Gagandeep Singh Khalsa: "Em senten parlar català i em volen fer petons i abraçades"

BarcelonaGagandeep Singh Khalsa va arribar del Panjab a Olot el 2008, perquè tenia un familiar a la Garrotxa. De seguida li van explicar que allà la majoria parlava català i al cap de poc temps es va llançar a parlar-lo. Després va marxar a Badalona per exercir la seva feina de mediador intercultural, i avui viu a Alella i treballa de mediador a l'Ajuntament de Barcelona i de professor de llengua en una acadèmia. És autor d'un manual per aprendre català destinat a la comunitat panjabi, Els de cinc rius a Catalunya, i prepara un segon llibre per animar la comunitat sud-americana a adoptar el català. Difícilment hi ha millor ambaixador per la llengua que el Gagandeep. "El que m'ha passat amb aquesta llengua m'emociona cada dia", diu.

Quan vas descobrir que aquí existia el català?

— Ho vaig entendre de seguida perquè al Panjab ens passa el mateix: si la gent ens parla indi està bé, però si ens parla panjabi, uau, ens guanyen el cor. Jo sento que soc panjabi i també soc català, faig la mateixa feina per a la llengua panjabi i per a la llengua catalana. Com més te la prohibeixen, més la defenses i la parles.

Com vas aprendre català?

— Em vaig apuntar a una escola a Badalona per aprendre castellà i també m'interessava el català. En quatre o cinc mesos ja el parlava i tothom em preguntava: "Quant fa que vius aquí?" Fins i tot quan deia que feia un any, em deien: "No pot ser, com és que parles català?" I jo em sorprenia. On som? A Nova York? A París? A Londres? Encara avui hi ha gent que em pregunta per què parlo català, i la pregunta seria: "Com és que no el parles si vius aquí?" A la gent li sorprèn pel meu aspecte.

Com et vas llançar a parlar-lo?

— Si jo parlo català és gràcies als catalans. Les meves companyes de feina de Badalona em van ajudar. Si jo els deia "Buenos días!", elles amb estima em deien "en català és bon dia" i l'endemà ja les saludava amb el "bon dia". Sempre animo els nouvinguts, siguin sikhs o de qualsevol país, que comencin a parlar, encara que sigui només "bon dia": els catalans us animaran i us estimaran, us faran sentir com a casa. Jo vaig arribar al nivell C, però és que estudiava poc i practicava molt. Em vaig treure la vergonya.

Moltes vegades els catalanoparlants són els que canvien de llengua, no?

— Jo quan veig persones de fora, els parlo català. Si em diuen "no te entiendo", els dic: "Si parlem català, ja m'entendràs; si no el parlem, no l'entendràs mai". Tinc amics que defensen molt la llengua catalana i quan van a qualsevol lloc comencen a parlar en castellà, a mi això no em quadra! El dia que vagi a Madrid sí que parlaré castellà, però aquí, vivint a Catalunya, jo no canvio la llengua. Una alumna meva que fa vuit anys que viu aquí m'ha dit: "Ets la primera persona que m'ha obligat a parlar català. I avui a la fruiteria he demanat prunes i pomes, i la dependenta ha estat tan contenta!". És això.

De què t'ha servit parlar català?

— Només et diré dues coses. Una, l'agraïment de la gent. Em senten parlar català i em volen fer petons i abraçades; això no té preu i t'anima a millorar. I l'altra és a nivell professional: si estic fent classes de català a nouvinguts és perquè parlo català. La directora de l'escola em va dir: "Em faria molta il·lusió que els meus alumnes et vegin a tu com un exemple". I també per això vaig voler fer un llibre de conversa bàsica de català per a panjabis, perquè quan jo vaig arribar aquí no trobava cap sikh que em pogués ajudar amb la gramàtica o altres dubtes que tenia. He rebut molts missatges des de la comunitat, de joves, per Instagram, per Facebook, o en persona, que em deien: "Jo també vull aprendre català com tu". Veus el fruit del que fas. Perquè jo en castellà també podia viure aquí perfectament, però el català m'ha obert totes les portes: a la feina, amb els veïns, amb la gent que em trobo en el dia a dia...

Per quins motius no s'aprèn català?

— Les persones de fora, sobretot sud-americans, es pensen que amb el castellà ja ho tenen solucionat, no els fa falta aprendre català. Però jo sempre penso que no és qüestió de llengua, és respecte cap al poble on vius. Als panjabis no ens costa d'entendre aquest sentiment, els valors, la importància de la llengua catalana.

Fins a quin punt necessites un entorn propici per aprendre la llengua?

— La gent diu que els catalans són molt tancats. Jo no hi estic d'acord. Els catalans, quan et coneixen, és que t'ho obren tot, t'ho donen tot, jo tinc molts amics catalans i famílies, i realment penso que és per la llengua. No només serveix per a la integració social, sinó que et guanyes la seva confiança, hi tens una relació més propera, més familiar. Per als que em coneixen des de fa quinze anys, quan vaig arribar, i ara em veuen aquí, publicant un llibre que vaig presentar a la Generalitat amb el president Puigdemont, és una alegria i és emocionant. És un orgull.

Sí, ens emociona molt que algú vulgui aprendre la llengua, també deu ser falta d'autoestima...

— Evidentment. Per a mi, el català ja no és només una llengua, realment té a veure amb els meus sentiments. Quan el parlo, la gent reacciona amb una admiració, com de "gràcies", que se m'humitegen els ulls, és tan maco! Jo parlo set llengües i mai m'ha passat en altres llengües el que em passa amb el català. Ningú em diu "you speak very well english", o francès, i mai ni tan sols una persona m'ha dit que parlés bien el castellano, però, en canvi, parlant català el farmacèutic et dona les gràcies i la caixera d'un restaurant surt per fer-te un petó. I t'escriu una exalumna sud-americana que avui és metge i et diu que els pacients li agraeixen que els parli català. Tot això en un dia! Això em dona una responsabilitat. Quan la gent espera tant de tu, t'admira tant, tinc la responsabilitat d'estimar aquesta llengua i compartir-la amb els altres. Per això vull escriure un llibre de tot el que visc amb l'experiència de parlar català. És preciós.