"Encara ens costa pensar que les dones són capaces d'exercir violència"

Barcelona"Hi ha relats que es fan desaparèixer, i n'hi ha que ni tan sols arriben a ser enunciats. En qualsevol cas, hi ha elements que són irrevocablement absents de les nostres històries col·lectives", explica l'escriptora nord-americana Carmen Maria Machado, que al llibre En la casa de los sueños (Anagrama, 2021) aborda, en primera persona, un tema "fins ara molt poc explorat en literatura", el de la "violència domèstica en una relació homosexual".

"Encara ens costa pensar que les dones són capaces d'exercir violència", comenta l'autora, que va debutar el 2017 amb el recull de narracions El seu cos i altres festes –en català, a Anagrama–, on feia servir elements gòtics i de terror per teixir relats en què la identitat sexual era, sovint, al centre de l'acció. "Havia estat treballant aquest llibre de memòries en paral·lel als contes –fa memòria–. Després d'una gira de presentació esgotadora, vaig passar mig any entre Mèxic i una casa del nord de l'estat de Nova York on vaig estar molt sola i vaig trobar la manera d'explicar la meva història personal". Nascuda el 1986 –filla d'emigrants cubans– a l'estat de Filadèlfia, Machado va conèixer la seva futura parella mentre estudiava escriptura creativa al reconegut Iowa Writers' Workshop. En la casa de los sueños (traduït al castellà per Laura Salas Rodríguez) barreja capítols de caràcter assagístic amb l'experiència personal de l'autora. "Les dones de qui et penjaves sempre passaven surant al teu costat, lluny del teu abast –escriu–, però ella et toca el braç, et mira directament i et fa sentir com una nena que s'acaba de comprar alguna cosa amb els seus diners per primera vegada".

Del refugi a la presó

"La fantasia i el terror em serveixen per parlar de temes que em són molt propers –admet l'autora–. En aquest cas, la imatge d'una casa dels somnis té un sentit literal però també parla d'una utopia. Les cases poden ser refugis, però també presons. Per a la comunitat gai i lèsbica, quan descobreixes la teva identitat et comences a sentir per primera vegada a casa teva, envoltat dels que són com tu. Penses que, a partir de llavors, tot anirà bé".

Machado recorda que el terme violència domèstica, que es va començar a utilitzar als anys 50 del segle XX, encara designa "majoritàriament un home adult que abusa físicament d'algú més dèbil, que acostuma a ser una dona". El seu testimoni mira cap al malson físic i psicològic que l'autora va patir a mans d'una noia "baixeta, pàl·lida, andrògina i escanyolida, de cabells rossos preciosos que li feien tenir una vanitat desmesurada". "Les dones tenim problemes per admetre la violència d'altres dones –insisteix–. Cada deu anys apareix algú que denuncia abusos en una relació lèsbica, em va dir una lectora en una presentació. Se'n parla una mica i el tema desapareix fins a la dècada següent". Machado recorda el cas de la nord-americana Lizzie Borden. "Va ser una història sonada que va passar a finals del segle XIX –diu–. Era bastant evident que només podia haver estat ella, qui havia matat el pare i la madrastra a cops de destral. Però el tribunal la va absoldre perquè es va creure que una dona no podia ser capaç d'assassinar algú tan proper i d'una forma tan salvatge".

Carmen Maria Machado viu actualment "en una antiga i calorosa casa victoriana a Filadèlfia". Dos anys després de publicar en anglès En la casa de los sueños, reconeix que el llibre no la va "curar de res". "Va ser un procés dolorós i traumàtic –assegura–. No el vaig escriure pensant que em serviria per deixar enrere tot allò, però tampoc creient que em faria tant de mal. Si pogués tornar enrere, m'hauria dedicat a una altra cosa". L'únic element positiu de tot el periple ha sigut el contacte amb els lectors: "M'han escrit moltes cartes i missatges de suport, tant de gent del món LGBTQ+ com d'altres realitats –diu–. Explicar el que t'ha passat en matèria d'abusos és molt difícil, sobretot quan el que et passa no està legalment tipificat, com passa amb una violació o una pallissa. El terreny de l'abús emocional i psicològic és complex. També el de l'assetjament sexual. El que més em feia enfadar és quan en parlava amb algú i em deien que potser en feia un gra massa, que tot allò que explicava simplement formava part del poder que la meva parella tenia sobre mi".