Ramon Larramendi: "Ens va enxampar una tempesta de neu i vam estar tres dies perduts"

BarcelonaRamon Larramendi va trepitjar l'Àrtic per primera vegada amb poc més de 18 anys. El va moure l'esperit d'aventura. Avui en fa prop de 40 que viatja a les regions polars, i ha dedicat bona part de la seva vida a desenvolupar un trineu de vent que permet viatjar per sobre del gel amb zero emissions. Un projecte que queda retratat al documental Anori, windsled inuit, que es va estrenar al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló i que ha de servir per ajudar a fer investigació científica a la zona i a lluitar contra l'emergència climàtica.

Explorador polar... però tu ets urbanita.

— Vaig néixer en un pis a Madrid, els meus pares eren de ciutat i no sortíem mai els caps de setmana a fer res a la natura.

I què va passar?

— Un llibre. A casa meva no teníem televisió, però sí una gran biblioteca, i un dia vaig trobar un llibre que parlava dels pols. Em va semblar fascinant. 

I quan vas decidir anar-hi?

— Van ser una sèrie de casualitats. D’adolescent ja vaig començar a fer molta muntanya i va anar apareixent la idea de viatjar a Islàndia. Fins que el pare d’un amic va començar a treballar en una obra a Reykjavík i va sortir l'opció de viatjar-hi en vaixell pràcticament gratis. Vaig deixar la carrera de geologia i vaig marxar cap allà amb quatre amics. Van ser els fonaments del que passaria als anys 90. 

La travessa circumpolar del 90 al 93.

— Tres anys col·locant-te en situacions de perill, aprenent coses, coneixent gent i vivint en una realitat paral·lela en condicions extremes. Jo en realitat no em podia ni imaginar, ni tan sols concebre en què consistia el viatge.

Com és el paisatge?

— Blanc, tot marcat per la neu. Blanc. Però hi ha una varietat de paisatges impressionants. Hi ha una sensació de grandiositat i alhora de misteri. 

És on més has sentit el silenci?

— Això ho veig més com un tòpic, perquè en realitat acostuma a fer molt vent, i el vent fa molt soroll. Però sí que hi ha un silenci metafòric, perquè no hi ha res al voltant i t’adones de la quantitat d’elements que contaminen la nostra vida. 

Fa olor?

— No hi ha una olor com a tal. Tinc la impressió que tot és net, és pur, no hi ha gaire olor.

Com ens hem d'imaginar la travessia?

— Hi havia dues parts del viatge. Una on estava amb la població inuit, d'assentament en assentament, i l’altra la mateixa travessa, en què estàs enmig del no res. Ho vaig fer a l'era preinternet, o sigui que m’havia d’ubicar en un mapa completament blanc. 

I com es fa?

— Hi ha moltes tècniques: t’ajuden el vent, la neu..., però bàsicament t’orientes pel sol. I això fa que passis de ser un pijo de ciutat a tenir una moderada reconnexió amb la natura. 

Què és el més perillós?

— Res i tot. Jo soc crític amb el sentit del perill, és a dir, la vida té perill. Però hi ha perills que interioritzes i assumeixes.

Però a Barcelona no cauré dins del gel.

— Sí, caure en aigua gelada és dels perills més grans que hi ha. El fred també, perquè a temperatures extremes qualsevol error es paga car.

Has caigut dins del gel?

— Diverses vegades. El més perillós és que el company que vagi davant no et vegi, o que vagis amb un trineu amb gossos i que caiguis i els animals segueixin. 

Què es fa quan caus?

— Sortir, muntar ràpidament la tenda de campanya, canviar-te de roba i encendre el foc per escalfar-te i, si cal, fer servir també la calor corporal d’una altra persona. També és cert que allà desenvolupes un sistema d’alerta, com els animals salvatges, que estan en alerta constant. 

Quina és la situació més perillosa que has viscut?

— Fa temps ens va enxampar una tempesta de neu i vam estar tres dies perduts fins que vam trobar unes empremtes. Són situacions molt difícils quan el fred t'està agredint constantment. 

Com és estar a 40 sota zero?

— És un procés de congelació. Tu t'estàs començant a congelar, i has de fer coses tota l’estona per evitar-ho. El 50% del fre és la roba i l’altra 50% el que tu facis. Ara t'estàs congelant l'orella, ho gestiones i de seguida se t'està congelant la galta, de manera que has d’anar apagant aquests incendis, defensant-te. 

I com es dorm de nit?

— Has de saber els trucs, no hi ha res gaire sofisticat. Una gorra especial de pell per no perdre calor al cap. Dos sacs de dormir, de plomes l’interior i sintètic l’exterior, perquè l’exterior acumula la humitat. I important, el sac exterior s’ha de treure a assecar només aixecar-te. 

Què ensenya l’adversitat?

— L'adversitat genera una actitud, perquè si no la desenvolupes et mors. Hi ha molts llocs del món en què es viuen situacions adverses, però en general tenen a veure amb conflictes que estan construïts entre humans. Humans contra humans. Allà l’adversitat és contra el medi. Hi ha una cosa que em crida molt l’atenció dels inuits, que és que quan alguna cosa els surt malament es pixen de riure. No ploren, es posen a riure molt. Què has de fer si vius en determinades circumstàncies? L’àrtic t’ensenya a tenir l’actitud correcta, perquè si no, et mors. 

Has viscut molt amb els inuits. Com els definiries?

— És difícil fer generalitzacions, però en general són un poble humil i generós. Han tingut aquesta lluita contra l'adversitat. I això n'ha forjat el caràcter. Sempre m’agrada dir que el seu llenguatge reflecteix com són. 

Què vols dir?

— En inuit, totes les coses existeixen en negatiu, i la negació del negatiu és el positiu. És a dir, hi ha la paraula impossible. Si dius que “no és impossible” significa que és possible. Hi ha la paraula dolent. Si dius que “no és dolent” vol dir que és bo. I crec que això reflecteix l’entorn on viuen, que és d’adversitat contínua i absoluta. I també tenen un sentit comunitari molt desenvolupat. A la majoria de poblats no hi ha cap líder, sinó famílies que col·laboren en determinades coses, com la caça. 

Dius que tenen la porta sempre oberta.

— Sí. De fet, una cosa que crida l'atenció és que tu no has de donar cap explicació per visitar algú. Aquí quedem, però allà, la gent es presenta i una cosa increïble és que de vegades no parlen. Et visiten a casa i poden estar callats durant una hora. La pressió del medi és tan gran que, en realitat, l’únic important és la necessitat que pots tenir en un determinat moment d’estar amb un altre ésser humà. 

Vas desenvolupar el primer trineu de vent.

— Bé, el concepte neix a finals dels 90, i és un projecte que no té fi. Sempre m’havia cridat l’atenció que no estigués resolta la navegació per sobre del gel, i em va semblar un bon repte, de manera que vam unir tradició i tecnologia i ho hem anat desenvolupant. 

Ara la idea és que sigui una plataforma de recerca, no?

— Sí, més enllà de l’aventura simbòlica, l'única manera de navegar és un vehicle mogut pel vent i amb zero emissions. Estem fent projectes d’investigació sobre canvi climàtic, i cada vegada millorant i portant més càrrega, ara provarem amb tres tones. 

Repeteixes molt la paraula desafiament: per què creus que són importants, els desafiaments?

— És una manera de veure el món. Llançar-te a un terreny desconegut sense cap full de ruta i acceptar que els desafiaments que són superiors a tu i sense estar segur de l'èxit. Atrevir-te a viure l’aventura com a actitud.