposada a sotmetre’t.

Et penedeixes d’haver entrat en política?

— No, perquè escriure aquest llibre m’ha servit per visibilitzar determinades coses. Crec que un perfil com el meu pot haver estat útil a la política institucional perquè, de política en general, les mares en fem molta, constantment. A vegades la política s’entén com la persona que és al Congrés però existeixen molts moviments socials començats per mares que ni tan sols eren conscients que estaven iniciant una revolució. Ara mateix, amb la pujada dels preus de la vida, no hi ha res més del dia a dia que la maternitat i la criança. I està clar a qui afecta més aquesta inflació i aquest dia a dia.

Al Congrés et vas trobar amb un masclisme brutal. No existeix la baixa de maternitat. Només tens dret a delegar el vot. Però ser-hi no vol dir només votar.

— Això també et dona una idea de què s’entén per política. Per a mi, votar el que diuen el que has de votar no és exercir un càrrec públic. El reglament del Congrés està fet per homes d’una determinada edat i d’un determinat estrat social. I des de llavors aquest reglament no s’ha canviat. Els càrrecs no estan pensants per a la maternitat. En tot cas, per renunciar-hi.

Afirmes directament que “la política ha girat l’esquena a la maternitat”.

— L’únic que s’ha dedicat a fer és a controlar-la, a dir si podem o no avortar, si hem d’augmentar o reduir la taxa de natalitat. Però més enllà del control sobre el cos de les dones en l’exercici de la maternitat, li ha girat completament l’esquena. Per això, m’omple d’orgull el que vam fer a la Comissió d’Igualtat: l'acord a què vam arribar tots els grups partint d’una iniciativa sobre el dol gestacional per gaudir d’un permís per dur a terme el teu dol quan perds una criatura. Això són coses que no s’havien parlat mai al Congrés de Diputats.

¿T’has sentit jutjada per tot el que has viscut?

— Al principi, volia silenciar-ho perquè, si també ets mare, no només tens l’estigma de boja, sinó també el de mala mare. Aquest judici implacable sobre les mares és una por que tenim totes i que jo sento que ja el vaig començar a tenir des de l’embaràs. Tothom sabia que em presentava a unes eleccions, que me n'hauria d'anar a Madrid i em preguntava què faria amb els nens. Vaig tenir aquest judici i volia estar a l'altura. Em pensava que podria amb tot. Però no podem amb tot. I no s’ha de poder amb tot. No és realista. I la maternitat té un punt molt realista d’assumir les realitats que pesen, de deixar aquest idealisme que sempre l’ha envoltat i d’assumir quina és la realitat del dia a dia.

En el teu cas, a sobre, amb dues criatures alhora, prematurs, amb problemes respiratoris. Suma-ho tot.

M’he sentit jutjada i, moltes vegades, no he sentit el suport que jo crec que se m’hauria d’haver donat i que he sentit que, en altres circumstàncies, sí que es donava. La maternitat es dona per feta, es minimitza. Les cures es minimitzen. No he sentit el suport ni per part de la institució ni per part del partit.