Escriure després d'Auschwitz

BarcelonaAquest mes fa vuitanta anys que es va començar a construir Auschwitz-Birkenau, el complex més gran que s’ha destinat mai a l'extermini sistemàtic. En menys de tres anys va posar fi a la vida de més d'un milió d'éssers humans i en va eliminar els cossos. Resulta impossible fer-se una idea del que sentien els presos dins aquell camp, però unes quantes persones ens han ajudat a acostar-nos-hi. Un és Claude Lanzmann, que al documental Shoah dona veu a desenes de testimonis directes, des de deportats fins a veïns dels camps o ferroviaris que hi conduïen els presos. L'altra és Montserrat Roig, que amb escassos mitjans va escriure un llibre tan necessari i irrepetible com Elscatalans als camps nazis. Un dels protagonistes és Joaquim Amat-Piniella, que ens va deixar un llibre magnífic, K.L. Reich, que novel·la la vida a Mauthausen.

Theodor W. Adorno va parlar de la dificultat d’escriure poesia després d’Auschwitz. Avui vull destacar tres autors que han deixat testimonis en prosa d’aquell camp.

Nascut a Viena el 1912, Jean Améry ja era escriptor abans de ser capturat per la Gestapo. En els textos que va escriure després de la guerra defensa el ressentiment de les víctimes i es nega a deixar-se influir per les pressions a favor del perdó i de l’oblit, ja que no vol convertir-se en còmplice dels torturadors ni dels assassins. En un dels seus assajos més coneguts, A les fronteres de l’esperit, explica que a Auschwitz era preferible tenir habilitats manuals que intel·lectuals, ja que no hi havia res tan útil com el domini d’una feina pràctica per augmentar les probabilitats –escasses– de sobreviure. Améry constata el menyspreu amb què eren tractats els intel·lectuals, no només pels capitostos del camp sinó pels altres presos. Hi afegeix que la imaginació estètica era inútil, i que el pensament racional-analític conduïa a l’autodestrucció. En el camp no servia de res ser crític, ja que només l’acceptació de la realitat podia menar a l'adaptació, que era l’única manera de sortir-se’n.

Primo Levi, nascut a Torí el 1919, era químic quan va ser deportat a Auschwitz. Améry, que assegura que van coincidir en el mateix barracó, l’anomena “el Perdonador”, però Levi assegura que no va perdonar mai ningú, sinó que tan sols va mirar de transmetre la seva experiència de la manera més exacta possible. Coincideix amb Améry quan constata que en un camp d’extermini era pitjor ser culte que inculte, no només perquè la poca familiaritat amb el treball manual podia comportar la mort, sinó també perquè el conreu de l'esperit augmentava la humiliació que sentia el presoner. En canvi Levi discrepa amb Améry en sostenir que la cultura podia ser útil a Auschwitz, si bé no sempre ni per a tothom. Al seu llibre Si això és un home recull el moment en què recorda de memòria uns versos de La Divina Comèdia que el fan sentir, ni que fos durant uns instants, “alçat de terra”.

Imre Kertész va néixer a Budapest el 1929 i va arribar a Auschwitz quan era un adolescent. Com Levi, en els seus assajos té en compte Améry quan diu que, encara que l’intel·lecte no li fos útil en el camp, sí que va servir per deixar escrita la seva experiència. Pel que fa a les ficcions que retraten Auschwitz, Kertész té paraules dures per a La llista de Schindler, de Steven Spielberg, que considera kitsch. Al que anomena “l’estilització de l’Holocaust”, al “sentimentalisme de l’Holocaust”, Kertész hi oposa la pel·lícula La vida és bella, de Roberto Benigni, que segons ell sap capturar l’esperit del lloc.

Tres maneres d'encarar l'experiència

Jean Améry, nascut Hans Mayer, es va canviar el nom després de la guerra perquè va decidir abandonar la cultura alemanya, i es va suïcidar el 1978. Primo Levi va morir després de caure pel forat de l’escala; a hores d’ara encara no sabem si va ser un accident. Imre Kertész va obtenir el premi Nobel de literatura el 2002 i va morir de Parkinson el 2016; recordo que li van preguntar què faria amb els diners del premi, i ell va contestar que s'ho gastaria en festes. Cadascun d’aquests tres autors representa una manera diferent d’encarar l’experiència d’Auschwitz, tant en la literatura com en la vida. En català disposem de novel·les, contes i assajos de Primo Levi i d’uns quants llibres de Kertész, però fins ara no s’ha traduït res d’Améry, que de tots tres és el que resulta més dolorós –i potser més necessari– llegir.

En un dels somnis més recurrents que tenien els presos d’Auschwitz es veien a si mateixos explicant la seva experiència davant la incredulitat de familiars i amics. Els guardians del camp no es cansaven de repetir-los que, encara que en sortissin, ningú no els creuria: no només eren víctimes, també eren Geheimnisträger, portadors de secrets. Més enllà de xifres esgarrifoses i anònimes, aquests tres escriptors van complir el deure de deixar testimoni d'aquell infern: amb ira, amb precisió, amb ironia. Cap d'ells es va deixar destruir, sinó que tots tres es van entestar a seguir sent persones, tot i que l'objectiu del camp era deshumanitzar-los. Tant Améry com Levi i Kertész van considerar que escriure podia ser útil per evitar experiències semblants a la dels camps d'extermini. Com a ciutadans, el mínim que podem fer és llegir-los i mirar d'entendre’ls.