Escriure la vida i viure l'escriptura: torna Annie Ernaux

Cada autor té una manera diferent d’abordar un projecte literari. L’escriptora francesa Annie Ernaux, nascuda l’any 1940 a Normandia, intenta resistir-se fins que la necessitat s’imposa. En el cas de La dona gelada, que acaba de publicar-se en català per primera vegada, tenia por d’escriure’l perquè intuïa que una vegada acabat voldria separar-se del seu marit, com així va ser. Ho confessa a La escritura como un cuchillo, un llibre que recull els correus electrònics creuats amb l’escriptor Frédéric-Yves Jeannet, un incisiu lector seu que viu a l’altra banda de l’Atlàntic. Totes dues obres coincideixen ara a les llibreries i es complementen molt bé: l’una explica el què i l’altra, el com.

Amb els seus llibres, Ernaux ha teixit un univers autoreferencial on l’escriptura i la vida es confonen. Cal dir que després de llegir les seves reflexions, de conèixer les seves estratègies literàries, potser el terme autoficció –creat als anys 70 i darrerament tan de moda– no li escau del tot. En el seu cas, seria molt millor parlar de treure-li tot el suc a les vivències personals per fer literatura de no-ficció, entesa com una construcció literària en la qual el que importa és la vida interior de la protagonista, que casualment és ella.

D’entre les seves obres, La dona gelada –publicada en francès el 1981– és la que explora un període més ampli de la seva pròpia vida: des que era petita fins a gairebé la trentena, quan casada i amb dos fills petits exerceix com a professora d’institut en una ciutat de províncies. Fa temps que intueix que alguna cosa no rutlla: “Miro els bols, el cendrer ple, totes les restes matinals per recollir. Quin silenci dins quan el nen deixa de balbucejar. Em veig al mirall per sobre del lavabo brut. Vint-i-cinc anys. Com podia haver pensat que això era la plenitud”.

Hem de llegir el seu relat no tant com una autobiografia sinó com la història d’una dona nascuda el mateix any que ella i que ha experimentat circumstàncies similars. Que la protagonista sigui o no Ernaux no és el més rellevant. La dona gelada és un text de transició cap a l’abandonament de la ficció entesa en el sentit tradicional i el fet d'endinsar-se en un nou gènere.

Una educació profitosa

El que importa és com funciona l’ascensor social en el cas d’una noia que no està en cap cas destinada a ser escriptora, i molt menys a guanyar el Nobel de literatura. El llibre explica com es posen els primers fonaments d’una carrera literària que arrenca amb una mare que la convida a llegir i cultivar la imaginació: “Entre totes les raons que tenia per voler créixer hi havia la de tenir dret a llegir tots els llibres”. I també explora com el fet de no haver estat educada en la desigualtat de gènere (“la idea que les nenes són éssers dolços i febles, inferiors als nens”) per uns pares que regenten una modesta botiga de queviures, s’imprimeix a la seva pell com un tatuatge.

Després vindrà l’emancipació, completar els estudis lluny de casa, la universitat i les noves amistats, les relacions amb els nois i la vida de parella, on s’imposen els constrenyiments de la condició femenina i toca suportar tot el pes de la vida domèstica, fer de criada: “Des de l’inici del matrimoni, tinc la impressió de perseguir una igualtat que se m’escapa tota l’estona”.

Per a Annie Ernaux, trànsfuga de classe, l’escriptura és una activitat política, que o bé contribueix a consolidar un ordre social existent o bé ajuda a canviar-lo. Amb una clara consciència d’esquerres, en una ocasió va pensar a escriure “una existència de dona”, com explica a la seva llarga conversa amb Jeannet. Sembla que ho està fent i amb excel·lència.