Escriu, escriu o mor

En un dels primers fragments poètics d’Hermètica Definició, la fascinant H.D. explicita que, tot i que ho ha “provat”, no pot fugir del seu vers. No pot escapar de ser qui és ni d’escriure com ho fa i, contra el menyspreu, contra el desconcert, decideix consagrar-se salvatgement a la seva actitud, al seu do. Ens trobam davant de la personalíssima declaració d’intencions d’una creadora sempre inspirada, sempre inspiradora, una potència que genera innumerables vibracions textuals i totals, una alquimista dels mots que transforma les horroroses experiències de dolor de la Guerra, i de les traumàtiques vivències personals, en composicions que persegueixen la perfecció del ritme i la rotunditat esqueixada d’imatges sublims, gairebé sempre críptiques, fins i tot un xic esotèriques, en tot moment reverberadores de fulgors. Odile Arqué, cridada durant dècades pels cants de sirena de l’emblemàtica autora nord-americana, ha sabut capturar tots els matisos, totes les tremolors i tots els terratrèmols d’H.D. i ens ho ha traslladat amb fidelitat i lleialtat al català: “Qui pot fugir de la vida, de la febre, / de la foscor de l’abisme?”.

H.D. és implacable en la seva aparent fragilitat (“em veig indefensa, buida”), un vel que sap retirar amb força, amb la voluntat d’assolir el divinal (“però allà hi ha Olímpia, Delfos no és gaire lluny, / sublimació, reconeixement”). Sintèticament expressa desig frement, dubte i plenitud: “Cada dia una copa / esdevé una orgia”. Ja ho va dir Ezra Pound, que “és lenta a obrir-se la rosa”, però els pètals/versos d’H.D. s’obren explosivament, compulsivament. Carl Gustav Jung interpretaria la via alquímica cap a la consciència absoluta a partir d’aquests precipicis que persegueixen “la força pura que assoleix sublimitat”. Multitud de referències mitològiques, sobretot grecollatines però també fenícies, esdevenen tsunami de proliferades exaltacions arquetípiques en dansa de divinitats heroiques o monstruoses, festival místic que segrega una llegendària cosmovisió pròpia que fa pensar en la que va bastir Andreu Vidal, mort ja fa vint-i-cinc anys, en obres de culte com Els dies tranquils o Ad Vivum.

Aquesta deliciosa edició bilingüe torna a confirmar la col·lecció La Fosca com una de les millors d’ara: de compra obligatòria per a qui vulgui devorar composicions extraordinàries o per a qui vulgui compartir el fervor del deliri. La poesia d’H.D. és un miracle transcendent, i la traducció d’Odile Arqué es confirma com un prodigi ja immortal. Quin fibló, aquesta Hermètica Definició, missa pagana, oració que empeny a escalar les muntanyes sagrades de la bogeria, de la bellesa i del mite en una apoteosi d’estremiments. Escriure, escriure o morir.