Com escoltem els nostres fills?

Si exigim al nin o a la nina que comprengui només des de l’espai mental, li estam demanant que se separi del cos

Si posam la mirada en el nostre nin interior i en el nostre adult, ens ajudarà a situar-nos com a pares
Carme Bazán
05/05/2022
3 min

De vegades, demanam als nostres nins que les seves ments funcionin com les dels pares, se’ls demana que pensin, sentin i siguin adults. Que els infants comprenguin des del pla mental adult no és possible, ja que, en realitat, la comprensió es va desenvolupant tan lentament, com ho fa el cos.

La comprensió passa per l’experiència sensorial viscuda. Si exigim al nin o a la nina que comprengui només des de l’espai mental, li estam demanant que se separi del cos, del seu ‘si mateix’ real i íntim, creant una divisió en el seu jo.

En l’acte de comprendre i escoltar els nostres fills, seria necessari que els pares es poguessin realitzar una escolta activa, la d’ells mateixos; i com a pares, la de l’infant, creant d’aquesta manera dos plans d’escolta diferenciats per tal de poder-se distingir. La confusió en aquest vincle tan especial i tan estret que s’estableix amb els fills provoca el sentit de pertinença erroni, que després es projecta com una extensió parental en l’ésser del nin.

No existeix un manual per ser pares, tenim l’experiència d’haver estat fills dels nostres pares i les referències d’ells: els ensenyaments que hem rebut, els valors que ens han transmès i com ens hem sentit estimats, escoltats, mirats, tocats, acceptats, també com se’n desfeien els nostres pares a l’hora de posar-nos límits.

Si posam la mirada en el nostre nin interior i en el nostre adult, ens ajudarà a situar-nos com a pares, a posar aquesta distància necessària en la qual podem veure els nostres fills i filles i reconèixer-ne les necessitats i aptituds pròpies de la seva individualitat, sense carregar-los de les nostres mancances, estrès, exigències, angoixes etc. I si succeeix que, en tenir la mirada de la consciència, veim alguna coixesa pròpia, ens l’hem de poder permetre. És important no voler ser perfectes: la perfecció no existeix i la imperfecció és humana i necessària si se’n fa un bon ús, ja que dels errors n’aprenem i, amb ells, hi convivim.         

Seria bonic tenir la visió que la vida és com una escola en la qual anam aprenent fins al darrer moment, fins al dia de ser-hi. Com ja sabem, per aprendre cal caure i, si no, viatgem a través del temps i reconeixerem que per caminar vàrem caure moltes vegades i continuam caient. “Els fills són els nostres mestres, ens posen assignatures emocionals per créixer junts”.

Amb aquestes petites reflexions sobre l’escolta, voldria acabar parlant sobre els límits. Dins la pulsió i el desig de l’infant, encaixar un “no” o un “no es pot” és mostrar-li els límits. En aquest sentit, els podrà acceptar o rebel·lar-s’hi. El que sí que és important és acompanyar-lo davant la seva reacció, reconeixent-li els sentiments. Per exemple, reconèixer-li si s’ha enfadat o entra en una rebequeria, i poder dir-li : ”Sé que t’has enfadat molt, o t’has posat trist, perquè no pots fer això o tenir tal cosa. Et comprenc, som amb tu, però no pot ser…”.

Ser-hi a prop i acompanyar-los és imprescindible, així estam donant un lloc al que senten i els estam reconeixent la seva emoció; alhora, ells van aprenent que hi ha un a fora diferent d’ell i que tots els seus desitjos no es poden complir. D’aquesta manera, a poc a poc anirà encaixant els espais de frustració i anirà deixant anar l’omnipotència necessària dels primers estadis de vida. Amb aquesta conducta, l’estam ajudant que organitzi el seu espai psíquic i el seu jo diferenciat de l’entorn, amb el qual de vegades coincidirà i d’altres se’n diferenciarà, respectant el dolor que produeix sortir de l’omnipotència primària.

La funció dels pares és poder sostenir i resistir l’agressivitat del fill o la filla quan es col·loquen els esmentats límits, perquè els petits trobin la plataforma adequada, amb el suport i els marges, on es consolidarà el seu jo.

Moltes vegades és costós per als pares limitar, és més fàcil rendir-se a les demandes dels fills. Davant aquestes situacions, com a pares ens podem preguntar què em passa a mi quan marc un límit al meu fill. Ens podem donar diferents respostes, com per exemple: Connect amb pena en no complir els seus desitjos. Em sent culpable si no l’he satisfet. Li donaré el que a mi no em varen donar. Preferesc evitar la seva enrabiada, preferesc ser permissiu. Estic cansat, etc.  

Si als nostres fills els permetem la totalitat de les seves demandes, els convertirem en infants amb tirania, els quals mai se sentiran sadollats i satisfets, perquè el desig és com un pou sense fons. Trobar límits és posar la base en aquest fons per sentir-se ple i satisfet, amb una bona estructura per caminar per la vida.

Bona travessia, papàs i mamàs, en aquest viatge de ser pares.

Carme Bazán és terapeuta corporal de Salut i Moviment

stats