Enderroca la teva vanitat

Publicada per una redissenyada Editorial Empúries que aposta amb valentia per noves veus i maneres, El tigre és la primera novel·la de Borja Vilallonga, un quixotesc viatge iniciàtic, una odissea heroica, demoníaca i delirant. A través de pàgines escrites amb to volgudament arcaïtzant i messiànic –en correspondència amb la psique ferida del personatge principal–, assistim al periple alhora èpic i estrambòtic d’un jove anomenat Adrià que intenta trobar sentit en les religions, les societats secretes i el cultiu de la ment i del cos, fet que el duu a creure’s superior tant espiritualment com biològicament. Cada etapa, cremada amb la velocitat d’un sicilià cavall d’Àtila, proposa un avatar distint, un pelegrinatge dantesc que al mateix temps presenta una detallada història de la religiositat i una amplíssima panoràmica d’antropologia cultural i filosòfica. Com més avançam, més aprofundim en terribles traumes i desastres familiars que arrosseguen al punt de no retorn de la bogeria.

És difícil concretar més detalls d’aquest llibre sempre excessiu sense caure en esbudellaments de trama. Sigui com sigui, sí que es pot explicitar que aquesta Divina Comèdia del tràgic i orat Adrià s’emmiralla, en moltes ocasions, en la vida i en el treball d’Ezra Pound, que aquí ressona a través de cites molt concretes dels Cantos, traduïts fa poc al complet a cura de Joan Antoni Cerrato per a Edicions de 1984. El tigre, narratològica aventura blasfema i herètica i provocativa, conté ecos de Joan de la Creu, Emmanuel Swedenborg, William Blake, Hermann Hesse, J. D. Salinger, Friedrich Nietzsche i Blai Bonet, entre d'altres. En els seus millors fragments, com també en els punts de gir més sorprenents i reeixits, fa pensar en l’'opus magnum' de Vladimir Nabokov: Foc pàl·lid. Escrita talment una obra postmoderna –aprofitant diferents tècniques experimentals i encaixant amb la narrativa neogrotesca actual–, estam davant d’un metatext que configura una crua crítica contra la modernitat perquè condueix a la follia.

Tot i que conté múltiples passatges que semblen ultraconservadors, i la part central pateix una certa lentitud abúlica perquè abusa reiterativament de les mateixes estructures narratives per bastir un viacrucis martirològic, El tigre de Borja Vilallonga acaba dibuixant un retaule d’impacte que convida a remirar les ombres de figures incòmodes –talment Julius Evola– a partir d’òptiques fructíferes tot defugint filiacions ideològiques. Perquè no, El tigre no és una burda autoficció. Llegida en edat juvenil, produirà passions paral·leles a les que generen Siddhartha, Així parlà Zaratustra i El vigilant en el camp de sègol, entre d'altres. I si se’n fes una pel·lícula, semblaria una versió ultraporno i amb esteroides d’Eyes Wide Shut filmada a quatre mans per Alejandro Jodorowsky i Darren Aronofsky.